-Barcelonina nascuda a València.
Nascuda a València fa 47 anys, entre tarongers i, a més, justament el dia de les Falles. Però des de molt petita la meva mare i jo ens vam traslladar a Barcelona.
-I també des de molt petita futura biòloga.
La meva vocació era ser biòloga marina. De petita passava els estius a casa dels meus avis, una casa molt gran amb jardí i animals. Amb nou anys vaig muntar una mini clínica veterinària en un corral, on atenia les gallines, els conills, els faisans i, fins i tot, les granotes de l’estany. Les estones lliures les passava aprenent al veterinari del poble. Sempre he necessitat entendre la naturalesa per a protegir-la. Quan em vaig fer gran, vaig entrar a la Universitat de Barcelona per estudiar Biologia, mentre ja treballava al Delta del Llobregat com a guia d’educació ambiental.
-Què fa una guia del Delta del Llobregat?
A més d’explicar la importància d’aquest oasi per als ocells, també és necessari explicar el problema que hi va haver al Delta amb la malària fins als anys 60, quan es va erradicar a Espanya. El Delta és una zona d’aiguamolls i, per tant, de mosquits; els seus habitants patien aquesta malaltia. Fins i tot els carabiners destinats a les casernes d’allà evitaven anar-hi, ja que a la zona se la coneixia com «el poble de les febres».
-Aquesta història de la malària al Llobregat et va marcar.
Profundament. Aquí la malària és cosa del passat, però a Àfrica encara està molt present. Això em va fer pensar si jo podia fer alguna cosa per intentar canviar-ho. Vaig fer un màster i un doctorat en Microbiologia, però jo volia ajudar en primera persona i sobre el terreny. Vaig buscar una ONG que ajudés específicament en aquest tema i no en vaig trobar cap. Les que hi havia, d’entrada, demanaven 4.000€ per a anar com a cooperant, encara que més aviat semblava un viatge turístic. No m’imaginava que per a ajudar et posessin tantes pegues. Al final, les grans ONGs es gestionen com a empreses i el seu propi manteniment exigeix una despesa de recursos que podria anar destinada directament a la necessitat per a la qual s’han creat. Però bé, arriben on les petites no hi poden arribar. Aquella experiència em va fer entendre que els problemes ambientals tenen solucions concretes, sovint senzilles, però que requereixen coneixement científic, implicació comunitària i voluntat política.
-No et vas donar per vençuda.
Vaig decidir crear la meva pròpia ONG, o, al principi, el més semblant a una ONG. No volia intermediaris ni grans estructures; volia anar sobre el terreny, veure’l amb els meus ulls i posar solucions senzilles on fessin falta. El meu primer viatge a l’Àfrica va ser el 2008.
-Neix Àfrica Stop Malària.
Simplement portant mosquiteres a Gàmbia per a combatre la malària. El primer any només érem dues persones. L’any següent, uns amics s’hi van sumar i així cada vegada va anar creixent més. Actualment, Àfrica Stop Malària porta 18 anys salvant vides i ja té seu a Gàmbia amb personal local que s’autogestiona. Aquesta manera de fer (escoltar, treballar sobre el terreny i no imposar solucions de despatx) és la mateixa que aplico ara a tots els meus projectes.
-Mosquiteres que salven vides. Així de simple.
Així de simple i d’efectiu. Vam col·locar mosquiteres on viuen els nens i nenes menors de 5 anys i les dones embarassades, que són les persones per a les quals contreure la malària és mortal. Superats els 5 anys de vida, el sistema immune és més fort i la malària és com una grip forta; no acostuma a ser tan mortal. A més, les mosquiteres estan impregnades amb un insecticida que mata el mosquit i protegeix la resta de la població.
-Una mosquitera de només 7 € salva vides.
No som conscients que al nostre abast hi ha moltes petites solucions que, encara que semblin simples, poden ser molt eficaces.
-De la microbiologia saltes al mar.
Al mar i a activitats de caràcter social. He treballat al Raval i a la Barceloneta en temes socials. Vaig entrar al Centre de la Platja de 2019 a 2022, on em va donar l’oportunitat de retornar al mar, a la biologia marina.
-Biologia més d’exterior que de laboratori.
