El cementiri mai trobat

Dins només hi havia paperots. Em va cridar l’atenció un plànol del barri de 1791 que tenia una marca a l’inici del carrer del Cementiri, en la part de darrera de l’Església de Sant Miquel. La marca tenia forma de calavera.

Aquest carrer es va dir tota la vida carrer Alegria, excepte uns anys que es va dir Andrés Doria en honor a un almirall genovès, perquè en aquest barri ningú tenia un cèntim però estava ple d’almiralls. Vaig acabar anant a visitar a la María Jesús Vidal, del grup d’historiadors del barri. Em va dir que “En 1840 el nom de Carrer cementiri encara estava vigent. En un plànol de 1859 es veu la planta de l’església però ja és carrer Alegria”.

Li vaig preguntar si és que va haver-hi allí un cementiri. Es va encongir d’espatlles “Hi ha un plànol que situa el carrer del cementiri en una fase bastant inicial del projecte del barri, amb molt pocs carrers construïts, encara que no senyalitza el suposat cementiri. Quan es van fer les obres del Forn Baluard, que està al costat, algú va escampar el rumor que s’havien trobat làpides. Però només això: rumors”.

Fa molts anys, jo havia treballat algunes nits en el subterrani on estava el forn del carrer Baluard, quan pertanyia a la família Escursell. Recordo l’olor agra de la massa mare i en posar-me a pensar, també recordo que a vegades, de matinada, se sentien cops a l’altre costat de la paret.

Deien els forners que eren els veïns, que venien tard juga. Però quins veïns si estàvem en un soterrani? En el requadre de carrer darrere de l’església on podia haver estat el cementiri ara no hi ha res. També és estrany, al preu que va aquí el preu del metre quadrat. En una de les parets està penjada la figura de fusta del Negre de la Riba, patró fosc del barri.

Així que una nit em vaig anar cap allà.

Després de molt indagar, em vaig fixar en una petita tapa de claveguera molt vella. La vaig aixecar i hi havia unes escales oxidades que baixaven. Vaig descendir i a un parell de metres de la superfície hi havia encastada en la paret una portella metàl·lica tancada. Com estava molt atrancada, li vaig donar un parell de cops de puny a veure si cedia i em vaig quedar gelat: de l’altre costat van sonar un altre parell de cops. Vaig sortir volant cap amunt. Vaig posar la tapa en el seu lloc, em vaig anar corrent a casa, vaig tancar amb dues voltes i no vaig sortir en dos dies. Durant setmanes vaig evitar passar per la cantonada del carrer Baluard i el carrer Alegria. A poc a poc em vaig anar tranquil·litzant. Alguna explicació havia d’haver-hi a aquells cops. Seria que ressonaven els treballs del nou forn al costat. O va ser el ressò dels meus cops. Vaig preparar una caixa d’eines i una llanterna, i una nit em vaig anar cap enllà per a resoldre d’una vegada el misteri. Però en arribar vaig veure un cartell que deia “No trepitjar, ciment fresc”. Acabaven d’enrajolar el requadre darrere de l’església i la tapa de claveguera havia quedat sepultada sota. Em vaig tornar a casa alleujat. Millor així. Certes portes, millor no obrir-les.