Essència Barceloneta

en positiu

David Martín Lozano

Entrenador de la Selecció espanyola de Waterpolo.
  • #4/2023, Barcelonetalent

Ja havia escrit la introducció quan vaig preguntar a Felipe Perrone que ens definís a en David. Perrone és el capità de la selecció espanyola, més de vint anys a l’elit i considerat un dels millors waterpolistes del món. Ha estat company, ara pupil i, des de sempre, un dels millors amics d’en David. Quan vaig llegir la seva resposta, el primer que vaig fer va ser esborrar allò que havia escrit; la introducció era la de Felipe: “En David és lleialtat. És lleial als amics, a la família i a l’equip. Això ens dóna seguretat i confiança als que compartim la vida amb ell”.

La teva primera experiència amb una piscina amb tot just un anyet no va ser gaire satisfactòria.

A l’apartament d’estiueig, la primera vegada que vam anar em vaig llençar a la piscina de cap sense saber nedar i el meu pare va haver de córrer a treure’m. Em vaig fer famós per les meves caigudes a la piscina i els veïns ja deien “aquest nen acabarà sent nedador”.

Superat aquest ensurt, el teu destí era seguir els teus germans a nedar.

Tant Chus com Belén destacaven a la natació en una escola que tenia un conveni amb el CN Barceloneta i els van becar. I jo anava darrere a fer cursets. Aquells anys a la piscina del Passeig Marítim van ser els millors anys de la meva vida. El que vivíem en aquest club petitó amb els amics del barri és inoblidable. Per a un nen com jo, la piscina era un món de llibertat total.

Moltes vivències.

I molts aprenentatges, molts amics i molts referents. Entre els que m’agradaria destacar: el Monso (Vicenç Monsonís ). Ell ens va marcar a tota una generació i per descomptat als meus germans i a mi. Penso que és una llegenda i moltes de les coses que s’han aconseguit al waterpolo i al club Barceloneta les devem a ell. Tampoc vull oblidar a Dani Bonet que sent jo petit em va inculcar que si volia aconseguir alguna cosa havia de ser molt constant.

Has estat un “one club man”.

El meu creixement va ser en paral·lel al creixement del club. Vaig començar a entrenar amb el primer equip quan encara érem a la piscina antiga. Després va venir la fusió amb l’Atlètic, es va canviar d’instal·lació i el club va començar a apostar pel waterpolo, a invertir en el primer equip. Aleshores vaig tenir la sort de compartir vestidor amb autèntiques llegendes com Chava Gómez, Dejan Savic, Petar Trbojevic o Manel Estiarte, i això em va permetre créixer com a jugador. No he sentit mai la necessitat d’anar-me’n. He estat un privilegiat de poder fer tota la meva carrera al meu club.

I arriba la selecció. Al principi amb el paper més ingrat possible: darrer descart abans dels campionats. Això o enfonsa o reforça. És clar com et va afectar a tu.

Sóc de diguem-ne una generació complicada ja que teníem el referent immediat de la generació d’or del 92 i 96, campions olímpics i del món, amb els quals vaig tenir la sort de començar a entrenar l’any 2000. Certament entrar en aquesta selecció era molt molt complicat. I sí, malauradament al mundial del 2003 i també a Atenes 2004 vaig ser l’últim descart de Joan Jané.

Doncs Jané ens ha parlat molt bé de tu.

Al Joan no li retrec res, al contrari. Ara ocupo la seva posició i penso que en aquells moments la decisió era la que havia de prendre. Vaig quedar per fer un cafè i així li vaig dir.

I arriba Rafa Aguilar.

Clau a la meva carrera. Va confiar en mi i al 2005 ja entro a la selecció i tinc la sort de jugar 2 Jocs Olímpics i guanyar medalles en mundials i en europeus.

Ni el més alt, ni el més fort, però un líder al vestidor.

No sé si un líder. Pot semblar un handicap no destacar pel teu físic en un esport com el nostre, però en allò que sí destacava era pel meu esforç. Tampoc era un jugador megatalentós , però si era un jugador que treballava molt.

Doncs algú que et coneix molt bé ens bufa que “com a jugador ja endevinaves que seria un gran entrenador. De fet, ha estat més entrenador sent jugador ,que algun dels que eren entrenadors en aquella època”.

