Durant el segle XIX la classe alta de la societat catalana estava formada per un grup minoritari, classista, catòlic i endogàmic format per empresaris, industrials, grans propietaris, banquers i comerciants que dominaven i dirigien el poder polític i econòmic del país, el que anomenem burgesia catalana.
En aquella època els rols de les dones i els homes estaven molt diferenciats i definits, sobretot pel que fa a aquesta classe social dominant. Les dones burgeses havien de ser piadoses, religioses, dedicar-se a la cura de la família, ser benefactores de la llar i estar subordinades al marit. Eren les representants de l’afectivitat, la sensibilitat, la delicadesa, la passivitat i l’abnegació perquè eren considerades de caràcter feble, abnegades i dèbils. Mentre que els homes eren els que es dedicaven als negocis i a la raó, a la lògica, a la reflexió i a l’estudi.
Aquestes diferències psicològiques i biològiques, particulars de cada gènere, feia que les dones es mantinguessin lluny dels negocis familiars i els negocis, que eren espais dels homes, encara que elles fossin propietàries del capital o haguessin rebut l’herència del pare o del marit, i normalment delegaven la gestió dels seus béns als fills, gendres, germans o amics. El seu espai natural era la llar. Molt poques van ser les que es van atrevir a trencar amb aquestes característiques que es consideraven pròpies del seu gènere, i es van fer càrrec dels negocis que havien heretat.
El fet de dedicar-se, aquestes dones, a la beneficència els proporcionava l’oportunitat de sortir de casa i participar en la vida social sense aixecar crítiques a la seva persona, tot al contrari, ja que els donava respectabilitat, privilegi i, alhora, els certificava l’ascens econòmic i social. El fet de formar part d’alguna junta de caritat significava la inclusió en el cercle de les persones més distingides de la ciutat.
Aquesta beneficència feminitzada i paternalista cobria la necessitat de les polítiques públiques, i, alhora, els hi permetia un control de les classes baixes a través de la religió, l’educació i la caritat. Amb tot això, es pretenia, també, un xoc amortidor i pacificador perquè no hi hagués enfrontament entre els treballadors i els excessos de la patronal.
La feina d’aquestes dones estava regulada per la Llei de Beneficència de 1849, que els atorgava la funció auxiliar a les juntes provincials de beneficència, en un principi, en la inspecció dels expòsits de les maternitats. No sembla molt clar que elles i els seus marits aportessin diners de la seva pròpia butxaca, perquè la seva màxima tasca i dedicació, normalment, era gestionar, buscar donatius i organitzar els diners que s’obtenien a través de l’organització de rifes, festes de caritat, sessions teatrals i balls per recollir diners que després s’invertien en activitats benèfiques i caritatives.
Dorotea de Chopitea va néixer a la ciutat de Santiago de Xile, el 1816, en una família aristòcrata. El seu pare, Pedro Nicolás de Chopitea y Aurrecoechea, va ser un comerciant, d’origen basc, que va emigrar a Amèrica per fer fortuna a través del comerç de mercaderies i el tràfic d’esclaus. La seva mare va ser Isabel de Villota, filla d’una de les famílies benestant xilena. El 1819, amb sols tres anys, la seva vida va fer un gir, perquè tota la família va haver de marxar de Xile perquè el seu pare era un acèrrim partidari del rei Ferran VII i, per tant, contrari a la independència de la colònia. Els Chopitea van haver d’escapar, a correcuita, fins a la ciutat de Barcelona, on es van instal·lar al barri de la Ribera, concretament, al carrer de la Barra de Ferro, tocant a l’església de Santa Maria del Mar.
