1977: quan vam deixar de resar i vam començar a riure
A la Barceloneta, en aquests prop de tres segles de vida, hi ha hagut moltes mancances, però mai an faltat escoles. La meva era el col·legi públic Virgen del Mar. Estava en un edifici gran com un castell de pedra de color gris i tenia l’aire solemne, també opriment, de l’educació durant el franquisme, que tenia per lema pedagògic: “La letra con sangre entra”.
A classe hi havia un retrat d’un senyor calb que el meu avi deia, baixant la veu, que era “el caudillo”, encara que jo no sabés quina professió era aquella. Quan estàvem a tercer curs va morir i, devia ser per a celebrar-ho, que ens van donar dues setmanes de festa. Però la nostra vida escolar no va canviar gaire. A quart curs continuàvem tenint els mateixos professors del bigotet estret. Una classe consistia a passar la tarda copiant a la llibreta paraula per paraula un capítol del llibre de text mentre el mestre llegia el diari. Per Nadal, la meva mare continuava portant al director, el senyor Chamorro, que era un home molt educat, una ampolla de conyac comprada a la Bodega Fermín. Continuàvem anant nenes i nens separats. Al matí continuàvem resant abans de començar les classes.
Per fer cinquè curs, malgrat les protestes d’alguns pares i mares, ens van enviar a l’edifici d’un antic col·legi al carrer Rector Bruguera, al qual tothom li deia Las Damas. Llavors, jo vaig pensar que tindria alguna cosa a veure amb el joc de fitxes rodones. Va ser molts anys després que vaig saber de l’existència de la Molt Il·lustre Junta de Dames de Barcelona, una organització benèfica fundada a mitjans del segle XIX per senyores de l’alta societat dedicada a fomentar l’educació de dones i nens amb problemes econòmics. Una cerca a la Gaseta Municipal de Barcelona de 1947 permet seguir el seu treball en el nostre barri: “Conceder a la Escuela de Nuestra Señora de la Concepción, de la muy ilustre Junta de Damas, instalada en la calle del Rector Bruguera, nº 4, Barceloneta, la consideración de Escuela protegida, y que, como ayuda económica a la misma, el Ayuntamiento tome a su cargo el pago del consumo de fluido eléctrico de esta Escuela, que asciende a 600 ptas. anuales”.
Dames de l’alta societat que mai vam veure durant aquell curs. No hi havia res aristocràtic en aquell col·legi. Que estigués encaixonat entre els altres edificis, que les aules fossin petites, que la vella estufa elèctrica amb prou feines escalfés una mica… ens era igual. Però teníem una preocupació: aquí no hi ha pati! I de seguida es va sumar una segona preocupació: perill! Noies a la nostra mateixa classe!
Les noies eren un misteri. En comptes de jugar a futbol o a barallar-se, jugaven a enllaçar-se unes gomes entre les cames o a la xarranca, saltant dins d’uns requadres de guix com si ballessin. Eren del barri, però eren d’un altre planeta.
La incògnita d’on anàvem a menjar l’entrepà es va resoldre de seguida: el pati estava al terrat de l’edifici. Era molt més petit que la nostra pista del Virgen del Mar (La Repla) i hi havia un tancament de xarxa perquè les pilotes no anessin al carrer. Et donava la sensació d’estar en una gàbia de periquitos.
Però aquell any en què vam deixar de resar a l’entrada de classe hi va haver una cosa encara més estranya: el nou mestre es deia Pedro. I això era molt estrany. Raríssim! Els d’abans es deien Senyor García, Senyor Palop… però aquest nou mestre es deia, simplement, Pedro. Era jove i ens va demanar que el tractéssim de tu.
Un dia hi havia una excursió planificada i vam arribar a classe amb la cantimplora d’alumini i els entrepans, però es va posar a ploure i es va haver de suspendre la sortida al camp. En comptes de posar-nos a fer classe, el Pedro va dir que seria un dia d’activitats. Vam fer manualitats, vam menjar els entrepans a la classe com si estiguéssim a una casa de colònies i, a la tarda, algunes noies es van animar a cantar. La Loli es va posar a la meitat del cercle de cadires i va cantar, de manera apassionada, una cançó molt romàntica d’Umberto Tozzi. Em va encantar que a classe hi haguessin noies!
Un dia el Pedro va dir que anava a llegir en veu alta un fragment del llibre de text de Literatura (era el “Senda”, de l’editorial Santillana). Ni més ni menys que El Quixot! Vam esbufegar davant la llauna que se’ns venia damunt. Però va començar a llegir fent veus diferents per a cada personatge de manera molt divertida, com si l’escoltéssim per la ràdio. En un cert moment, va llegir sobre una dona que es feia passar per princesa d’“El reino Maricón” i tots ens vam quedar de pedra. Al moment, va esclatar a riure. “No! És el “reino Micomicón!”. I vam descobrim que els mestres també podien riure. I vam riure tots.
Tants anys després, em sento molt agraït a aquell mestre tan humà, Pedro del Olmo, que em va ensenyar que la lletra, amb riure, entra.
