Bojos entranyables

-El meu amic Esteban, que ha vingut al barri des de Sant Feliu de Llobregat amb la seva parella per fer-me una visita i conèixer la Barceloneta de la qual li he parlat tant, pregunta sorprès.

Agafant el seu braç, aclaparat pel crit, i també pel fet que li sigui difícil mantenir l’equilibri mentre camina sobre aquell paviment de còdols que sembla primitiu, Nuria murmura en veu baixa amb la intenció de no ofendre’m:

-No hauria d’haver-me posat talons. I aquests crits, sembla que estiguin matant algú.

-Tranquil·litza’t, no és res.

El crit es repeteix llarg i profund, aquesta vegada és més similar a la sirena d’una ambulància o dels bombers, però l’emet una persona, no hi ha dubte.

De sobte, a la cantonada, apareix un noi d’uns catorze anys corrent com si li anés la vida en això, perseguit per un grup de nens d’entre 7 i 13 anys que criden “colilles, colilles, colilles”.

Una dona gran, que resulta ser la mare de la víctima, surt corrents del pis baix del carrer Pescadors número 24, i, espantada i cridant, es precipita cap a dins de la casa mentre la dona enfurismada increpa als assetjadors.

La resta de gent del barri ho ignora tot, com si ja estiguessin acostumats al fet que aquesta situació es repeteixi cada dia.

-¿Qui és aquest noi, per què el persegueixen?

-És en Pedrito, està boig, recull colilles del terra i les fuma. Són una família molt humil, el pare està malalt, el germà està implicat en política i no treballa. La mare està desesperada.

Un bot de clàxon darrere nostre, els meus companys, absorts en la història del Colillero, no han notat l’arribada d’un camió Pegaso que ha de reduir la velocitat per no passar per sobre d’ells, jo ja m’havia apartat. De sobte, el grup de nens que perseguien en Pedrito obliden la seva presa i corren cap a la part posterior del camió que ja ha reprendre la marxa. “Pitu boig, Pitu boig, Pitu el boig”. Persegueixen el camió cridant com dimonis.

Des del caixó del camió -obert a la part posterior i cobert amb una lona-, un home musculós d’uns 24 anys amb una cara sense arrugues des del naixement, recull trossos de gel del terra del caixó en el qual porta barres per distribuir-les als restaurants i els tira als nens amb força, però sense apuntar directament; no es tracta de fer mal a ningú, sinó de provocar la multitud, situació que li resulta divertida i que continuarà fins a la propera parada.

Pitu el Boig de Can Ganassa és un home fort i musculós gràcies a la feina física que fa. La família Ganassa li dóna feina, el manté ocupat i se’n cuida. Carrega i descarrega els camions de lliurament de gel i cervesa Damm. També està boig.

Una esclat, com una bomba, acaba de sonar a la plaça de Sant Miquel.

“El canó, el canó”. La tropa de nans no deixa l’opció, malgrat la desil·lusió de Pitu el Boig, deixa el camió de Can Ganassa i corre pel carrer cap a l’església de Sant Miquel del Port. Allà, una multitud de nens i adults crida. “Senyor Rector, volem el canó, Senyor Rector, volem el canó.”

Un home vestit amb l’uniforme d’un general francès, brandant una espasa, ordena al portador del canó: “foc!”, l’esclat dels petards ressona per tot el barri, fent tremolar les finestres de les cases i les botigues. Centenars de caramelles volen cap als nens, que es llancen a través de la fumera per recollir les xinxetes dolces.

“El General Lagarto” aixeca de nou la seva espasa i el canó reprèn la marxa seguit de la multitud.

El meu amic Esteban -que no suporta la meva sorpresa- em pregunta:

– Qui és l’home militar?

– Paco el Tonto”. Fa anys que treu el canó el dia de Sant Miquel, marcant l’inici de les festes del barri, és tota una figura, té molts fills, meitat d’ells no són seus, es vanagloria de no haver treballat mai a la seva vida, de fet, el canó és l’única activitat que és conegut per fer. Viu al carrer Sant Miquel.

