Aquest estiu hem viscut la duresa d’un clima tropical i ara estem experimentant les dificultats de fer prediccions acurades del temps meteorològic. Clima i temps són conceptes totalment diferents o estan relacionats? El “canvi climàtic” els afecta a tots dos?
Per temps meteorològic entenem les condicions atmosfèriques en llocs i moments concrets, des de porcions d’un continent fins a petites comarques i des d’hores fins a dies. El clima, en canvi, és un concepte més estadístic, que reflecteix les condicions atmosfèriques freqüents, com ara els hiverns suaus i estius calorosos que han caracteritzat fins ara el clima mediterrani a Barcelona.
Aquest passat estiu a Barcelona ens hem trobat amb nits més pròpies d’un clima tropical que no pas mediterrani, quasi sempre relacionades amb la penetració de la regió càlida d’alta pressió localitzada al nord d’Àfrica. L’entrada d’aquestes altes pressions s’ha convertit en la norma, el temps meteorològic nord-africà s’ha repetit sovint i el clima s’ha tornat tropical. Una conseqüència és l’escalfament extraordinari del Mediterrani occidental, convertint-se en font d’energia per a les tempestes que vivim a finals d’estiu, tan difícils de predir.
Canvi cimàtic
L’experiència quotidiana ens mostra que tant el temps meteorològic com el clima que s’acaba modificant cada vegada són més difícils de predir. Ho anomenem canvi climàtic, però quina és la seva causa? La resposta és clara: l’increment dels gasos amb efecte hivernacle a l’atmosfera, molt especialment l’augment del diòxid de carboni (CO2). Aquest increment prové de l’activitat humana desmesurada, molt especialment de la crema de combustibles fòssils per a fabricar i viatjar, però també degut a la construcció i la ramaderia intensiva. Els gasos d’efecte hivernacle atmosfèrics atrapen una part de l’energia radiativa emesa per la superfície de la Terra i la retornen cap a la superfície de la Terra, que llavors s’escalfa encara més.
Abans de l’inici de la època industrial, fa uns 150 anys, la concentració de CO2 a l’atmosfera era de 280 parts per milió (ppm) però avui ja és de 425 ppm. Això ha fet que la fracció radiativa terrestre atrapada a l’atmosfera hagi passat del 37,5% a quasi el 40%, ocasionant un excés d’energia que no para de créixer – avui ja és de 3 vats per metre quadrat – i que ha causat que la temperatura mitjana del planeta hagi pujat en 1,4 °C. Localment aquest augment pot ser força més gran, com ara els 2,5 °C de pujada a Europa.
Gas d’efecte hivernacle
Més d’un 90% de l’excés d’energia causat per l’increment dels gasos d’efecte hivernacle ha anat a parar a l’oceà i la resta ha contribuït a fondre el gel i escalfar la terra ferma i l’atmosfera. Encara que només un 2% es dedica a escalfar l’atmosfera, aquesta és la part que majorment percebem. Ara bé, el nostre desconeixement de com aquesta energia es distribueix dins l’oceà – i també com l’escalfament de l’atmosfera modifica el cicle hidrològic i la formació de núvols – fan molt difícil una predicció acurada de l’evolució del clima de la Terra. El que sabem, per cert, és que la Terra cada vegada té més energia i, per tant, no només s’escalfa, sinó que també genera oscil·lacions més intenses, com ara les onades de calor d’origen nord-africà que hem experimentat aquest estiu.
Ens endinsem en territori desconegut, envers un temps i un clima més càlid i energètic que no som capaços de predir amb exactitud. Aquest nou escenari és el resultat del nostres excessos, individuals i col·lectius. Potser hauríem de mirar la crisi climàtica com una oportunitat d’aprenentatge, la lliçó sobre que la felicitat no rau en tenir més, sinó en viure amb major plenitud i harmonia, amb la natura i les persones, agraint i gaudint de l’aquí i l’ara.
Josep Lluís Pelegrí,
Oceanògraf i divulgador científic
Institut de Ciències del Mar, CSIC