Molt a prop dels Chopitea hi vivia una altra família d’emigrants xilens, els Serra, família d’empresaris que tenien el seu origen a la vila de Palafrugell, que també, després de fer les Amèriques, van haver de fugir durant la guerra de la independència xilena. El patriarca, Marià Serra, era un industrial metal·lúrgic que va ser nomenat cònsol del govern xilè a Barcelona i va ser un dels tres fundadors del Banc de Barcelona. L’amistat entre les dues famílies va culminar amb el casament entre Dorotea, amb tot just setze anys, i un dels fills dels Serra, Josep Maria Serra i Muñoz, el 31 d’octubre de 1832 a l’església de Santa Maria del Mar. La parella es va establir al carrer de Montcada, on van néixer les seves sis filles i van crear el seu domini en l’àmbit social, polític i econòmic en un moment crucial de creixement de la ciutat. El 1873, la família es va traslladar a una casa més senyorial, al nou Eixample de Barcelona, on avui en dia està l’Hotel Gran Via, just a tocar del passeig de Gràcia, on es va desplaçar a viure la classe dirigent del moment.
Com no podia ser menys, Dorotea de Chopitea va dedicar la seva vida a les grans obres benèfiques per tota la ciutat de Barcelona, deixant impremta en els diferents racons en una ciutat en expansió. Dorotea es va lliurar, en cos i ànima, al compromís social, contribuint a fundar hospicis, asils, escoles, esglésies, convents i temples i tantes i tantes altres institucions que patrocinava i ajudava amb almoines i les caritats de particulars. El 1879, amb l’ajuda de diferents congregacions catòliques, va col·laborar en la fundació de l’Hospital del Sagrat Cor i l’Hospital de nens Sant Joan de Déu. El 1880 va finançar la construcció de l’església del Sagrat Cor, del carrer de Casp de Barcelona, propietat dels jesuïtes, i va promoure, arran de la visita de Joan Bosco a Barcelona, la construcció d’un temple al cim del Tibidabo. A Barcelona va finançar la creació de les Escoles Professionals de Sarrià, amb la primera escola-taller d’arts gràfiques de la ciutat, el Col·legi Salesià de Sant Josep, amb la seva església, a Rocafort 42, i altres institucions religioses encaminades a l’educació i formació de joves pobres.
Unes altres aportacions que va fer va ser la creació de l’alberg de Sant Antoni, on es repartia menjar a tothom qui anés a buscar-lo. Va col·laborar amb la tasca caritativa de les Germanetes dels Pobres del carrer de Borrell, va fundar l’Asil de Sant Rafael per a noies raquítiques, i va crear escoles per acollir els nens de les dones treballadores de les fàbriques. Entre 1889 i 1890 va fundar col·legis dels Germans de les Escoles Cristianes de la Barceloneta, Poble Sec i Gràcia, escoles que ara porten el nom de La Salle.
Va morir l’any 1871 i els seus biògrafs, a part de lloar la seva santedat i caràcter pietós i caritatiu, diuen que es va quedar sense diners ni propietats perquè ho havia utilitzat tot per ajudar als més pobres. Les seves sis filles només van rebre la legítima i van continuar amb la tasca de la seva mare.
LA SALLE BARCELONETA
Dorotea de Chopitea també va deixar la seva beneficència al barri de la Barceloneta en forma d’escola, perquè va veure la necessitat de crear un col·legi al barri on, a part d’impartir l’educació reglamentària, també es donés formació cristiana als nens i als joves. Així va ser com Dorotea es va posar en contacte amb el germà Justinus Marie, director dels germans de les Escoles Cristianes, perquè li donés autorització i pogués construir l’escola. Els terrenys i els edificis van ser concedits en donació als germans de les Escoles Cristianes. El primer edifici va ser una construcció en un solar del carrer Ginebra cantonada amb Balboa. Un terreny concedit pels descendents del Marqués de la Quadra, qui havia destinat part del seu llegat a obres de caràcter benèfic social.