El canó s’ha perdut a la cantonada del carrer Sant Carles. El Pare Pau em saluda des de la porta de l’església, jo li retorno el salut amb la mà, però ja no em veu, està mirant una dona d’uns 55 anys que s’acosta a l’església.

-Hola Maria.

-Hola Pare.

La dona entra a l’església, i el Pare Pau encara està a la porta acomiadant els rezagats del canó.

– Qui és aquesta dona, és una mica estranya, oi?

– La Sietecoños”. El seu nom és María, és una resident de la Barceloneta de tota la vida, en la seva joventut va ser prostituta, potser malgrat la seva edat encara ho és, solia atendre els pescadors que venien a fer la temporada de pesca amb xarxa de bol. Però, sobretot, és una veïna entranya del barri.

Vam decidir prendre’ns un parell de vins i una bomba a la Cova Fumada, primer vam passar per la Caixa de Catalunya al carrer Churruca. Els bars només accepten efectiu.

Hi ha una llarga cua davant de la finestra del caixer “humà”, -l’automàtic encara no existeix-, és la fi del mes, el pobre empleat no pot pagar les pensions. Ens posem a la cua. Poc després, la porta de la botiga s’obre amb una gran explosió, tots els clients del caixer giren els caps en direcció de l’entrada, un home d’uns 22 anys que sembla sortit d’una novel·la de Marcial La Fuente Estefanía, cobert amb un mantell com els que utilitzaven els cowboys de l’oest, i un barret d’ala ampla, brandejant una escopeta de dos canons crida amb totes les seves forces “quiets, això és un atracament, mataré a qui es mogui”. 3 dels 10 o 12 persones que esperaven a la finestra es desmaien, alguns que estaven asseguts s’afanyen a aixecar-los i seure’ls a les cadires que ocupaven, la resta, incloent-hi el caixer i els empleats, ignoren l’entrada del presumpte atracador de bancs.

“El Metralleta”. Si haguéssim d’avaluar tots els bojos de la Barceloneta, el Metralleta seria el rei. Es podrien escriure centenars de llibres sobre les seves perïpècies al barri i més enllà.

Xavi, que és com es deia aquest individu, rebia palizès diaris de les persones amb les quals es topava i que no tenien la paciència o humanitat per jugar al seu joc.

Rebria cops, s’aixecaria amb sang i tornaria a emprenyar el seu objectiu, normalment policies, botiguers i, sobretot, propietaris de bars que estaven cansats de veure’l beure sense pagar. No relacionava el dolor amb els cops rebuts, per això, les botigues i bars baixaven les persianes fins que se’n anava, i així evitaven haver de matar-lo i acabar a la presó.

Amb el temps, sovint s’introduïa al Camp Nou, forçant l’aturada del partit.

Finalment, un taxista -que ja l’havia portat altres vegades al barri després del partit- sense pagar-li el preu, el va posar al taxi i el va dur cap a la carretera del cementiri de Montjuïc, i el va golpejar gairebé fins a la mort, li va destrossar la cara amb una pedra i va perdre un ull, va estar entre la vida i la mort un temps, però aviat va tornar als seus antics costums.

La policía no li prestava atenció, tot i que cada cop que se topaven amb ell havien d’aguantar insults que no us podeu ni imaginar, xiulava als seus cotxes i els seguia sense donar-los respiró fins que fugien per evitar complicacions.

Pel que fa al taxista, hi havia mil versions. Totes elles acabaven en un enterrament.

Vam sortir ilesos de la simulació de la Caixa de Catalunya, tot i que el meu amic i la seva parella estaven a punt d’agafar un atac de cor.

Arribant a la Cova, vam trobar el “Bulto” dormint en un banc, un mendicant habitual que anava de bar en bar. Li convidaven a una copa sempre que la prenés fora de l’establiment, així que, després d’unes quantes begudes, es va estirar a dormir en un banc a prop de la seva última invitació.

