Orígens
L’origen de la feina dels estibadors es remunta a l’edat mitjana. Antigament a aquests homes (era una feina dura i en aquella època sols destinada a treballadors masculins) se’ls denominava “bastaixos”. Així es mostren en certes obres a la Basílica de Santa Maria de Mar i ho podeu veureu en llibres com “La catedral del mar”.
Naixement de l’OEPB
Fins els anys 70-80 no s’instal·la el nom d’ “estibadors”, abans es denominaven “treballadors portuaris”.
Es llavors quan neix el Sindicat de treballadors es modernitza i passa a adoptar el nom actual de l’OEPB – Organització d’Estibadors Portuaris de Barcelona.
L’organització neix al 1977, darrera els primers temps de la democràcia i les grans vagues del 1976, quan els “portuaris” es troben desemparats pels grans sindicats de l’època (UGT, CNT i, en especial, CCOO) i perquè totes les decisions es prenien des de Madrid. Es llavors quan els joves treballadors amb el suport de veterans de la professió es plantegen crear la Coordinadora OEPB. Una entitat pròpia i prou coneixedora de l’específic món i treball de l’estiba portuària.
L’OEPB es crea amb l’esperit assembleari que ja tenia la CNT, sobre el qual van modular i definir els seus propis estatuts.
Figures que cal recordar en aquell moment decisiu són: Fèlix Cerezo, Julián García, Manolo Conde, Juan Madrid, Paco Aroca (“el Cura”), Josep Puig o Antonio Espejo.
Ells van ser el cor i la 1a Junta de la Coordinadora i els qui van recollir les propostes de tots els companys per redactar els primers estatuts.
El fet de tenir la unitat i força col·lectiva va fer que durant el període 1977 – 1986 van començar a tenir una representativitat davant empreses i Administracions com a força sindical a ser escoltada i formar part de les decisions per definir les condicions de treball de l’estiba al Port de Barcelona.
Del Port de Barcelona a tot l’Estat
Tant va ser així, que van ser referents al 1978 perquè es creés la Coordinadora Estatal de Trabajadores del Mar (en origen només comptant amb estibadors i ampliant-se en el futur a més rols dins els ports), on la veu cantant venia de Barcelona i Canàries.
I on es defineixen 5 àrees per tot l’Estat: la Canària, la Catalano-Balear, la Nord, la d’Andalusia i la de Llevant.
Les seves principals reclamacions van ser:
UNITAT: tots els representats al mateix nivell.
ROTACIÓ: igualtat en el repartiment de feina de manera equitativa.
PROFESSIONALITAT: garantia de formació contínua per a tothom i per a cada tasca.
PREVENCIÓ: millora a seguretat en el treball, passant d’1 mort/any a 1/cada 5 anys i amb l’objectiu de tendir a zero.
3 moments històrics de la lluita treballadora al Port
- 1976-77: 21 dies de vaga continuada per reclamar les condicions i aconseguir reincorporar a 7 companys acomiadats en les reclamacions. Amb un dur enfrontament amb el sindicat CCOO. Episodi molt dur on el barri es va bolcar amb suport a les famílies dels treballadors en lluita i el recordat tancament d’ells i després de les dones i família a l’Església de Sant Miquel del Port.
- 1980-81: 1 any i mig de lluita constant i aconseguint que se socialitzessin els salaris (cap treballador sense cobrar i repartiment de garanties). La Coordinadora dona cobertura als treballadors que no tenen feina com a represàlia de les lluites (més de 200 acomiadats).
- 1986: Ferotge lluita de gairebé 1 any contra CONTENEMAR.
Estibarna
Cal explicar que en aquells dies només hi havia una única empresa estatal de treballadors als Ports (OTP. Organización de Trabajos Portuarios).
Va ser al 1987 que es crea ESTIBARNA, al principi amb el 51% capital públic i el 49% privat. Fins al 2007, que va passar a ser 100% privat arrel de ser un clúster d’empreses (“empresa d’empreses estibadores”).
Aquest fet va tenir un efecte mirall a la resta de ports d’Espanya i quan els estibadors de Barcelona comencen a ser referent fora fronteres i s’inicien contactes amb organitzacions d’estibadors de caire internacional i que compten amb l’EOPB com a punt de consulta i suport en els projectes de dignificar la feina de l’estiba als seus països (tant d’Europa com d’Amèrica).
Tant va ser així que a l’any 2000 es crea el Sindicat Internacional amb un gran protagonisme de l’OEPB en suport i internacionalització de la lluita sindical. Sindicat que fins el 2020 tenia la seu als locals de l’OEPB a La Barceloneta i que actualment continua la seva tasca sota les sigles EDC (European Dockworkers Council).
La mecanització del Port
El gran canvi en la definició de treballs va ser quan es va passar de transportar sacs amb els ganxos, el toros i les primeres grues a l’aparició dels contenidors (containers), durant la dècada dels 70.
Recordant l’eina més representativa (que formava part de les primeres imatges corporatives dels estibadors), els ganxos: hi havia 5 tipus diferents segons la mercaderia a traslladar dels vaixells a terra i des d’allà als transports terrestres.
Ja l’aparició de les grues i diferents tipus de vehicles per moure les mercaderies va fer sorgir noves categories professionals dins l‘estiba. Amb noves formacions i condicions laborals i de seguretat.
Amb els contenidors i l’aparició de grans naus transportadores que de 300 contenidors poden portar més de 5.000 d’arreu del món o cap a qualsevol port.
L’eslògan de l’OEPB és: “no anem contra la modernització, però si es crea un nou treball (tasca), ha de ser pel col·lectiu dels estibadors”. Garantir que no es traslladaran treballs a altres empreses subsidiàries o externalització de tasques.
Tot plegat ha fet que els col·lectiu dels estibadors (i des de fa uns anys també estibadores), té un grup ja de treballadors/es d’unes 1.200 persones en actiu.
I d’on anys enrere era gairebé tot personal resident a La Barceloneta a actualment sols un 15-20% són encara resident al nostre barri.
Això sí, moltíssims amb origen al barri de L’Òstia o amb encara vincles familiars al territori i, gran part d’ells, formant part de llargues sagues de famílies treballadores del Port de Barcelona.