Els testimonis ens diuen que, en principi, era un edifici molt modest de planta baixa i primer pis i que al darrere hi havia una gran extensió de terreny dedicada a la jardineria i a l’hort. Va ser inaugurat l’any 1871 amb el nom de Colegio de San José. Una escola gratuïta i subvencionada per la Junta de Dames seguidores de l’obra de Dorotea de Chopitea. Els germans anaven a missa diària a l’escola que hi havia davant de la Salle, la de les monges de San Joan Bosco, també construït gràcies a Dorotea de Chopitea.
Durant la Setmana Tràgica de 1909 l’escola va ser cremada parcialment per la turba, que va provocar aldarulls per tota la ciutat, però no va deixar de fer la seva tasca educadora. Durant els anys 1930 fins al 1933, sent director el germà Lluís Albert, sabem que hi havien quatre classes de nens gestionades per cinc germans. Es feien sis hores de classe diàries i quatre hores i mitja setmanals de catequesi, es resava el rosari diàriament i s’acompanyava als alumnes a la missa de diumenge.
L’escola de San José, a principis de l’esclat de la Guerra Civil el 1936, es va tornar a cremar, i no va obrir les portes fins al 2 d’octubre de 1957. Se sap que els que van ser directors durant la República, el germà Lluís Albert i el germà Pamplona, van ser afusellats en altres poblacions on havien sigut destinats després de l’incendi.
El dia 5 d’abril de 1956 el consell del districte es va proposar sol·licitar, al Consell del Règim a Roma, l’aprovació definitiva de la construcció i obertura, ja amb el nom de La Salle Barceloneta, de la construcció d’un nou edifici més gran que l’anterior i amb més capacitat d’alumnes, que és el que coneixem ara. En aquesta petició va intervenir l’Arquebisbe Gregorio Modrego Casaus, antics alumnes del Col·legi de San José i dirigents i empresaris del barri.
Les obres van començar el 15 de maig de 1957 i es va inaugurar el 2 d’octubre de 1957. I és així com es va tornar a inaugurar l’escola amb 245 alumnes nous, 3 germans i 2 professors seglars. L’any següent es van obrir cinc aules d’ensenyament de primària, els cursos de formació professional: tres d’oficialia i dos de mestratge en l’especialitat de torner, ajustador i electricista. També va funcionar un taller de fusteria i un d’impremta. Durant aquests primers anys el Germà Adrià Trescents va ser el director, durant nou anys.
L’any 1962 es va donar permís per ampliar l’edifici i el 1963 van començar les obres d’ampliació, amb la construcció de quatre classes més, un sala pels professors seglars, un laboratori, una sala per antics alumnes i un bar. Aquesta ampliació va donar la creació de cinc graus d’Ensenyança de primària, dos d’Iniciació Professional i quatre de Batxillerat diürn. En el nocturn s’impartien quatre de Batxillerat, tres d’oficialia en les especialitats de torner, mecànic, ajustador i electricista.
Als anys 80, amb el canvi d’un nou model d’ensenyança, es va impartir l’EGB i el BUP i va ser obligatòria l’educació mixta, permetent que es matriculessin les primeres nenes. En aquests anys, la Formació professional va tenir a primer grau seccions d’electricitat, delineant, electrònica i automoció, sent aquestes últimes impartides a segon grau en la modalitat de nocturn.
Actualment, La Salle Barceloneta té uns 580 alumnes, 47 treballadors entre docents i personal d’administració i serveis i un Germà. En ella s’imparteixen diferents modalitats de Batxillerat i Graus Professionals, tant de grau mig com superior.
L’Escola dels Germans de la Salle sempre ha tingut una importància directa a la vida social de la Barceloneta, sent una de les escoles més representatives, no sols per les seves activitats educatives, sinó també en la important participació en l’àmbit veïnal. Cal recordar el teatre, les festes populars que se celebraven al pati, el concurs de pessebres, les Caramelles, les excursions culturals per pares i alumnes, el moviment escolta i totes les activitats que ajudaven a la cohesió social i veïnal. També cal destacar la importància que ha tingut l’esport amb l’handbol, el futbol sala i el bàsquet.