Vam haver de prendre de peu al bar, estava a rebentar. Quan ens n’anavem, vam sentir un altre rond de crits, una dona amb l’aspecte d’una alcoholic acusa el “Bulto”, sacsejant-lo com si el reprensara per la seva egoïsmo en vista de les ampolles de cervesa buides als seus peus.

Juanita Banana “La Loca”. A causa del fet que només fa uns anys va aparèixer a la Barceloneta, la vox populi del barri va difondre el rumor que era filla d’una familia adinerada de Barcelona i que, a causa del seu consum d’alcohol, l’havien tancada a Sant Boi (sanatori mental), d’on havia escapada, i ara vivia entre el port i la platja, formant part d’un grup amb els borratxos que apareixien i desapareixien al nostre barri. Cridava com si estigués possessa, alguns deien que ho estava.

Vam creuar el mercat cap al bar Jai-ca, on el nostre amic Jaume ens proporcionaria una taula.

Quan vam creuar el carrer Maquinista, vam trobar un home que portava una bata d’escolar de ratlles i duia un quadern a la mà.

“El Chiquitín”. És un home d’uns 60 anys, català, no va néixer al barri, simplement va aparèixer un dia i no es va moure d’aquí; és una persona culta, que raona, exposa i argumenta les seves opinions. Cerca en tots els contenidors d’escombraries peces que es pugui posar el dia actual, així que al matí et pots trobar amb ell vestit com un escolar, i a la tarda va com un bisbe. És curiós com ha aconseguit guanyar-se el respecte dels veins que el veuen com un més, malgrat que cada nit torna a dormir al barri del Born. El pots veure passejant amb una vestimenta eclesiàstica i un crucifix, o disfressat com un nadet amb una xumetina, o amb una cadira de rodes tallant el pas fins i tot al cotxe de l’Urbà. No passa res.

-No puc més, qù passa amb aquest barri? Estan tots bojos? No hi ha gent normal. Anem-nos’n d’aquí.

-Tranquil, aquestes persones que has vist, formen part de la nostra comunitat, els considerem veins, una mica peculiar, és cert; en qualsevol altre barri de la ciutat, serien marginats o les famílies homologades els tindrien confinats en algun asil. Pots pensar que la Barceloneta és això, un immens asil regit pels interns. Però els bojos de veritat no són aquests: Paco lo Tonto, Pitu el Loco, La Loca, el Bulto, Pedrito el Colillero, el Chiquitin, el Metralleta…. Aquests són els bojos “entranyables”. Però també hi ha els bojos “execrables” que van vestits molt elegantment i fan poc soroll.

-Esteban, ens hem d’anar, és tard.

Estem a la porta del Jai-can, no hi ha cap boig a la vista, el nostre amic Jaume Tomillero ens adverteix que anem amb compte, tiro d’en Nuria i d’en Esteban pel braç, els tres saltem al voravía, amb el soroll del Jai-can no hem sentit arribar el carro del Felipe, el carroonut que, des de la més tendra infantesa, ocupa la davallada del carro de l’escombraries, no és gens boig. Tot la seva vida ha estat carretoner, als 23 anys, les úniques paraules que se li han sentit dirigides a la vella perxerona que tira del carro eren “Arre y sooo!”.

Pobres, aquest ha estat el colmo. L’atmosfera els supera.

M’acomiado d’en Esteban i en Nuria, ens donem un fort abraç, l’ultim, segurament.

-Tornarem un altre dia amb més temps.

Sé que no tornaran, es dirigeixen cap al Passeig Nacional, agafaran el tren de cercanías i esenyoraran-se de la Barceloneta, o no. Jaume em diu:

-Qù passa amb els teus amics, no volen prendre una canya? Convido jo.

-Ens hem trobat amb tots els bojos del barri. Estaven aclaparats.

-Quins bojos?