Van començar anomenant-ho globalització. El cas és que aquí s’inflaven a vendre els xinesos i jo no tinc molt clar que féssim nosaltres el mateix a la Xina.
Després van aparèixer una espècie de clonacions a les quals se’ls va batejar amb el nom de franquícies. Eren iguals i estaven al meu barri, però també les veia quan anava a visitar altres barris o ciutats.
Mentrestant, van sorgir botigues d’alimentació i no sols alimentació amb horaris més flexibles que un xiclet Bazoca. Són una evolució de les adrogueries (colmados) on sempre ets rebut amb un “hola amigo”.
També es van allotjar els totpoderosos supermercats per a vendre taronges que ja no són de València i peix que ja no és de la nostra Platgeta.
Per a rematar-ho, vam descobrir que podíem comprar tot això i més des de casa, entrant a qualsevol de les milers de botigues en línia que ens apareixen en pantalla. Especialment una que ens somriu maliciosament.
Globalització, franquícies, grans superfícies, comerç online… Això té poc a veure amb fa no més de 25 anys!
Però, com tota evolució que es preï, aquesta té les seves víctimes, a les quals, com si es tractés del linx ibèric o l’os polar, diuen els que manen que cal protegir. Segons l’ocasió li diuen “comerç de proximitat”, “producte de km0” i altres denominacions fins i tot més creatives. Però la realitat és que cada dia es baixen persianes o se substitueixen per altres negocis que paguen inexplicablement traspassos i lloguers milionaris. Com s’ho munten?
Però com va dir aquell savi: “és el que hi ha”. Es tanca perquè no surten els números. Perquè mengen els impostos. O perquè no s’ha sabut evolucionar. Potser perquè ja no interessa el que es ven, o com es ven o quan es ven. O una suma de tot.
Però només un detall: no oblidem que no parlem de linxs ibèrics ni d’ossos polars; parlem de famílies.