Això sempre ho he criticat. Cal sortir i que la gent sàpiga el que fan les persones científiques. Cal acostar la ciència a la societat. Quan jo feia la tesi doctoral amb virus no veia molt d’interès fora de l’àmbit acadèmic. I saps quan va canviar aquest aspecte?
– Digues-me.
Amb la pandèmia, quan tothom parlava de la Covid, de les PCR, dels virus i de les vacunes com qui parla de futbol. El tema es va fer popular, encara que, d’una banda, desgraciadament.
-Popularitzar alguna cosa que pot semblar tan seriosa com la ciència.
Per què no? Aquests temes han d’estar fora del laboratori, al carrer, a les converses diàries. Porto anys aplicant aquesta filosofia aquí: el Sant Joan Sostenible, les recollides de residus o els mostrejos de residus en els nostres rius són ciència ciutadana en estat pur. Temes com l’escalfament global o la cura de l’oceà ens competeixen a totes les persones, i hem de tenir coneixement i opinió. No només des del despatx, sinó a la sorra.
-I conscienciació.
Totes i tots som responsables de la situació, principalment pel nostre model de consum, que ens afectarà en el futur, però la part més negativa d’aquest consum està perjudicant ja avui a terceres persones: milions d’éssers humans del Sud Global.
-Estan a milers de quilòmetres.
Per a generar un xip, per a obtenir la farina de peix o per a la majoria de les manufactures que es generen per a la població, s’extreu la matèria primera d’allà, ja que surt més barat. Però es fa sense els controls sanitaris necessaris, generant contaminants i residus que, en primer terme, afecten les persones residents d’aquestes poblacions, però que, després, contaminen els aliments que acabem important i consumint aquí.
-Veient que ens perjudica directament a nosaltres ens pot sensibilitzar més.
Si per a conscienciar-nos cal dir: «Ull, que no sols s’infecten les persones d’allà, també t’afecta a tu», doncs caldrà dir-ho. Per això en els meus projectes sempre incloc la mirada global: el que tirem en una platja de Barcelona acaba afectant caladors africans, i el que comprem aquí pot estar destruint ecosistemes d’allà.
Potser no t’importa el problema de la farina de peix, però i si et dic que les teves càpsules d’Omega 3 surten del mateix lloc? La porqueria no es destrueix, es transforma, i alguna viatja més que tu i que jo.
-La culpa que reguin amb aigua contaminada de qui és?
De la població local segur que no. No tenen una altra opció. Han de conrear per a sobreviure. Després han de vendre aquests productes a companyies de fora a preus molt baixos. Aquestes companyies obtenen més beneficis amb aquests productes que amb els que es conreen aquí, lògicament. T’ho dic jo, que la meva família té camps de tarongers i és una ruïna.
-Què poden fer ells?
Cada vegada hi ha més brots verds, persones molt preparades. De fet, jo col·laboro estretament amb activistes i professors de la Universitat, així com amb l’oficina de canvi climàtic de Gàmbia i amb confraries del Senegal. Allà hi ha persones amb un coneixement i una capacitat tècnica impressionants. Una altra cosa és la realitat del dia a dia. Existeix una diferència molt gran entre la costa, més urbanitzada, i les zones rurals de l’interior. En aquestes últimes, l’alt nivell d’analfabetisme dificulta que la població, que és la més afectada, pugui triar lideratges amb discursos més actualitzats. No és que no hi hagi gent preparada. N’hi ha. El problema és que les oportunitats i els recursos no arriben a tot el territori per igual.
-Primer menjar i després pensar. És normal. Però què es fa des de l’Administració? Aquests governs des d’aquí ens sonen, diguem, poc fiables.
Et sorprendries. Gàmbia va ser pionera el 2021 pel seu ambiciós pla climàtic per a no augmentar la temperatura global en 1,5 °C. Encara que actualment, per a complir els seus objectius, necessita suport internacional urgent.
-Sense cotxes, fàbriques, ni emissions, ho tenen més fàcil.
En part sí, clar. Però també són molt conscients que els qui viuen allà pateixen molt més aquest canvi climàtic que no provoquen. A la població local una sequera els deixa sense menjar tot l’any perquè seca els seus cultius i mata els seus animals; una tempesta s’emporta les seves cases fetes de fang… Molt seriós.
-Aquesta experiència et porta a crear la teva segona ONG.
