1985. El vell mariner

Assegut en aquell tamboret a la porta de l’encara més antic taller, Manuel mirava el cel amb afany de recuperar –ni que fos amb la imaginació- els records extraviats en algun racó perdut de la seva rovellada memòria.

Jo havia contemplat moltes vegades durant els últims anys la imatge d’aquell home –avui abatut– amb un full de paper a la mà i la mirada distreta que anhelava que la lectura d’aquella carta es prolongués tant temps com fos possible, imi tant un nen que es delecta amb un dolç i vol que el plaer es pro longui; un plaer, però, que aquell dia vaig veure transformar-se en dolor. El Manuel després de llegir les cartes, de manera ritual, sempre s’aixecava, movia el cap com a comiat i marxava sense dir ni una paraula. No obstant això, aquell dia em vaig estremir com mai. El Manuel va llegir i re- llegir la carta fent pauses en les que la seva mirada es perdia a l’horitzó.

Finalment em va mirar i amb llàgrimes als ulls em va dir: – soc besavi.

Vaig quedar mut. En els 10 anys que el Manuel havia vingut al taller a recollir aquella correspondència mai havia fet cap comentari sobre el contingut. Pel mata-segell jo intuïa que les cartes provenien de Buenos Aires. Durant anys no havien deixat d’arribar mensualment, i tot i que no sabia ben bé qui les enviava, tenia molt clar el perquè d’aquella comunicació periòdica amb el Nou Món.

A principis del segle XX, el port de Barcelona estava en plena expansió. Les mercaderies s’acumulaven als molls mentre els vaixells esperaven ser descarregats i carregats i els carros començaven a distribuir la càrrega per tota la ciutat. Al port hi havia els pailebots, els vells “Libertis” amb les seves plomes de càrrega a mode de grues, tot tipus de vaixells de vapor i de vela, a més dels que hi havia ancorats a la badia fora de l’abric de l’escullera que començava a créixer i on buscaven un recer els grans vaixells de càrrega davant una possible tempesta.

Llavors la càrrega i la descàrrega es feia a mà, o millor dit a “esquena” dels estibadors, uns homes rudes amb una força descomunal, que ajudats de vegades per unes grues tan rudimentàries com ells mateixos, feien una feina per la que encara avui se’ls té una sentida admiració.

El transport arribava i marxava dels molls contínuament. Els carros tirats per vells cavalls perxerons que amb pas lent ve- nien de les serradores d’Horta, Badalona, la Conreria o Sant Andreu no paraven d’entrar i sortir del port transportant un sol tronc de sis metres de llargària, un metre de diàmetre i fins a cinc-cents quilos de pes. Es trigava el dia sencer en fer el recorregut: carregar, baixar al port, descarregar i tornar a la serradora. Altres carros transportaven botes de vi, d’oli, d’olives i altres mercaderies que s’anaven cap al Nou Món.

La cosa és que entre carregar  i descarregar un mercant que fes la ruta a Sud-americà es podia trigar de 12 a 15 dies, 20 o 25 en travessar l’oceà Atlàntic i uns 15 dies més en tornar a carregar i descarregar al lloc de destí. Els marins aprofitaven aquestes quinzenes per des- cansar i veure la família preveient el temps llarg que passarien a la mar sense veure’ls.

Tanmateix, quan els vaixells atracaven als ports d’ultra- mar, tot i ser tota la tripulació espanyola com també la naviliera, molts marins portats per aquestes llargues separacions i el temps compartit terres enllà havien format una altra família al país de destí i havien mantingut en secret la existència d’aquesta altra família al país d’origen, a mode de confirmació de la dita que els mariners tenen “una novia en cada Puerto”.

Els temps no eren els actuals i no era massa complicat portar aquesta doble vida. Fins i tot podien mantenir ambdues famílies amb el contraban, que els hi permetia portar productes que no es podien trobar aquí i que estaven molt cotitzats al mercat negre, la qual cosa els hi generava uns ingressos extres que complementava el sou d’aquests “bígams transoceànics”.

Però res dura eternament, la Barceloneta era un extrem d’aquell port que evolucionava dia rere dia. Empesa per unes transformacions que no paraven de produir-se i arrossegant-la cap a uns canvis imprevisibles als quals els seus habitants miraven d’acostumar-se amb resignació. Tot i així, ningú no estava preparat per allò que s’apropava. Va succeir de sobte.

Primer va ser un toc de botzina, fort, llarg, planyent com el gemec d’un animal ferit de mort. La causa del gemec va ser precisament l’imminent final d’una època, d’un estil de vida i d’una forma de treballar. Va haver-hi prou amb un cop de botzina i el nostre món va canviar en un tancar i obrir d’ulls. Llavors es va veure.

Un camió, motor de benzina, carrosseria de fusta, capacitat per transportar cinc troncs i possibilitat de fer cinc viatges d’anada i tornada al dia. Els quinze dies de càrrega i des- càrrega van passar a ser tres o quatre com a molt. Tota una indústria de serveis que depenia del transport tradicional va comprendre que tenia els dies comptats: cavallerisses, veteri naris, fabricants de carros, conductors, pagesos, fabricants de pinsos, ferrers, com també estris com ara ferramentes, brides, arreus i cuirs, és a dir un fotimer d’oficis i utensilis van desaparèixer d’un dia per l’altre.

