Barcelona és especial.
És un dia qualsevol de primavera, el meu amic Agustí i jo hem sortit del barri com cada matí de dissabte per fer un cafè.
La Barceloneta a vegades resulta esgotadora, tant el cos com la ment ens demanen un canvi d’aires i d’ambient. Així que, amb les nostres Leica M6 penjant de l’espatlla, decidim donar un tomb pel Gòtic, travessant places i carrerons buscant una cafeteria on poder seure i fer petar la xerrada mentre prenem un caputxino.
Tenim molt clar que el barri és el lloc més adient per seure i esmorzar.
A més del centenar de bars de tapes que saturen els nostres carrers, tenim un munt de granges i pastisseries de qualitat, punt de trobada no només de gent de Barcelona, sinó d’arreu. Sobretot de turistes joves que ocupen des de primera hora del mati les taules de les terrasses, amb els seus ordinadors mentre consumeixen un cafè sol i, amb sort, un croissant -sobretot el cap de setmana-.
Després d’intentar prendre un tallat al “Mesón del Café”,al carrer Llibreteria, sense aconseguir-ho -ho hem trobat tancat-, entrem al “Cafè Cappuccino” que hi ha a la cantonada de Jaume I amb Via Laietana. La plaça dels Àngels està bastant concorreguda de gent, la majoria turistes, però per sort dins la cafeteria no hi ha massa clientela.
Seiem a la barra, el meu amic A.C. treu el diari -el País-, i comença a llegir-lo, aïllant-se d’un entorn repetitiu que no li aporta res de nou. Jo, al contrari, no perdo detall, penso que qualsevol lloc és bo per fer una bona foto, però l’entenc, l’A.C. ja ho ha fotografiat tot en aquesta ciutat, cap imatge ni situació el sorprèn. Demanem dos tallats i, mentre ell devora El País, jo em fixo amb una parella de joves que acaba d’entrar. Podien tenir 16 o 17 anys com a molt, cabell ros, ulls blaus, deuen ser holandesos, porten la bandera d’aquest país cosida a la jaqueta. S’asseuen al final de la barra, a uns 10 metres d’on estem asseguts nosaltres. Em sembla observar de reüll que discuteixen en veu baixa sobre el que volen cruspir mentre observen totes les pastes que hi ha a la barra. El cambrer se’ls aproxima amb una llibreta i un bolígraf i els demana què prendran, el noi, amb un espanyol tret del diccionari que encara conserva obert a la mà, demana:
–“¿Cuánto cuesta dos cafés con leche y dos cruasanes?”
–“Ocho euros” -contesta el cambrer.
Els joves, una mica avergonyits per una situació que els supera, comencen a buidar les butxaques i a posar tot de monedes sobre el taulell, les mouen i les barregen agrupant-les pel seu valor i tamany amb l’esperança que el poder adquisitiu d’aquestes augmenti. Després d’un minut que se’ls fa etern, i consultant de nou el diccionari, li demanen al cambrer:
–“Dos cafés por favor”.
L’empleat ni tan sols es molesta en prendre nota, es retira camí de la cafetera que treu vapor a l’altra punta de la barra com si reclamés l’atenció que es mereix després de tanta estona sense donar servei.
Quan el cambrer passa davant d’on estem asseguts l’A.C- i jo, l’aturo.
–Perdoni, pot servir els dos cafès amb llet i els dos croissants als nanos que estan asseguts al final de la barra? Els diu que els convida la casa i m’ho cobra a mi.
L’home, amb el gest impàvid del que ja ho ha viscut tot des de l’interior de la barra, no contesta, fa un moviment de cap afirmatiu i tira endavant l’encàrrec. En tota aquesta estona l’A.C. ni tan sols aixeca la vista del diari. Em consta que se n’adona de tot, però la notícia del resultat del partit Barça-Real Madrid requereix tota la seva atenció, és conscient que estic ficat en algun merder, però entén que, com sempre, me’n puc sortir tot sol.
El cambrer diposita els cafès amb llet i les dues pastes sobre el taulell davant dels nois que, espantats i avergonyits, intenten dir-li a l’home que s’equivoca, però el cambrer, amb to paternalista, els tranquil·litza dient-los que convida la casa.
La parella no s’ho acaba de creure, en tot el temps que porten viatjant amb la motxilla a l’esquena no havien rebut un tracte tan cordial i generós per part de la gent en cap de les ciutats visitades fins aleshores.
Barcelona és especial, la fama de garrepes amb la qual etiqueten als catalans està totalment infundada, quan tornin al seu país parlaran meravelles de la nostra ciutat i dels seus ciutadans, penjaran els seus comentaris a les xarxes socials i recomanaran la nostra ciutat recalcant el caràcter amable i generós de les persones que l’habiten. Tot això pel cost de 8 euros.
Les agències de turisme, els comerços i les institucions es gasten milions en promocionar la ciutat amb eslògans gastats i publicitat avorrida i falsa que no creu ningú. No necessitem esdeveniments tipus Copa Amèrica per projectar la nostra ciutat arreu del món. El boca a boca, els relats de les anècdotes, les vivències dels visitants, turistes o no, és el que propaga la vertadera imatge del que és Barcelona en realitat.
El nostre comportament amb la gent que ens visita i el tracte que donem a les persones que tenim en acollida serà el que determini la classe de persones que som.
El turisme no és només un negoci. Hi ha un “quid pro quo” que ens fa desitjar rebre el mateix tracte quan viatgem a l’estranger. Tots sabem que lluny de casa som més vulnerables.
Vam sortir del “Cafè Cappuccino” satisfets. Jo pensant en viatjar amb la meva Mercè a Amsterdam per amortitzar la inversió dels meus 8 euros i l’A.C. amb El País plegat sota el braç somrient pel 5 a 0 del Barça-Real Madrid.
Barcelona és bona… sempre.
