Diàlegs de dofins a la platja
Els hiverns d’abans semblava que no acabaven mai. Quan caminàvem per la platja donant tombs sense solta ni volta i arribàvem a l’altura de l’Hospital de la Mar, cridava l’atenció un calaix de ciment que s’endinsava en la sorra. Deien que dins hi havia una canonada que arribava fins a la mar i connectava amb el zoo del parc de la Ciutadella per a portar aigua salada als dofins. Una altra d’aquestes històries imaginàries del barri!
Una tarda d’aquelles de diumenge on l’avorriment era tan espès que podies agafar-lo amb les mans, em vaig anar fins a la riba de la mar a tirar pedres. Algú em va xiular i em vaig girar, però la platja estava buida. Tampoc hi havia ningú a la barana del Passeig Marítim. Vaig pensar que serien aquests xiulets en l’oïda de quan hi ha massa silenci.
Llavors, van tornar a xiular.
Una xiulada contínua, més aguda a moments, però que se sentia esmorteïda, com si vingués des de lluny. La platja buida, el ambigú del Centre d’Esports tancat fins a l’estiu següent, el calaix de ciment d’aquesta cloaca rectangular… Era aquí! Les xiulades venien d’aquest calaix de ciment. I no paraven, eren com la ràdio del meu avi quan perdia la sintonia del Carrusel Deportivo.
Em vaig acostar i vaig posar l’orella. Els sentia més fort. Vaig començar a sentir altres xiulets, com si algú parlés a xiulades, però aquesta vegada venien de la mar. Vaig veure saltar entre dues ones va ser la silueta de pell brillant d’un dofí. Es va alçar sobre a l’aigua i va tornar a ficar-se amb la gràcia d’una ballarina.
Del tub de ciment van arribar xiulades encara més fortes. I des de la mar van ser respostes amb una altra pirueta d’alegria. Em vaig adonar que la història del conducte que portava aigua de mar al aquarium dels dofins del zoo era veritat. Però encara em va deixar més sorprès adonar-me que aquells dos dofins s’estaven parlant. Per la forma en què el que estava en llibertat saltava d’alegria quan escoltava el que li deia el que estava en el zoo, em va semblar que era la trobada entre dos enamorats.
En sortir del col·legi, m’anava algunes tardes fins a la platja a escoltar la conversa dels dofins. En un dels episodis a la tele del programa del Comandant Cousteau vaig saber que cada dofí crea un so únic en els seus primers mesos de vida que funciona com el seu propi «nom» per a cridar-se a distància i que a través d’espetecs i xiulades es comuniquen fins i tot els estats d’ànim.
Tantes vegades vaig anar a escoltar-los, que em vaig aprendre algunes de les seves xiulades i quan anava de camí al col·legi, les anava taral·larejant. Per al meu aniversari vaig demanar de regal anar de visita al zoo. Només passar aquell reixat metàl·lic que era com el costellam d’un os, em vaig anar corrent al delfinari i agafar lloc per a l’espectacle. L’entrenador, un home atlètic en vestit de bany, va explicar que en aquella piscina (ell la va dir tanc) cabien dos milions de litres d’aigua salada. Amb raó necessitaven una canonada tan grossa que arribés des de la platja.
Al principi em va encantar veure saltar als dofins per a copejar una pilota a molts metres d’altura amb la cua o passar amb precisió mil·limètrica per un petit cèrcol. L’entrenador premiava cada acrobàcia amb peixos que tenia en una galleda. Després vaig començar a adonar-me que els dofins allí no xiulaven. Saltaven i feien tombarelles per a guanyar-se el menjar, però estaven callats. No tenien l’alegria d’aquell dofí que jo veia saltar en mar oberta.
Vaig xiular aquella manera que tenien ells de xiular. Segur que ho vaig fer molt malament, però així i tot, un dels dofins es va detenir i va tornar el cap cap a mi. Llavors, va fer un salt i una pirueta com no se li havia vist donar en tot l’espectacle. L’entrenador, una mica enfadat, el va reganyar perquè es retirés de la piscina.
Van arribar les vacances, un viatge al poble on tot era calor, secà i mantegades casolanes. En tornar al tren, vaig llegir un titular en La Vanguardia que deia que havia entrat aigua contaminada en la canonada dels dofins del zoo i que hi havia risc que s’enverinessin. No era d’estranyar, amb la quantitat de merda que sortia per la desembocadura del Bogatell.
Quan vaig poder anar a la platja no vaig sentir xiulades. Vaig veure donar voltes entre les ones al dofí que esperava un missatge que no arribava. Li vaig xiular en el seu idioma, però no va respondre. Va estar així setmanes, donant tornades en l’aigua enfront del calaix de ciment silenciós. Un dia, vaig xiular al dofí solitari i em va respondre amb un xiscle de tristesa. Després, ho vaig veure nedar mar endins i mai va tornar.
En 2015 es van prohibir a Barcelona els espectacles de dofins en el zoo. Els dofins que quedaven, nascuts en captivitat incapaces de viure en mar oberta, van ser enviats al 2020 a un altre zoo amb millors instal·lacions a Atenes. Les instal·lacions del Aquarama es van derrocar definitivament en 2022.
Continuo vivint enfront de la mar. A vegades, en les nits d’hivern, en la foscor, escolto xiulades.
