Enhorabona si estàs llegint aquestes línies. Enhorabona perquè voldrà dir que has sobreviscut a un dels estius més intensos que es recorden des que -com diuen- existeixen registres.
Estret d’Ormuz. 40º de calor al juny. Visita del Papa. Incendis. Polítics patris i no patris més “entremaliats” que mai. Terratrèmol a Veneçuela. Seguim amb 40º al juliol. Passem, per fi, de quarts i guanyem el Mundial. Més incendis. Pujades diverses: IPC, gasolina, cistella de la compra i, si se t’ocorre viatjar, l’avió, l’hotel i fins i tota la cervesa del ”xiringuito”. La irrupció massiva de Ceuta. 40º a l’agost. Pluges torrencials. Terratrèmol a Colòmbia i desbordament a Nepal. Sense oblidar que segueix això d’Ucraïna i això de l’Orient Pròxim en ebullició. I, per si no fos prou, fins i tot un eclipsi! Encara bo que al tancament d’aquesta edició almenys no hi ha notícies d’aterratges d’ovnis o noves aparicions marcianes. Perquè només ens faltaria això.
On han quedat aquells monòtons estius en què el més noticiable eren els fitxatges futbolístics o el posat de l’Obregón. Aquells estius de revetlles, de les dues hores per fer la digestió abans de banyar-te, d’algun ”ligue” d’estiu si hi havia sort, del hit de Georgie Dann i, al barri, de les 24 hores de la Repla.
Que si es troben a faltar? Ni ho sé ni importa. La nostàlgia és mentidera i, sobretot, inútil. Però el que sí s’agraïa d’aquella monotonia, a vegades fins i tot avorrida, és aquest “no passa res”que realment et permetia desconnectar, recarregar piles, però de veritat. Sense mòbils ni xarxes socials, en família, amb amics, amb riures…