El 2016 vaig crear en paral·lel BonDiaMon. Sorgeix, en part, de la meva vivència amb Àfrica Stop Malària. Aquestes poblacions, a les quals els portem les mosquiteres, necessiten moltes més coses. BonDiaMon és l’entitat on he desenvolupat projectes ambientals i socials durant anys.
-Sempre amb la població local i sempre a Àfrica.
Vaig estudiar una assignatura a la carrera que era Evolució Humana i deia que provenim d’Àfrica. Vaig pensar: «Haig d’anar a Àfrica una vegada a la vida». Però també aporto el meu gra de sorra aquí. Ara, com a consultora autònoma, ofereixo serveis en tot l’Estat a ajuntaments, confraries i empreses que volen projectes d’impacte real: promoció del peix de proximitat, recollides participatives de residus, formació en alimentació sostenible, creació d’aliances o suport tècnic per a subvencions. I, per descomptat, a la Barceloneta.
-Des del Centre de la Platja.
Per exemple. Centre de referència quant a la informació i educació ambiental de les platges de la ciutat.
-El teu pas per l’Institut de Ciències del Mar (ICM) no me l’imagino tancada precisament al laboratori.
Del 2022 al 2025 vaig treballar al l’ICM en un projecte europeu relacionat amb la restauració de l’oceà, amb la meta fixada per al 2030 i amb l’objectiu de fomentar el compromís de la ciutadania. Vaig tenir la sort de poder treballar amb en Josep Lluís Pelegrí. Però, a més, vaig continuar fent de les meves… jeje.
– Com la Xarxa Barceloneta.
Des de l’ICM vaig connectar personalment amb una sèrie d’entitats del barri. Vam parlar, vaig escoltar les seves necessitats i vaig actuar com una espècie de facilitadora de connexions. Vaig crear la Xarxa Barceloneta, integrada per agents importants del territori, com Port Vell, Les Orenetes, MB92, L’Aquarium, CNAB, Confraria de Pescadors, Fundació BCN Port Innovation, Dortoka, Telpark, Central Arts, Bolseta, Oceanogami, Paisatge Net, Belong to Sea i el grup de Desdejunis Itinerants. Perquè no es quedés només en una bonica però teòrica iniciativa, vam inciar accions concretes: el Dia Mundial del Medi Ambient o el Sant Joan Sostenible, que, a més, compta amb el suport del Districte de Ciutat Vella, del Departament de Platges i de la Guàrdia Urbana. Ara, com a consultora autònoma, ajudo a teixir aquest mateix tipus de xarxes de col·laboració públic-privada-comunitària, perquè he vist que és l’única manera que els projectes tinguin continuïtat i arrelament.
-Aquesta connexió entre la ciència i l’acció social la vas portar també a l’institut del barri?
Sí, i és un dels projectes que més m’emocionen. L’Institut Narcís Monturiol, ara Institut de Química i Biotecnologia (IQBB), és aquí, a la Barceloneta. Un dia els vaig proposar un repte real: unes dones de Gunjur (Gàmbia) m’havien demanat ajuda perquè una factoria xinesa de farina de peix (Golden Lead) portava anys abocant aigües residuals als seus camps de cultiu. Vaig agafar mostres de terra i d’aigua, les vaig portar en una maleta i l’alumnat dels cicles formatius de Química les va analitzar amb els mateixos protocols que usarien en un laboratori professional. Van determinar pH, clorurs, fòsfor, potassi, coliformes… Els resultats mostraven una terra àcida, amb pèrdua de nutrients, compatible amb contaminació industrial. Per aquest treball van rebre un premi del Pla de Mesures d’Innovació a l’FP de la Fundació BCN FP.
-I enguany heu seguit?
Enguany hem repetit, i ara estan analitzant les aigües amb més controls (cadena de fred, transport adequat). El més bonic és que l’alumnat aprèn que la ciència no és abstracta: les seves anàlisis poden ajudar a dones que estan a 4.000 km i que mai trepitjaran un laboratori. I, a més, aquesta farina de peix acaba alimentant peixos de piscifactoria que després mengem aquí. Per això és tan important saber d’on ve el que mengem i perquè el peix de la Confraria de la Barceloneta és una opció de justícia global.
-Parla’ns del Sant Joan Sostenible.
