El rostre del terror quotidià a la Barceloneta de postguerra
Per a les generacions actuals, el nom d’«El Gravat» no ens dirà res, però per a aquells que van sobreviure a les dècades dels 40 i els 50, aquest malnom evoca una realitat amarga: la d’una repressió on la fam, la pobresa i la por es donaven la mà sota la mirada vigilant d’un poder policial arbitrari.
Qui era «El Gravat»?
El seu nom era Antonio Valentín i era un repressor sense escrúpols, temut tant per nens, dones i homes, des de la Barceloneta fins a Can Tunis, passant pel Barri Xinès i pels barris de la Marina i Poble Sec. Durant la postguerra el seu nom va quedar incrustat a la memòria oral col·lectiva, com a símbol de la repressió ferotge que van exercir el guanyadors de la guerra contra les classes més desfavorides, practicant una política de la por per obtenir una repressió asfixiant.
Tothom el coneixia amb el sobrenom del “Gravat«, per les marques profundes que la verola li havia deixat al rostre durant la infància i, possiblement, era un més dels falangistes prepotents que van guanyar la guerra i que van ser recompensats amb algun lloc dins les institucions policials, en aquest cas, dins de la Guàrdia Urbana com agent d’ordre públic, a Vigilància de Patrimoni, pistola al cinturó i porra a la mà.
El pare de l’escriptor i antropòleg Xavier Theros l’havia vist a la terrassa del seu domicili, a Sants, totalment nu i empunyant la seva pistola reglamentària en companyia de prostitutes.
Els escenaris de la repressió
L’actuació d'»El Gravat» i la seva banda estava basada en la presència constant, passejant impunement pels carrers de les barriades, el Port i les platges, creant un estat de por i extorsió, amb l’objectiu d’exercir un control social ferotge i una crueltat institucionalitzada sobre les classes més desfavorides. La seva sola presència o el seu nomenament feia que els carrers quedessin buits d’infants, dones i homes.
A la Barceloneta va centrar-se impunement contra l’estraperlo i la venda ambulant, que per a moltes famílies era l’única forma de sobreviure en una Barcelona on els aliments eren racionats i els medicaments inexistents. S’instal·lava als passos que connectaven el port amb el barri i es dedicava a aturar a totes les dones que portaven cistelles de peix, pa blanc o que amagaven el tabac sota les faldilles, llençant les mercaderies a terra o denunciant-les si no li donaven una part del gènere. Alguns testimonis que hem consultat el situen al Moll de Ponent, on esperava les barques que arribaven fora d’hora o amb captures no declarades per quedar-se una part del gènere a canvi de no posar la multa.
A la memòria oral dels vells paradistes del mercat de la Barceloneta, el nom d'»El Gravat» s’associava a un policia que «sempre volia menjar de franc».
Algunes vegades irrompia a gran velocitat, amb la seva Ford grisa, pels carrers estrets per dispersar els venedors i decomissar gènere. No dubtava a utilitzar cops, empentes i pallisses per confiscar la mercaderia, i arribava a ser tan roí que fins i tot sotmetia a la pobre gent que recollia «carbó de mar» (trossos de carbó que queien dels vaixells per la posterior venda ambulant per treure alguns calés, subsistència pura) a la platja del Somorrostro perquè li donessin part del carbó recollit.
Una altra de les seves malifetes era amb els barraquistes del Somorrostro, confiscant les fustes de les barques velles que els barraquistes feien servir per construir les cases. Es dedicava a cremar-les allà mateix per evitar que es tornessin a utilitzar, deixant les famílies sense res. Però al contrari del que passava a la zona de Montjuïc amb els barris de barraques, aquí es va trobar amb la població gitana, que es va organitzar aconseguint que no exercís tanta pressió.
El trobàvem també a la zona de l’Estació de França, on esperava l’arribada del tren Sevillano, on filtrava els nouvinguts: aquells immigrants que als anys 50 arribaven des de pobles fugint de la misèria, es trobaven amb aquest individu, al qual anomenaven «El Picao», expandint la seva fama fins al sud de la península. Només baixar del tren eren interceptats per ell i la seva colla i si no podien demostrar un domicili fix o un contracte de feina, eren detinguts. Molts eren enviats al Pavelló de Missions de Montjuïc per ser deportats després als seus pobles d’origen en els anomenats «trens escombra». La por que li tenien i la seva fama arreu d’Espanya feia que molts saltessin del tren en marxa abans d’arribar a l’estació.
Entre el mite i la degradació moral
Qui millor ens va parlar d’aquest individu va ser Paco Candel en els seus llibres, on descrivia la vida als barris barraquistes. El descriu com el xèrif absolut i caçador de pobres. Una de les anècdotes més conegudes del personatge va ser la d’un grup de peixateres de Can Tunis que, fartes dels seus abusos, el van aïllar i li van clavar una pallissa històrica utilitzant grans peixos congelats com a porres improvisades. Aquesta anècdota representa l’únic llenguatge que aquest personatge entenia: la força bruta.
El «Senyor de la Muntanya»
Contra a com van fer front la comunitat gitana del Somorrostro, a la zona de Can Tunis o Montjuïc. El Gravat era el xèrif absolut. Candel explica detalls concrets de la seva manera d’actuar: tenia l’habilitat de detectar “el soroll de la paleta”. Els immigrants intentaven aixecar les barraques de nit perquè la llei deia que, si hi havia sostre i foc encès, no es podien derrocar immediatament. «El Gravat» apareixia a la foscor com un fantasma per tirar-les a terra abans que estiguessin acabades. La seva crueltat arribava a extrems de deixar que la família acabés la barraca amb tot l’esforç i, quan estaven a punt de posar-hi el sostre, ell apareixia amb la maça i els obligava a ells mateixos a destruir-la.
L’herència d’una por compartida
Va desaparèixer dels carrers en el moment en què les seves actuacions van començar, als anys 70, a ser un problema per a l’Ajuntament, deixant rere seu el record d’una època on la dignitat dels més vulnerables depenia de l’humor d’un home amb la cara marcada i un uniforme amb massa poder. «El Gravat» no protegia el ciutadà; la seva missió era, senzillament, mantenir-lo sotmès.