Quan em pregunten quan vaig decidir ser entrenador sempre dic que 3 o 4 anys abans de finalitzar la meva carrera com a jugador. Jo ja pensava com a entrenador i això els companys ho veuen.

Arriba la retirada.

Amb el millor comiat que podria haver somiat: la medalla de bronze a Belgrad 2013. La primera medalla europea del club i contra el Partizan a la seva piscina.

I una altra vegada apareix Rafa Aguilar.

Sorprenentment em crida per a ser el seu segon en la selecció absoluta per al mundial del 2013.

Acaba aquest mundial i entres de segon al club amb el millor primer entrenador que podies imaginar: el teu germà Chus. Dos anys en què el club guanya per primer cop la Copa i la Supercopa d’Europa.

Aquests dos anys són per a mi inoblidables. Guanyar la Champions el primer any que ets a la banqueta, amb el club de la teva vida i amb el teu germà. Això no té preu! Vam guanyar els 5 títols que hi ha. Quelcom històric.

Coordinador i director tècnic de la Federació Catalana.

El 2015 sento que vull provar altres coses i m’arriba l’oportunitat de la Fede a través d’Enric Beltran. Un treball més de gestió amb l’objectiu de fer créixer el waterpolo català.

Fins que en 2017 la Federació t’ofereix dirigir la Selecció absoluta.

Al principi va ser impactant l’oferta però hi ha trens que només passen una vegada i cal agafar-los.

Després d’una estrena discreta (9è al Mundial 2017) comença a agafar ritme la Selecció de Martín.

Va ser la pitjor classificació de la historia de la Selecció. Va ser dur, però jo era un novell i vaig cometre molts errors. Però dels errors se n’aprèn i a partir del 2018 comencem a crear un equip de veritat.

Felipe Perrone, Fran Fernández, Albert Espanyol, Marc Minguell, Dani López-Pinedo… De company passes a convertir-te en el seu entrenador.

Canvien una mica els papers i la distància, però sense ells hauria estat impossible. Per mi són els artífexs veritables del que s’ha creat i perdura encara en aquesta selecció. Ells em van ajudar a gestionar el vestidor. Felipe, Fran i Dani han estat els meus tres mosqueters.

Cal perdre finals per saber guanyar-les.

D’això entenc. Vam passar d’aquest 9è lloc esmentat a jugar l’europeu a casa amb molta pressió, però l’equip va fer un salt de qualitat impressionant i ens vam plantar a la final que vam perdre contra la gran Sèrbia, a la tanda de penals. Feia 2 anys que no perdien cap partit. Al 2019, perdem la final contra Itàlia merescudament. Al 2020 vam perdre el campionat d’Europa amb Hongria a casa seva, també als penals…

Portem tres.

I a la darrera Olimpíada perdem en semis contra Sèrbia, ara penso que immerescudament. Per mi, com una altra final. Fins que per fi guanyem la final del Mundial 2022. Penso que haver perdut finals abans, va ajudar i també fa que els valors es valorin més, doncs saps com és de difícil.

Tutejant amb països que ens multipliquen en nombre de llicències.

És així. Competir contra aquests països és molt difícil, però encara ho és més fer-ho durant molts anys seguits, per sobre d’un resultat puntual. El veritable mèrit és estar a totes les semifinals mínim dels grans campionats dels últims 5 anys.

Èxits de la selecció masculina i de la selecció femenina.

El femení està fent una cosa brutal. Es valorarà en la seva justa mesura amb el temps, ja que fa 10 anys que guanyen medalles. Els club ho estan fent molt bé i cada cop hi ha més jugadores. Jo les auguro molts èxits.

Ara toca l’Or Olímpic.

Posant pressió he, he! Per l’Or Olímpic sempre hem anat. És el nostre somni. A aquest equip només li falta una medalla olímpica. Millor si és or, és clar. Estem en disposició d’aconseguir-ho i farem tot el possible. El premi que vingui, benvingut serà perquè el millor premi és donar-ho tot. I aquest segur que ens ho portem.

