Quin és l’orígen dels coros de la Barceloneta?

La festa de Les Caramelles

És la celebració de la resurrecció de Jesús al cel. Es una festa amb un origen rural. Les Caramelles son unes cançons populars interpretades per joves el Dissabte Sant o Diumenge de Gloria i allargaven la festa fins  al Dilluns de Resurrecció. La primera existència la trobem al segle XVI a les zones rurals de Catalunya.
Les colles de joves, anaven de casa en casa, cantant i portant una llarga perxa que té al capdamunt una cistella per recollir els obsequis. Normalment ous, botifarres i d’altres productes de carn de porc o més rarament diners, per fer després un àpat col·lectiu. 

Aquest tradició rural serà portada pels camperols a les ciutats quan anaven a treballar a les fàbriques, agafant un caire satíric i polític. La dada més antiga que ens es coneguda de Les Caramelles a Barcelona correspon a l’any 1766, però sembla que les primeres colles no es van organitzar fins a mitjan segle XIX i no es van generalitzar fins al 1880.

Els aplecs

Una de les costums preferides dels barcelonins, del segle XIX i XX , els dies de festa, era fer sortides anomenades aplecs o fontades els dies de festa seguits, com a la Pasqua.

Eren excursions on es celebraba un acte religiós al santuari,  amb el conseqüent dinar, ball camperol, entre d’altres divertiments. La gent treballadora s’aplegava en colles de familiars, de veïns o de companys de feina. Llogaven fogons i atuells de cuina per coure’s la minestra que portaven  o bé es fien l’arròs  i coïen la carn a la brasa o a la llosa. Feien molta gresca i cap al tard tornaven a casa. La majoria anaven a peu. Les colles de caramellaires també sortien a fer una fontada, resultat del producte dels queviures i dels diners que havien recollit cantant. Anaven formats en dues rengleres, al davant, els mes alts i ben plantats. Duien al coll, a tall d’escopeta estris de cuina , de fusta, de mida gegant: cullers, forquilles, ganivets, amb de morter, graelles i altres atuells semblants símbols de l’art culinari. Marcaven el pas al ritme musical. 

La festivitat de Sant Muç o Mus

El dia de Pasqua Granada es celebraba l’aplec a l’ermita de Sant Muç, patró dels xatos, situada en el terme municipal de Rubí. Hi havia vàries societats o colles. Algunes arribaren a comptar amb més de 600 membres. Portaven un uniforme especial, consistent en barret de palla o de feltre tou, segons les colles; brusa de coloraines; pantalons de cotó, de to clar; calçons, í espardenyes de vetes. Els més alts, que eren nomenats gastadors, anaven davant i portaven gegantines culleres, forquilles, graelles, etc., de fusta. 

Caminaven tota la nit, i feien cap a Rubí, a la matinada. Portaven instruments populars i rústecs, amb els quals tocaven una mena de marxa popular. Passaven tots dos dies saltant, ballant, jugant i cantant. Retornaven a la ciutat cap-al-tard del dilluns. Les mullers í mainada els anaven a rebre.

Mes endavant aparegué la titulada Colla de l’Ancora, a la Barceloneta. Seguí la Colla del Lliri del barri del Mercat de Santa Caterina.

Els Cors d’en Clavé

Josep Anselm Clavé( Barcelona 1824-1874) és una figura cabdal de la història de Catalunya com polític, compositor i escriptor català.  En ple procés d’industrialització, va promoure l’associacionisme entre les classes populars. La cultura que promovien els Cors de Clavé, en origen, era marcadament popular i arrelada en el territori, la qual cosa va potenciar la vinculació de les classes populars amb el republicanisme i el catalanisme. Pel que fa el context social, en situem a la Barcelona de mitjan s. XIX, la ciutat més industrialitzada de l’Estat. 
Fill d’una família del barri de la Ribera. El pare tenia un negoci familiar de fusteria. Al sis anys va perdre la visió d’un ull a causa d’una infecció, fet que va contribuir que deixes l’escola. Influït per la sensibilitat i gust per a les arts de la seva mare, es dedicà, de forma autodidàctica, a estudiar música i poesia. Ben aviat va començar a llogar-se a diferents cafès de Barcelona com a guitarrista. Això el va introduir en el món dels obrers que passaven les estones d’oci a les tabernes o bars, cantant cançons populars. 

Des de ben jove va mostrar una filiació política d’esquerres i republicana, i va relacionar-se amb personatges com Narcís Monturiol i Abdó Terrades. Tots ells col·laboraren en la creació del primer diari comunista a Catalunya. Entre 1840 i 1843, participà de forma activa a les revoltes urbanes que hi hagué a Barcelona, per la qual cosa fou arrestat i empresonat a la fortalesa militar de la Ciutadella.
Quan tornà a la seva activitat com a músic pels cafès de Barcelona s’adonà de l’acceptació i èxit entre el públic de les seves composicions. Ell proposà un gènere de cançons més refinades que les que estaven de moda en aquests ambients i les presentà com a alternativa.