Tothom vaticinava la fi del món, una crisi molt greu que deixaria sense feina el 60 % de la classe obrera.

El temps, però, va demostrar que s’equivocaven, la indústria de l’automòbil va donar feina a mig món, encara que allò sí va canviar la vida d’aquells homes amb dues famílies, que eren centenars només a Espanya. I és que atès que els vaixells només romanien entre tres i cinc dies atracats al port, els mariners havien d’escollir una base i triar amb quina família volien passar el mes de descans a què tenien dret després de cada viatge.

La majoria van triar Barcelona perquè a més de dona i fills també tenien els pares, els germans i la resta de la parentela. Va ser molt dur, sobretot quan es van haver de jubilar i van perdre tota esperança de tornar a veure la família de l’altre costat  de l’Atlàntic. I va ser d’aquesta nova situació de la que vaig ser còmplice.

Uns quants mariners jubilats de la Barceloneta em van demanar si podien domiciliar la correspondència al meu taller. No em vaig poder negar, aquells homes m’havien recomanat a les companyies on havien treballat per què m’encarregués de les feines dels seus vaixells i que no les encarreguessin en altres tallers fora de Barcelona. Així doncs vaig acceptar. Durant anys em vaig convertir en l’apartat de correus dels vells mariners que es passaven pel taller i s’asseien al tamboret de l’entrada on la fèiem petar. De vegades, coincidien dos o tres i xerraven entre ells i enriquien la meva ment i la meva ànima amb les històries de països dels que no sabia res. Poc a poc van anar desapareixent tots, uns van morir, d’altres van sortir de casa amb l’excusa d’anar a comprar tabac i no van tornar, aquests últims van ser els que havien escollit malament el lloc on havien de quedar-se i van voler esmenar l’error.

Quan això passava sempre hi havia una carta que no obtenia resposta. Passat el temps podia arribar la segona, però ja no n’hi haurien més. Llavors, jo les cremava sense obrir-les per respecte; al cap i a la fi, ningú no les reclamaria.

Aquell dia, el Manuel va desa- parèixer per la cantonada del carrer Proclamació, trontollava com si anés begut; jo sabia que no era pas això i vaig pensar que la propera carta no tindria resposta. Va arribar la primera i trenta dies després la segona.

Vaig anar un parell de cops a casa seva; l’últim mes no s’ha- via llevat del llit. Jo portava les dues cartes a la butxaca i vaig mirar d’ensenyar-li els sobres dissimuladament, però ell movia el cap d’un costat a l’altre negant, raó per la qual les vaig tornar a guardar esperant que es recuperés encara que sabia que aquell vell mariner que ha- via passat la meitat de la seva vida preguntant-se si havia escollit l’opció més encertada mai més es tornaria a asseure en aquell tamboret, que vaig cremar en obrir el taller al dia següent.

A l’enterrament del Manuel no va haver-hi carros de cavalls; el trasllat del fèretre des del tanatori de Sancho d’Àvila a la incineradora de Montjuïc es va fer en un «Mercedes» modern. Li vaig donar el condol a la vídua –companya inseparable del vell mariner– que als vuitanta-set anys no veia el moment de reunir-se amb el seu estimat, aliena –crec– al fet que si en aquell home li haguessin practicat una autòpsia, haguessin descobert que tenia el cor trencat.

Quan li vaig estrènyer la mà al seu únic fill per donar-li el condòl, li vaig posar les dues car- tes a la butxaca de l’americana.

–Això és del teu pare, no les obris ara, millor quan estiguis sol. Va posar cara de sorpresa. Ell no va entendre mai perquè sent home de poques paraules el seu pare passava tantes hores al meu taller, però mai va gosar preguntar-li.

No vaig tornar a veure el Benito, el fill del Manuel, fins dos anys més tard. Em va venir a veure després d’un viatge de feina; era enginyer de mines i viatjava arreu.

–Ell sempre ens parlava de tu. Jo de vegades estava gelós perquè li donava molta importància a la teva feina i cap ni una a la meva. Vaig trobar totes les cartes i quan les vaig llegir ho vaig entendre tot. He conviscut cinquanta anys amb el meu pare i ara me n’adono que no el coneixia, que no sabia gairebé res d’ell.

–A mi me’n parlava sempre del seu fill. Estava força orgullós de tu i de la teva feina. T’ho ben asseguro.

Vam anar a menjar plegats al bar Pepita del carrer Andrea  Dòria, a prop del taller, vam estar parlant prop de dues hores i després ens vam acomiadar amb una forta abraçada; amb els ulls plens de llàgrimes i la veu escanyada en prou penes va poder pronunciar una paraula… “Adéu”.

També pot interesarte

Més articles

Gossos de teràpia

L’Hospital del Mar i la Fundació Affinity posen en marxa un programa pioner a l’Estat