El diari de la Barceloneta no va ser un somni
Va ser una realitat tan viva com ho va ser la plaça de toros d’“El Torín” o els banys de Sant Sebastià. Un element que va ajudar a aconseguir que la convivència entre els veïns es veiés enriquida a través de la premsa escrita al nostre barri.
Durant més de 20 anys, el Diari va sortir al carrer, puntual i sense fallar ni un sol mes. L’anima mater d’aquesta publicació va ser l’Ester Marin, una noia de la Barceloneta -com molts de nosaltres- de família de pescadors, que un bon dia es va posar l’objectiu de publicar de forma gratuïta un diari on es poguessin llegir les notícies i els fets mes rellevants esdevinguts als nostres carrers.
El començament va ser molt dur. La Barceloneta és un barri difícil, la convivència és molt ferma, però alhora molt fràgil; s’ha d’anar amb molt de compte -a l’hora de publicar- per tal de no ferir la sensibilitat del lector.
L’Ester realitzava tota sola aquesta tasca. Recollia la informació, contrastava les notícies, feia entrevistes, buscava anunciants que aportessin finançament, i també el més difícil, efectuava el cobrament de la publicitat i, finalment feia personalment el repartiment dels 5.000 exemplars. Tot això que era feina per tres o quatre persones, ella ho feia tota sola. Va haver de sacrificar oportunitats de desenvolupar altres feines més ben remunerades per a les quals estava -de sobres- més que qualificada. Però el Diari era la seva vida, un projecte en el qual havia dipositat totes les seves esperances.
No sé en quin moment vaig ser conscient de com d’important era per a mi i per a la Barceloneta tenir premsa escrita a l’abast de tots els veïns, en una època en la qual tothom ja començava a comunicar-se per Facebook i WhatsApp.
En aquells temps jo col·laborava amb alguns mitjans com a freelance: La Vanguardia, El País, El Periódico… li vaig oferir la meva col·laboració i l’Ester la va acceptar encantada. A partir d’aquí cada mes vaig publicar fotografies i també, de tant en tant, alguns articles amb l’ànim d’alleugerir la feina de la directora del Diari, de manera desinteressada.
Els veïns esperàvem l’arribada d’aquells 10 fulls. 20 pàgines de notícies d’un barri que no descansa mai. El Port, la platja, els carrers, el turisme, el veïnat, comerços, indússtries, l’especulació, desnonaments, ocupacions… i una infinitat de problemes que l’Ester posava sobre el paper, traient-los a la llum perquè els veïns poguéssim opinar, fent-nos partícips, a través d’articles d’opinió o cartes al director.
Arriba la Covid-19 i els comerços tanquen. La publicitat s’atura i el diari deixa de sortir per falta de recursos. Durant uns mesos tot mor, incloses persones -45 a la residència Bertran i Oriola-. Quan torna la normalitat, la situació del Diari és precària. La directora s’ha de buscar alguna feina per a subsistir, i és en aquesta situació que l’associació Pla Comunitari aprofita per fer una proposta a l’Ester Marin que, en principi, la presenten com una ajuda. Es va arribar a un acord: l’Ester continuaria portant el Diari de la Barceloneta, seguiria sent la directora i continuaria fent el Diari com abans, i l’Associació s’encarregaria de l’administració, cobraments, pagaments, publicitat, etc. Sense interferir en l’ideari ni en les publicacions i, a canvi, l’Ester rebria un sou.
Malgrat que el contracte és de mitja jornada i el sou és igual o més baix que el que es treia abans de la Covid, no està en condicions de pressionar. Té clar que ells estan al corrent de la seva situació de vulnerabilitat, així que accepta amb la condició de que jo formi part de la nova junta, que seriem 4 membres: el president de l’associació, una noia que no deia res, conscient del paper que li tocava jugar, la directora Ester Marin i jo, Vicenç Forner.
La primera reunió que vam tenir com ajunta va ser per escollir la capçalera del nou diari. El president va presentar 4 opcions per a què poguéssim escollir, deixant molt clar que ell ja havia decidit quina era la més adient. També es va presentar el disseny de la portada, on el president escriuria un article que aniria signat amb el seu nom, malgrat comunicar-li que els articles en portada no van signats.
Finalment, el primer exemplar del nou diari va sortir com estava previst. Va ser tot un esdeveniment.
Quan estàvem preparant el segon número, vam ser convocats a una segona reunió. En aquella ocasió, el president va adoptar una actitud una mica més agressiva. Li va voler imposar a la directora el contingut del Diari, però l’Ester va dir que per allà no passava. Llavors el president -paraules textuals- va contestar: “tu ets una empleada, si no fas el que et dic estàs acomiadada i et pots emportar el Diari, ja en farem nosaltres un”.
La impotència i la desesperació es van apoderar de l’Ester. Semblava que li havien disparat un tret al cor. La vaig veure estrènyer els punys i, amb llàgrimes als ulls, va sortir per la porta I fins a dia d’avui, ja fa 5 anys, ningú l’ha tornat a veure.
Està clar que tot plegat va ser una maniobra del Pla Comunitari per acabar amb el Diari de la Barceloneta. Sembla ser que la imparcialitat del mitjà i el fet que la informació, així com la seva directora, no es deixaven manipular, va propiciar la seva desaparició. L’Ester Marin va intentar posar-se en contacte amb la junta del Pla Comunitari per explicar els fets; no ho va aconseguir, ni tan sol van donar la cara. Però jo sí que els vaig anar atrapant un per un al carrer. Els vaig explicar com havia anat la cosa. Tampoc em van escoltar. Aquella junta no va ser capaç d’enfrontar-se al president, al·legant que creien la seva versió, que tenien tota la seva confiança, i que, com els havien dit, la directora no estava feta per treballar en equip.
L’Ajuntament de l’alcalde Collboni finalment ha fet neteja dins del Pla Comunitari i els ha fet fora a tots; ara toca esperar una nova junta. Ester Marin, finalment se t’ha fet justícia. Una mica tard.
Avui el barri gaudeix d’una nova revista de publicació trimestral: Essència Barceloneta. En positiu., On avui he escrit aquestes línies per rendir-li un homenatge a l’Ester Marin i manifestar-li el reconeixement dels veïns del barri de L’Òstia.
