La plaça de les desaparicions

La Barceloneta va ser dissenyada per enginyers militars que ho van pensar tot amb una geometria d’esquadra i cartabó, amb més sentit d’auditors que d’artistes.

Per això, els carrers són una quadrícula recta que es va avançar dos-cents anys a l’invent del full d’Excel. Era gent tan seriosa, amb un sentit tan aritmètic de la vida, que se’ls va oblidar d’obrir espais per a parcs infantils, jardins i altres inutilitats. També se’ls va oblidar que la Barceloneta és un tros de platja que hi va posar el mar, que res no és ferm, que tot pot ser empassat per la sorra.

Els enginyers van posar a la meitat del barri l’enorme caserna de cavalleria de Sant Carles, perquè tot estigués ben controlat: 1.200 soldats, altres tants cavalls, canons… Tan pesat era  l’armament i els militars, que es van enfonsar a la sorra dels temps. Al pas d’unes dècades, ja no n’hi havia ni rastre i després de la seva desaparició el 1930, per fi es va obrir una gran plaça, que va portar el nom de Francesc Magrinyà , que va ser el polític que va permetre que el barri tingués la seva xarxa de clavegueram.

La gent va agafar la plaça amb fervor. Però també va desaparèixer la plaça republicana  on tant els agradava anar a prendre el sol als desocupats i el 1951 hi va aparèixer una escola amb el pati de l’esbarjo. La plaça va passar a anomenar-se Plaça del Poeta Boscà, que era un poeta d’aquells que no molesta ningú perquè feia cinc- cents anys que era mort i ningú    no faria cançons de protesta amb les seves lletres.

El col·legi era lleig, una mola grisa amb un cos central desproporcionadament gran, com si a una mula li poses el cap d’una girafa, però allà molts vam aprendre que dos i dos són quatre. I vam aprendre què  és la vida.

A la pista de l’esbarjo de l’escola se li va donar un ús per a tot. A les tardes i els caps de setmana eren pista de jocs per a tot el barri. Com aquí sempre hem estat de dreceres a aquesta replaça de davant de l’esco- la se’n deia “ Repla”. Allà es va  iniciar (i es va acabar) la meva macarrònica carrera de porter de futbol de carrer. Com que era l’única pista de joc de tot el barri, es jugaven tres o quatre partits alhora i a cada porteria hi havia tres o quatre porters de partits diferents. Era caòtic, però es passava bé. De vegades estaves pendent dels teus i els d’un altre partit et fotien un cop de pilota a la cara. Feia mal, però curtia.

El Col·legi Virgen del Mar era un lloc ple de misteris. Ningú sabia què hi havia escales a dalt, on hi havia el mecanisme del rellotge enorme de la faça na. Es deia que el rellotger era un roig amagat, que quan venia la guàrdia civil a inspeccionar i es ficava entre els engranatges i per això de vegades la maneta de les hores era el seu propi braç. També va ser un misteri que un setembre haguessin desaparegut de les parets els crucifixos i les fotos d’aquell senyor mig calb que no se’n po dia dir el nom, i van aparèixer els retrats d’un senyor que deien que era rei encara que no  li veiéssim la corona.

Aquesta Repla bulliciosa que bullia de vida i el col·legi de milers de tones, també se’ls va empassar aquesta plaça on res no és permanent. Un dia vaig tornar a la meva escola i no hi era. Només quedaven algunes fotos per al record als bars de la plaça, a la Cova Fumada i al Bar l’Electricitat. Vaig sentir indignació perquè uns trilers hau rien canviat una escola i una pista de jocs popular per unes terrasses de bars. Després vaig  riure. Era aquest requadre al mig del barri que no es deixava dominar. Aquestes terrasses de bars que veiem ara, un dia també desapareixeran, quan algú les trobi a faltar caldrà recordar-li que la Barceloneta és sorra.

Antonio Iturbe és periodista, és professor universitari, és escriptor i, per si això fos poc, és de la Barceloneta.

També pot interesarte

Activitats

«Les condicions de vida de la població a la Barceloneta

Més articles

Amb cara i ulls

Posar en valor el comerç de proximitat de Barcelona. L’Ajuntament de Barcelona, en col·laboració amb