Platjeta

La música inunda els carrers procedent dels aparells de ràdio que a través dels balcons i finestres es deixa sentir barrejant-se amb el xivarri dels veïns, les rialles i els crits dels nens -i no tan nens- que abarroten els carrers de la Barceloneta.

Estrenem sabates, alguns també jaqueta, per aquest motiu les mares ens han advertit que no anem a jugar a la platja.

Cada diumenge, la família decideix reunir-se per anar a fer el vermut a un dels molts bars que s’estenen al llarg del Passeig Nacional.

Aquest és un ritual festiu obligat encara que molts acostumen a fer el passeig després de missa, -aquest no és el meu cas-. La família abans de seure en una terrassa, decidim donar un tomb per la “Platjeta”, se’n diu així per l’ampla rampa de pedra que serveix per varar les petites embarcacions de pesca. 

Com sempre, els caps de setmana està molt concorreguda.

Estan els xarxaires, que apedacen les xarxes cosint els trencaments de les malles aprofitant que per ser festiu les barques no surten a feinejar. 

També s’aprofita per a pintar i calafatejar el casc, i totes les reparacions de manteniment que siguin necessàries.

L’activitat al port pesquer és febril, les “remendadores” són dones del barri en la seva majoria, també els homes, gairebé tota la gent de la pesca viu a la Barceloneta, això motiva que la visita solidària del “moll de pesca” sigui obligada tots els festius. 

Hi ha una multitud de visitants de Barcelona que han baixat al port per a conèixer un territori inexplorat. També abunden els pescadors de canya que asseguts a les vores de granit els seus petits tamborets esperen ansiosos que les seves canyes es dobleguin amb força i puguin cobrar una peça que serà el trofeu que justificarà les llargues hores d’espera donant-li al rodet. Altres assidus del “moll del Rellotge” són els pintors de marines -aquarel·les o a l’oli-, que acaparen l’atenció dels curiosos amb el seu art formant cercles de públic al seu voltant provocant que els artistes en qüestió competeixin amb els seus companys per l’afluència d’admiradors del seu art.

El moll és una extensió del barri, com també ho és: l’Escullera amb les golondrines, els pescadors de canya, els de crancs, els seus dos restaurants, Porta Coeli i Rocamar, i les roques, on les famílies solen berenar la clàssica truita de patates i porró de vi amb gasosa.

També tenim a la platja els “merenderos” i els banys. La Barceloneta és petita en superfície però rica en contingut. Expropiada avui dia en nom del progrés què li queda?

Restringit l’accés al moll pesquer, sense visitants, sense pescadors de canya i pintors, amb només un parell de “remendadores” que cobreixen de sobres els trencaments de les xarxes de les poques barques de pesca que sobreviuen en un sector al al sector pesquer com un ornament més d’aquesta zona que passarà a ser de serveis per a la restauració, malgrat que el capità major defensa amb ungles i dents un projecte de continuïtat per a la pesca en un intent per salvar el sector, però com la majoria de projectes, és un somni, i els somnis, somnis són.

Vicens Forner