Es tracta de celebrar una revetlla diferent: residu zero, inclusiva i sense alcohol; a més d’un programa d’activitats per a tots els públics, sempre accessibles, i amb resultats quantificables. Per exemple, a la celebració de 2025 es van aconseguir evitar 140 kg de residus. Es tracta de viure una tradició de manera innovadora, combinant cultura, divulgació, esport, medi ambient i diversió, amb el mar de fons i un respecte màxim pel nostre entorn.
-També feu el Test de POMS.
El test de POMS és una eina que mesura els estats d’ànim a partir de la connexió de la persona amb l’oceà. Consta de 34 emocions que ofereixen una fotografia de com et sents abans i després de, per exemple, fer una sortida de paddle surf. Els resultats mai són els mateixos: la puntuació de com de feliç et sents o la de com d’enfadada o enfadat et sents sempre canvia. Es produeix una transformació emocional: les emocions positives augmenten i les negatives disminueixen després d’estar en contacte amb el mar.
-A tots ens agrada el mar.
A tothom no, o almenys no igual. Vaig fer una enquesta a la Barceloneta preguntant: «Què és per a tu el mar?». Sortien: llibertat, vida, aigua… Vaig fer la mateixa enquesta a Gàmbia i sortien altres termes: guanys, peix, Déu… També vaig fer aquesta enquesta a Tunísia a les persones que estaven esperant la pastera per creuar a Lampedusa. Les respostes eren: mort, perill, ones… però també hi havia persones que deien Europa i benedicció.
-Saben que buscant aquesta oportunitat poden trobar la mort?
Conec a moltes persones que ho van intentar. Algunes van naufragar, com el Mamadou, que va perdre la vida en el segon intent. O els meus amics, Bob i Yusu, que van naufragar i van ser rescatats per un pesquer i lliurats a la policia, que els va acabar deixant a Líbia. Avui estan a Gàmbia esperant reunir diners per a tornar a intentar-ho. Però és que allà no tenen cap futur.
-Ningú torna al seu poble per intentar millorar aquesta realitat?
Hi ha casos. Com la Fundació Kalilu Jammeh a Gàmbia. El Kalilu va decidir tornar i va muntar un projecte agrícola que dona feina a les persones joves de la zona. També el Soly Malamine va arribar a Espanya després de diversos intents, va estudiar, va rebre un premi d’emprenedoria social a Barcelona i, actualment, dirigeix Abarka Servei d’Àpats, una empresa de servei d’àpats inclusiva. Juntament amb Open Arms, el Soly impulsa el projecte Origen al Senegal, tot un referent en formació i desenvolupament local.
-Si una ONG de petita grandària pot fer tant, què no podrien fer les administracions amb els seus recursos?
Fan política de despatx. Sintètica, unidireccional. Sense trepitjar el terreny i sense escoltar les persones afectades. Les d’allà o les d’aquí, com els nostres pescadors i pescadores.
-Els nostres soferts pescadors.
Ens hauríem de plantar tota la ciutadania per reclamar que volem tenir peix de temporada i de proximitat i no de piscifactoria alimentat amb farina de peix i tractat amb medicaments. Cal posar-ho en valor, com s’ha posat en valor el plàtan de Canàries o la poma de Lleida. Ara està en marxa la campanya de Peix de Llotja per a la restauració, recomano adherir-se. La pesca artesanal de proximitat no es carrega el mar. I cada vegada són menys. La que es carrega el mar és la pesca industrial, que, pertanyent a lobbies poderosos, no es controla i arrasa amb el fons i amb la feina de les persones pescadores locals de comunitats costaneres.
-Menys salmó i més seitó.
El salmó avui dia es cria en granges massificades, ben carregat de colorants, esteroides i antibiòtics. Saps el millor que té? El màrqueting.
-Ens el venen com a molt sa en, això és el més curiós, anuncis que signa el Ministeri d’Agricultura i Pesca!
Tot dit. Som nosaltres, la ciutadania, els qui decidim què mengem, què veiem i què escoltem. Si no ho fem, ho fan uns altres per nosaltres.
-Un missatge d’esperança, Noemí.
A BonDiaMon tenim una frase que ens agrada molt: “perquè cada dia passen coses bones al món, i les que no són bones -que no ens enganyin- les podem canviar”.
“No es pot canviar el món des del despatx. Cal baixar a la sorra, escoltar la comunitat i posar la ciència al servei de les persones.”