CHUS I DAVID

No existeix al nostre esport d’elit un precedent com el dels germans Martín. Campions dirigint el seu club i en David, a més, dirigint la selecció. Però el gran èxit d’aquests dos germans ho perceps quan parles amb en Chus d’en David o amb en David d’en Chus. Admiració, afecte i, per part d’en Jesús “Chus”, zero rancúnia d’aquell mocós entremaliat que li robava d’amagat la moto.

Jesús, defineix-nos a David com a entrenador.

David és un estudiós del waterpolo. Tècnicament i tàcticament és un avançat. Però per sobre de tot destacaria la seva gestió del grup i saber treure el millor de cada jugador. Es nota que va estudiar psicologia.

Què creus que ha après del seu germà gran?

Sempre he procurat transmetre- li allò que ens van inculcar a nosaltres a casa: humilitat, el sentit del treball, de l’esforç, que procuri portar-se bé amb tothom i tranquil·litat, que diuen que és una cosa que em sobra.

Què li preguntaries?

Li preguntaria quin ha estat el moment més emotiu.

Doncs la resposta d’en David ha estat la mateixa que la d’en Chus.

Vam passar un any molt dolent quan estàvem junts d’entrenadors. Va ser la malaltia del nostre pare. Quan ja sabíem que moriria, teníem un compromís amb l’equip (l’eliminatòria de Champions a Dubrovnik ). Vam decidir anar-hi, perquè sabíem que ell així ho hagués volgut. Es va guanyar en una piscina que pocs clubs havien guanyat. L’equip ho sabia i va ser molt emotiu. Tot just un mes després de morir, ens vam proclamar Campions d´Europa. Això ens marcarà per sempre. Jo no crec gaire en aquestes coses, però sempre diem que ell des de dalt estava ajudant a aconseguir el nostre somni.

I tu David, què li diries a en Chus?

Li diria que gràcies. Gràcies per tot. Quan parlo als meus fills sempre els dic “valoreu al vostre germà, perquè mai tindreu algú així”. El meu germà ha estat el meu referent, el meu amic, el meu tot a nivell personal. Ens portem 6 anys i sempre m’ha protegit. Per mi el meu germà és l’hòstia i per sort, el tinc a prop. Sempre hi és.

Si Chus és especial, la teva germana Belén no es queda curta.

 Belén és un exemple de dona empoderada, valenta i treballadora. Professionalment és una canya però encara ho és més com a persona. Com a germà petit, amb aquests dos cracks la meva sort ha estat doble.

Per a dona que mereix especial menció la que posava el despertador cada dia per a fer-vos el desdejuni i portar-vos a entrenar a les 6 del matí.

Hem tingut la sort de tenir dos pares meravellosos. El meu pare ens va inculcar el respecte a la feina, la constància i l’honestedat. La nostra mare ens va demostrar que una mare està disposada a fer de tot pels fills. Cada dia ens obligava a aixecar- nos per entrenar. Ella sempre ens acompanyava a tot arreu. El que som els tres germans és gràcies a ells.

Si es perd, a aquest “merengue” el busqueu a Galícia.

Sóc del Reial Madrid “per part paterna”. La família de la meva mare era tan culé que el meu avi no volia conèixer el promès de la meva mare quan es va assabentar que era del Madrid.

I gallec per part de dona.

La Mònica ha estat el millor que m’ha passat a la vida. Ens vam conèixer a la carrera de Psicologia. Hem construït un projecte de vida plegats. Tenim 2 fills. Procedeix de la comarca de Verín (Orense) i jo sóc un enamorat de Galícia.

Els teus bessons, Yago i Enzo, també són waterpolistes. Què creus que em diria el seu entrenador del “pare dels Martín”?

Amb ells intento ser bon pare. Zero pressió. No han de demostrar res perquè són fills de qui són. Jo vull que facin waterpolo perquè penso que és un esport meravellós, saludable. Vull que entenguin què és l’equip, el respecte, la constància d’anar a entrenar cada dia. Que gaudeixin d’uns anys que seran meravellosos, sense més ni més.

95c58173-2f07-4415-bf0a-3a89e99bab8d
b6ab3f24-755b-49ab-a625-776fb2877bd2[1]

També pot interesarte

Més articles

Facebook Instagram

© Essència Barceloneta 2023