Una tarda d’hivern i ventosa, em vaig ficar a la Bodega Sergio, on és freqüent trobar pescadors, portuaris i altra gent salada. A la barra hi havia un client d’una certa edat amb un abric de drap blau i una anella a l’orella que explicava amb veu ronca una història que ningú atenia amb molt d’interès, però que va captar la meva atenció.
Deia que quan el sòl que trepitgem era una immensa platja solitària s’havien vist a l’horitzó veles de vaixells pirates, un d’ells amb la bandera negra de la calavera i els dos sabres creuats que va dissenyar el famós pirata Calico Jack. Explicava, a qui volgués sentir-ho, que quan s’anava a rehabilitar i el virrei estava tramitant un indult que esborraria totes les seves causes pendents amb la justícia, es va enamorar de la tremenda Anne Bonny en una taverna del port de Nova Provisió, a les Bahames. Ella li va demanar que la portés amb ell i es fes de nou a la mar a la recerca de fortuna. Com els pirates consideraven que les dones a bord portaven mala sort i eren molt supersticiosos, Calico Jack la va fer passar per un home i Anne Bonny va lluitar amb feresa en cada assalt als vaixells que es creuaven i es va convertir en una pirata temible. Explicava el fabulador a la calor del bar i amb un vi negre del color de la sang, que per algun motiu que no se sap venien pirates a desembarcar al sorral on després s’aixecaria La Barceloneta. Rumiava que tal vegada venien a enterrar a la sorra els botins lluny dels seus llocs de malifetes perquè mai els trobessin.
Vaig marxar del bar pensant que era una història seductora, però impossible. Els pirates d’aquells temps, com Barbanegra, Francis Drake o la mateixa Anne Bonny actuaven a l’Oceà Pacífic, a milers de milles de les aigües del Mediterrani.
Un matí, caminant pel barri amb un bon amic pescador, de la tribu dels Huguet, entrem a encarregar unes xarxes a Hilados Donado, una botiga de cordilleria naval oberta al 1942. Entrar a en Donado és com travessar la porta del temps. La quantitat de cordes, xarxes, i cordam de totes les mesures expandint una penetrant olor de cànem, cotó i espart et traslladava a un magatzem portuari d’una època en què els oficis de la mar eren artesanals.
En una prestatgeria veig unes polseres de cordill rematades amb nusos fetes a mà. Em crida l’atenció una de color verd i l’empleat que atén amb familiaritat em diu que és la polsera d’Anne Bonny. Com obro els ulls com un mussol, riu. Òbviament, és massa nova per a ser l’autèntica polsera que portés la pirata del Carib del segle XVIII que es feia passar per un home, però em diu que és un homenatge a ella. M’ensenya altra amb el nom d’una altra pirata llegendària, Mary Read. Hi ha polseres de Barbanegra, una altra amb el nom del pirata gal·lès Howell Davis, la de del pirata francès Jean Laffite o la d’Edward England, el pirata més compassiu de tots… i així fins a una vintena llarga.
M’estranyo que se’ls hagués ocorregut, a una botiga d’efectes navals del barri, tenir polseres marineres amb noms de pirates i l’empleat s’encongeix d’espatlles sense donar més explicacions. Surto amb la polsera de Calico Jack al canell i al girar la cantonada del que abans era carrer de l’Almirall Cervera veig algú que m’observa. És un tipus mal afaitat amb una anella a l’orella que porta un abric llarg blau de drap que sembla haver viscut moltes nits a alta mar. Ens mirem un moment, somriu de manera enigmàtica i tira a caminar cap a la platja, potser a esperar als pirates que un dia tornaran a rescatar el que és seu.
Antoni Iturbe
