Nacho Cabana

Guionista i escriptor

Els biscaïns tenen una cèlebre frase popular que diu que “els de Bilbao neixen on volen”. Perquè si els fem cas, el Nacho és de la Barceloneta encara que el seva DNI digui que va néixer a Moratalaz. Perquè de la Barceloneta es va enamorar a primera vista, d’ella va fer la seva casa fa molts anys i en ella vol estar per sempre. Possiblement t’has creuat amb ell sense saber que és el guionista de moltes de les sèries més vistes de la història de la nostra ficció televisiva.

De Moratalaz a la Barceloneta

– Com acaba vivint un tipus de Moratalaz a la Barceloneta?

Moratalaz és un barri sorgit durant el desenvolupament econòmic dels anys 60 en el que llavors era la perifèria de Madrid. És a dir, el tipus de lloc on vam néixer bona part dels quals ara se’ns diu “boomers”. Elvira Lindo o Alejandro Sanz, per exemple, són d’aquest veïnat.
Moratalaz era un barri dormitori, sense teixit veïnal, sense molta essència.
En el 91, encara estudiant a la facultat, vaig venir a Barcelona a fer un reportatge sobre una escola de nens amb autisme. Em van portar a la Bodega Boemia, al llavors Barrio Chino, avui Raval, al carrer Lancaster. En aquell moment em vaig enamorar de Barcelona.

– Però el Raval no és la Barceloneta.
Ja, ja… La història segueix anys després, quan vaig tornar a Barcelona a unes noces i el taxista ens va recomanar el Salamanca, a la Barceloneta. Menjar una paella a la vora de la mar! Per a aquell xaval de Moratalaz va ser un somni.

-Vas tenir un bon amfitrió amb el Silvestre (DEP).
Aquí va començar el meu idil·li amb aquest barri. Quan havia de passar-me un temps escrivint sense necessitat d’anar a l’oficina, venia a fer-ho aquí. Així va ser fins que em vaig comprar un piset, un quart de casa, el 2002, crec recordar.

-Perquè molt silenciós no és el barri per a concentrar-se a escriure.
És que a mi m’agrada obrir el balcó i sentir cridar a la gent, sentir el so del barri. M’encanta que a la Barceloneta la vida es fa al carrer i m’agrada impregnar-me d’aquesta vida. És més, sovint acostumo a escriure en cafeteries del barri enmig de tot l’enrenou. El silenci em deprimeix.

-De Madrid a Barcelona i de Barcelona a Madrid.
En aquest temps treballava a Globomedia i no podia traslladar-me definitivament aquí. Fins que em vaig afartar i vaig iniciar el meu “Pla de fugida”. Vaig deixar la meva feina i vaig agafar un any i mig sabàtic per a recórrer món.

-“Pla de fugida” podria ser el títol d’una de les teves sèries.
Estava fart i vaig dir “s’ha acabat!”. Brasil, Argentina, Xile, Xina, Japó, Cambodja… i Mèxic, on vaig conèixer la que ara és la meva dona. Vivíem a Madrid i a Ciutat de Mèxic… fins que ens vam establir definitivament a la Barceloneta el 2011. Ens encanta als dos i d’aquí no ens mourem.

-Mèxic és molt especial per a tu.
A més d’enamorar-me d’una mexicana, em vaig enamorar del país i, en concret, de la seva lluita lliure mexicana, la dels emmascarats. Em va captivar. A la meitat del “Pla de fugida” vaig fer escala a Nova York per a comprar-me una càmera de vídeo i rodar, jo sol, un documental de lluita lliure mexicana. Vaig estar sis mesos gravant a peu de ring tot tipus de combats: els que se celebraven en recintes gegants com la Sorra Mèxic però també els que tenien lloc en l’estacionament d’un supermercat de la perifèria.

-Què té de real aquesta lluita?
Ells diuen que és circ, «maroma» i teatre. Sens dubte, hi ha un component folklòric, cultural. Té molta acrobàcia i no hi ha un guió determinat, com molta gent pensa. La veritat és que han mort molts lluitadors en el ring o anys després de retirar-se a causa dels danys dels cops rebuts. És més autèntica que el que aquí es va conèixer com a “pressing catch”. De tot això va sortir el llarg documental “Tres caidas”, que vam estrenar en el Festival de Sitges del 2006. La visualització va ser espectacular. Vam muntar fins i tot un ring amb lluitadors de veritat.

Guionista vocacional

– La reva relació amb els guions… és vocacional o simplement un ofici?
Vocacional. Vaig voler ser guionista des de la meva més tendra infància. Als 10 anys ja escrivia guions, relats i contes. Estiuejàvem a la Manga del Mar Menor i jo passava les tardes escrivint en un quadern, sense màquina d’escriure ni, per descomptat, ordinador.