El contacte amb el món obrer i les seves necessitat faran que Clavé vegi la possibilitat de fer arribar la musica, la cultura, el sentiment nacionalista i la consciència de classe a través de la formació de Corals. Podem considerar que l’associacionisme de Clavé era tota una revolució social i cultural davant una situació extrema de desempar de les classes populars.

Va anar guanyant popularitat i el 1845 fou cridat per formar i dirigir una modesta societat orquestrina que s’anomenaria La Aurora, integrada per una vintena d’homes que feien sonar instruments populars ben diversos (guitarres, bandúrries, triangles, panderetes, etc ). Aquesta mena de formacions, com ara rondalles o estudiantines, van anar proliferant entre 1845 i 1849 a Barcelona.
De La Aurora, Clavé va crear una societat coral, La Fraternitat, que seria la primera a l’Estat Espanyol, el 2 de febrer de 1850. Tot seguint l’exemple de la Fraternitat aviat començaren a formar-se, a Barcelona, i a les poblacions veïnes, grups corals similars. 

Després del seu empresonament, el 1857, quan Clavé va ser llibertat, la societat va passar a anomenar‐se Societat Coral Euterpe, celebrant‐se els actes als jardins d’Euterpe, un dels parcs que es van obrir a la rodalia del Passeig de Gràcia i que van desaparèixer el 1861. L’any 1863 l’associacionisme coral, capitanejat per Clavé, comptava amb prop de vuitanta societats i gairebé tres mil cantaires -«en su totalidad obreros»- a tot Catalunya.

Entre els anys 1860 i 864 la federació de cors d’Euterpe van agafar un gran ressò, i van agrupar milers de cantaires i centenars de músics vinguts d’arreu. Es feien desfilades per les principals artèries de la ciutat, amb elements distintius per les corals (uniformes, estendards, etc.) i es convocaven a les cantades que s’oferien a la plaça de toros de la Barceloneta (toril) i als Camps Elisis. 

Després de l’any 1880 cada any sortien un nombre incalculable de colles que envaïen la ciutat amb  l’alegria de llurs cants. Van evolucionar cam un cants de caramelles i moltes visitaven cafès , teatrets i societats de barriada. Això va fer que conduïren les cançons a un terreny de crítica i de sàtira, no sempre, certament, de prou bon gust. Algunes colles abandonaren la barretina, que havia caracteritzat els primers caramellaires ciutadans, per adoptar un tipus de gorra de forma o de color propi i especial que els distingia dels cantaires d’altres colles. La gorra distintiva era canviada cada any. Anaven pel carrer formant dues rengleres en fila índia, presidits pel fanal, darrera del qual anaven els qui sonaven. Seguien en darrer terme el qui portava la cistella i el carro. En caminar marcaven un pas especial. S’anomenava així potser per ésser el carrer de Flor de Lirio.

El resultat de diferents tradicions

Amb tota aquesta informació podem arribar a la conclusió que els Coros de la Barceloneta venen de diferents tradicions. En principi, la festa es molt semblant a la que feien per la festa de l’aplec de Sant Mus. La forma de ballar seguint un pas, els estris i la vestimenta així o demostra. 

Fins fa molt poc, la tradició dels Coros de la Barceloneta, era de cantar, fent actes corals. A les seus de cada colla, els homes anaven a ensellar un o dos cops per setmana, aprenent solfeig, musica i cançons populars. Quan marxaven, els dies de Pasqua Granada, normalment actuaven a les poblacions on anaven. A la tornada, portaven penjat menjar, bes, gallines i diversos productes alimentaris. 

La colla més Antigua es la Perla, al 1863. A la dècada del 1950, l’Agrupació Els Barretaires (1932) encara editava petits fulletons amb les lletres de les seves cançons humorístiques. Diverses colles antigues, com l’Ostia o la Virolla, han desaparegut al llarg dels anys, però també se n’han constituït de noves.
Durant la la Guerra Civil no hi ha coros  i tot és clandestí, amb detencions incloses, fins el 1951 que es reactiva amb El Ganxo que va ser el primer coro que es va atrevir a sortir. Les cançons eren en to satíric musicades amb pasodoble. Lletras compostes per personatges com el Pincho o Julio Acosta.

Els anys 90 s’inician amb importants novetats. S’incorpora com ritme musical la batucada y apareixen els primers coros de dones. El primer La Sirena al 1990.
Els Coros és una tradició pròpia que es prepara durant l’any i es gaudeix amb devoció. Els assistents aliens han de mantenir el respecte a les agrupacions i mantenir-se com a mers espectadors evitant conflictes o interferències. Desfilen només els participants acreditats. 

La cita és un motiu de trobada per als participants. 3 dies per a tornar a parlar i veure a amics amb els quals a vegades només coincideixes en els Coros.