El dia que els marcians van invair La Barceloneta

Va ser una d'aquestes tardes a la sortida del col·legi Verge del Mar, que semblava que anaven a ser eternes perquè la infància anava a durar sempre.

Era 1979 i semblava que els anys 70 mai s’acabarien. Semblava que la Barceloneta seria sempre aquesta reixeta de vells carrers tancats entre la platja, el port i el descampat del Somorrostro on el temps s’havia estancat. 

El meu amic Eusebi Gómez se’m va acostar a la sortida de classe molt nerviós. Estava tan excitat que em vaig adonar que passava alguna cosa fora del normal.

“Has de veure això, tío!”

Li vaig preguntar què passava i ja havia tirat a caminar amb les seves potes llargues, gairebé a córrer, pel carrer Almirall Churruca, perquè abans el barri estava ple d’almiralls. Del que murmurava només vaig poder entendre unes paraules: 

“Els marcians, tío!” 

Jo sabia que l’Eusebito Gómez era fantasiós. Compartíem la passió per les pel·lícules de ciència-ficció, especialment per La Guerra de les Galàxies, que vam veure en un cinema d’estrena del Paral·lel, i per una sèrie que posaven a la tele els dijous que es deia Espai 1999. Però i si era veritat això dels extraterrestres? 

En arribar al carrer Ample i em va fer un senyal perquè ens fiquéssim en el Bar La Cepa. Era un bar petit i fosc. Jo tenia dotze anys i no solíem entrar solos als bars, però allà ens vam ficar. Prop de l’entrada hi havia una caixa més alta que nosaltres pintada amb colors llampants on posava Space Invaders. Emetia una estranya llum verdosa espacial. El meu amic, molt excitat, m’assenyalava cap a la pantalla d’aquesta espècie de televisor gegant i els vaig veure: Els marcians! Una espècie d’insectes verds brillants que semblaven llançar agullons.

“Llancen raigs! Si t’enxampen estàs mort, julay!”

Jo mai havia vist una màquina de marcianitos. Eusebi, que sempre tenia diners en la butxaca, es va treure una moneda de cinc duros i la va ficar per una escletxa. Es va posar als comandaments i va començar a manejar uns rectangles, que eren la seva nau. Jo mirava hipnotitzat aquella formació geomètrica d’invasors que llançava raigs que l’Eusebi havia d’esquivar alhora que els disparava, perquè anaven baixant en bloc fins que se’t venien damunt i et destruïen.

Vaig saber molt de temps després que Space Invaders va ser un videojoc de l’empresa Arcade ideat en 1978 per un enginyer de la universitat de Tòquio anomenat Toshihiro Nishikado. Quan es va llançar al Japó va tenir tant d’èxit que es van esgotar les monedes de 100 iens que feien funcionar la màquina i el govern va haver d’augmentar el nombre de monedes en circulació. La febre es va estendre pel món. Fins i tot va arribar al nostre barri, que semblava al marge de la modernitat. 

De seguida va aparèixer una màquina de marcianitos més evolucionada que es manejava amb palanca en lloc de botons en un frankfurt del carrer Baluard. Vam ser la primera generació de la història d’addictes als videojocs. A vegades només teníem una moneda que ens arribava per a una partida que s’acabava de seguida, perquè al final sempre guanyaven ells, però ens passàvem hores mirant les partides dels altres. Recorríem tots els bars del barri en una ruta de màquines: la dels comecocos en Can Ganassa o la dels asteroides en el Bar Climent, on a més de mirar la pantalla del joc, també miraves els posters de senyoretes vestides amb samarretes de futbol i res més. 

Després, van arribar els anys 80 i vam haver d’enfrontar-nos a la vida de veritat i l’Eusebi no va saber o no va poder fer-ho, amb aquest cap seu massa fantasiós. No va arribar a conèixer els anys 90. Jo sempre ho recordo aquella tarda tan alegre i feliç quan van arribar els marcians a la Barceloneta i el futur era una galàxia molt llunyana.

També pot interesarte

un referente
Un referent

Estem en temporada alta de líders -o pseudolíders- d’allò més

Més articles

Gossos de teràpia

L’Hospital del Mar i la Fundació Affinity posen en marxa un programa pioner a l’Estat