-Aquest jove guionista es va formar acadèmicament?
En aquella època -mitjans dels 80- ja havia desaparegut l’Escola Oficial de Cinema i encara no havia obert l’ECAM (Escola de Cinematografia i de l’Audiovisual de la Comunitat de Madrid), així que em vaig matricular a Ciències de la Imatge, dins de la Facultat de Ciències de la Informació. Una carrera on, exceptuant 5 o 6 assignatures, es parlava de tot menys de cinema o televisió. Si estudiaves, treies un excel·lent. El que sí que vaig aprendre va ser “a vendre la moto”.

-Fonamental saber vendre la moto… si hi ha a qui vendre-se-la.
Vaig tenir sort, quan em vaig llicenciar va coincidir que era l’època que van néixer les cadenes privades (Telecinco, Antena 3, Canal Plus…) que unides a la Primera, La 2, TV3, Telemadrid i la resta d’autonòmiques, formaven un mercat on començava a haver-hi oportunitats laborals.

-Quina va ser la teva?
El meu company d’estudis, Manuel Ríos, i jo vam fer dos projectes de sèrie, un cadascun, que casualment tenien molt en comú. Els dos vam acabar a la taula del Manuel Valdivia a Telemadrid.

-Manuel Valdivia.
El cap de ficció de la cadena i la persona de la qual vaig aprendre tot el que sé de guions. En un temps on la producció nacional era molt escassa, Telemadrid va voler fer una sitcom per al públic jove. I d’aquí va sortir “Colegio Mayor”, amb Jorge Sanz, Cayetana Guillén-Cuervo…

-Gran debut per a uns principiants.
Principiants que van pagar la ‘’novatada’’. Dos veterans que, teòricament, coordinaven els guions s’estaven quedant amb el 70% del que ens pagava Telemadrid i, a sobre, refeien al seu gust els nostres textos.

-Com va acabar?
El Manuel Valdivia va descobrir casualment la jugada, els va fer fora i es va quedar amb nosaltres. Els tipus s’ho van prendre fatal. Ens van amenaçar i gairebé acabem a cops al Cafè Comercial de Madrid.

-De Telemadrid a Globomedia. 
Allà vaig estar 12 anys seguits. Amb sèries com “Médico de Familia”, “Compañeros”, “Policías en el corazón de la calle”…

-“Médico de familia“, amb Emilio Aragón, va marcar una època.
Va obrir una tercera via entre les grans produccions d’RTVE, com “Los gozos y als sombras” i sèries com a “Farmacia de guardia”, que s’acostaven una mica a la sitcom estatunidenca. El sistema de producció que nosaltres plantejàvem era molt diferent del que s’estilava. En les produccions d’RTVE (“Anillos de oro”; “Brigada Central”) es rodaven (en cinema) 12 o 13 episodis que no s’emetien fins a estar tots acabats. Si funcionaven, s’encarregava una segona temporada que no sempre era possible reprendre per temes d’agenda del director, dels actors etc. Amb “Médico de familia” vam plantejar una producció continuada de fins a 22 episodis anuals de 70 minuts. Molt bèstia. S’emetia mentre continuàvem rodant. I amb multicàmera.

-Quina és la teva sèrie preferida?
“Policías en el corazón de la calle”, amb Josep María Pou, Adolfo Fernández (DEP), Toni Acosta…, és de la qual més orgullós estic. “Compañeros” també va ser un èxit rotund. En general, gairebé totes les que vam fer amb Manolo Valdivia.

-El guionista corregeix molt en el rodatge si no es reflecteix el que havíeu pensat?
Però si el guionista no apareix gairebé mai pel set de rodatge! A més, ningú sap qui ets i et miren estrany, molestes. Però sí que ha d’optimitzar els guions pensant en les gravacions. És fonamental.

-Optimitzar?
El guió no és una creació literària. Està al servei de la producció, o el que és el mateix, del pressupost. El guió és la base, l’eina a partir de la qual treballen la resta de departaments i, sobretot, l’ajudant de direcció, que és qui organitza el rodatge. Fins i tot et poden indicar que canviïs coses perquè es pugui gravar en el temps estimat. Pot succeir, per dir alguna cosa, que una escena pensada en un exterior l’hagis de readaptar a un interior.

-Així que les pel·lícules i les sèries no es roden en l’ordre que les veiem.
Pràcticament cap. L’ajudant de direcció el que fa és elaborar el pla de rodatge agrupant les seqüències per localització i/o per actors. Si vas, per exemple, a rodar a Collserola que sigui per a fer tres seqüències, encara que pertanyin a episodis diferents, no només una… I això has de tenir-ho en compte en plantejar el guió.
Per exemple, “Policías” va ser una sèrie de 80 capítols amb moltes seqüències en el centre de la ciutat. Si no haguéssim tingut planificades totes les trames a l’inici de cada temporada, la producció hagués resultat inviable.

-Com s’escriu un guió?
És una mica diferent al cinema que a la televisió, però en tots dos casos has de fer, sí o sí, una escaleta, que és com l’esquema, la descripció del que passarà en cada escena, però encara sense diàleg. Quan tot està ben acoblat a l’escaleta, s’afegeixen els diàlegs. A diferència de la novel·la, en un guió no pots, posteriorment, posar-te a improvisar. Seria desastrós.

-En què estàs ara?
Soc tutor del mòdul de ficció televisiva del Màster de The Mediapro Studios amb l’ESCAC. També treballo com a freelance fent projectes i capítols aïllats per a sèries, entre altres encàrrecs. I podeu llegir les meves crítiques teatrals i musicals a www.revistatarantula.com

-També hi ha un Nacho Cabana novel·lista.
Tal com et vaig comentar escrivia des de nen. Primer contes, després relats curts, fins que el 1993 presento una obra, “Los que comen sopa”, al Premi Ciutat d’Irun i guanyo en la categoria de Contes.  El 2003 vaig tornar a guanyar el mateix certamen, llavors a la categoria novel·la, amb “Momentos robados”. També vaig guanyar el premi L´H Confidencial de novel·la negra amb “La chica que llevaba la pistola en el tanga”. I tinc la seva seqüela publicada a Mèxic, “Verano de Kalashnikovs”.

-Es viu d’escriure novel·la?
Uff, cal vendre molt… o guanyar un Premi Planeta, jeje. Però és més rendible la ficció televisiva.

-Recomana’ns tres sèries clàssiques i tres d’actualitat.
Clàssiques: “The Shield“ (Prime Vídeo), “The leftovers“ (HBO MAX) i “A dos metros bajo tierra“ (HBO MAX).
Actualitat: “DTF St. Louis“ (HBO MAX), “De puntillas“ (HBO MAX) i “Ravalear“ (HBO MAX).

SERIES DE FICCIÓ. Espanyaa – Mèxic

POLICÍAS, EN EL CORAZÓN DE LA CALLE — Productor executiu, creador i guionista. Antena 3 TV · 2000-2003 · 83 episodis. Disponible a Prime Video

MATADERO — Guionista. Sèrie setmanal · Diagonal TV per Antena 3 TV. 2018

CUENTA ATRÁS — Guionista. Drama policíac · Globomedia per Cuatro · 2008

UCO. UNIDAD CENTRAL OPERATIVA — Guionista. Drama policíac · Ganga Producciones per La Primera · 2008

COMPAÑEROS — Productor executiu, creador i guionista. Globomedia per Antena 3 TV · 1997-2000 · 35 episodis

MÁS QUE AMIGOS — Productor executiu, creador i guionista. Globomedia per Telecinco · 1996

MÉDICO DE FAMILIA — Guionista i productor executiu. Globomedia per Telecinco · 1994-1996

COLEGIO MAYOR — Creador de la sèrie i guionista. Globomedia per FORTA i TVE · 1993-1995

LOS SIMULADORES — Guionista. Drama setmanal · Notro Films per Cuatro · 2006

SMS — Dialoguista. Sèrie diària · Globomedia per La Sexta · 2006-2007

HERMANOS DE LECHE — Guionista. Comèdia setmanal · José Frade per Antena 3 · 1994

CANGUROS — Guionista. Comèdia setmanal · José Frade per Antena 3 · 1994

QUÉ LOCA PELUQUERÍA — Guionista. Comèdia setmanal · Cartell per Antena 3 TV · 1995

LLARGMETRATGES DE FICCIÓ

PROYECTO DOS — Guionista. Dir. Guillermo Groizard

NO DEBES ESTAR AQUÍ — Guionista. Dir. Jacobo Rispa · Alquimia Films · 2002

LLARGMETRATGES DOCUMENTALS

AUTE RETRATO — Guionista. Dir. Gaizka Urresti

ARIZMENDIARRIETA, EL HOMBRE COOPERATIVO — Guionista i ajudant d’edició. Dir. Gaizka Urresti · 2018

TRES CAÍDAS / LOCO FIGHTERS — Director, productor i guionista.

FICCIÓ LITERÀRIA