Ja queda molt poca gent que recordi que hi havia una plaça de toros a la Barceloneta anomenada el Torín. Va ser la primera plaça de bous fixa a l’estat espanyol i estava on ara és la Torre Mare Nostrum, seu central de Gas Natural Fenosa, edifici d’Enric Miralles i Benedetta Tagliabue.
Va ser promoguda per la Junta de la Casa de la Caridad, la mateixa que va crear els primers banys a la platja, que a falta de suficients ajudes i donacions va veure com una font d’ingressos les corregudes de bous. L’autorització real a la construcció de la plaça va arribar el març de 1827 firmada pel mateix Ferran VII amb la condició que es fessin sis corregudes a l’any. És conegut per tots la relació que hi ha, en molts sentits, entre els Borbons i els bous.
L’arquitecte Josep Fontserè i Domenech va ser l’encarregat del disseny i la construcció de l’edifici que havia de limitar la seva alçada en dos pisos perquè la Barceloneta encara no formava part de la ciutat i era zona militar. Recordem que fins al 1872 el barri no va formar part de la ciutat de Barcelona i estàvem envoltats per fortins i casernes. Els pisos superiors de la plaça van haver de ser construïts de fusta. L’arena mesurava 60 metres de diàmetre i tenia capacitat per unes 13.000 persones. Va patir quatre reformes més al llarg de la seva existència: al 1857,1871, 1875, 1879 i 1888 coincidint amb l’Exposició Universal i que va ser quan es van col·locar les columnes i es van substituir els pisos de fusta per totxanes. Per fi, la plaça es va inaugurar el 26 de juliol de 1834 amb bous de la ramaderia de Javier Guendulain i amb els toreros Juan Hidalgo i Manuel Romero Carreto.
Va funcionar com qualsevol plaça de bous amb un públic fidel i amant de la tauromàquia. Toreros destacats van ser Rafael Molina, més conegut com el Lagartija, d’origen cordovès i que el 13 de maig de 1877 en una de les seves actuacions es va utilitzar la música per primer cop per seguir les passes de la muleta. Diuen les cròniques que després de la bona feina que havia fet, un home d’entre el públic es va aixecar i va cridar a la banda de música municipal: Música! Des de llavors és costum acompanyar amb música la feina dels toreros. Un altre destacat va ser Pere Aixelà i Torner, més conegut com Peroy, original de Torredembarra i un dels primers toreros catalans que va prendre l’alternativa el 12 de juny de 1864 al Torín.
L’any 1862 a les grades hi havia un personatge que va deixar escrita la seva experiència al Torín: Hans Christian Andersen, el qual va passar una setmana a Barcelona. En el seu llibre Spanien, publicat el 1865, ens explica tot el que va viure aquella tarda de diumenge.
Un dels primers administradors de la plaça va ser Rossend Arús i Arderiu, periodista, empresari i fundador de la biblioteca del passeig de Sant Joan que porta el seu nom, especialitzada en la maçoneria. Un altre famós administrador va ser Mariano Armengol, metge del barri de la Barceloneta que, juntament amb el seu fill Marià Armengol i Roca, més conegut per “Marianet”, van organitzar diverses funcions còmiques taurines amb una quadrilla d’adolescents toreros catalans on destaca Josep Huguet “Patata” i Joan Buzón “Metralla”, que van fer el seu debut l’11 de novembre de 1893.
L’any 1895, “Marianet” va presentar una quadrilla femenina coneguda com Les Noyes, que van debutar el 10 de març de 1895. Ens han arribat els seus noms: Justa i Encarnació Simó, Julia Carrasco, Maria Pagés, Maria Munubeu, Isabel Jerro, Dolores Pretel i Angela Pagés.
També es programaven actes que no eren de bous, com va ser el famós espectacle l’11 de setembre de 1847 amb l’enlairament d’un globus aerostàtic del francès Monsieur Arban, que va acabar amb tragèdia quan el globus es va enlairar massa i va desaparèixer amb el pobre Monsieur dins.
La revolta de 1835
Però l’esdeveniment més famós a la plaça va ser, sens dubte, la bullanga de 1835. Una revolta en principi espontània però que tenia darrere tota una problemàtica social per part de l’església i el seu suport al bàndol carlí. El dia 25 de juliol del 1835, celebració del natalici de la reina Isabel II i dia de Sant Jaume, patró d’Espanya, l’espectacle ja feia olor de problemes amb un públic que ja va entrar amb ganes de fer-la grossa. Un pèssim espectacle dels braus de la ganadería navarresa de Zaldueno va ser detonant per fer saltar l’espurna. El llançament d’objectes de tota mena i l’enfrontament amb els guàrdies de torn van ser l’excusa perfecta per cremar la ciutat. La xusma va marxar cap a la Rambla, en manifestació, fins que un grup radical exaltat van començar a cremar esglésies i convents com el de la Mercè, el de Sant Francesc i el de Santa Mònica, mentre que a les casernes de les Drassanes els policies van mantenir una actitud passiva. Al vespre es va calar foc als Trinitaris Descalços, el convent de Sant Josep, els Agustins Calçats, el convent del Carme i el convent de Santa Caterina. Una desena de frares van perdre la vida aquella nit.
Un escrit anònim relata això:
Feren toros los mes ynfelisos, que al quart toro la gran turbe de al gent totom tirà los bentalls sobre als toreros y toro y gran griteri, y surt al quint toro també dolén y al pble aritat tirà bentalls i cadiras, fins banchis que tot o derotatren ya cops de cadiras y banchs mataren al toro, que romperen més de 15.000 cadires y banchs, que fou una derota que feye orros, y después, ab la corde de la maroma, lligaren al toro y arosegan lo portaren.
Després d’això, es va tancar la plaça fins al dia de Sant Pere de 1850. Però no va ser l’única incidència: la col·locació de bombes anarquistes, els robatoris indiscriminats de carteres, les multes imposades al torero Conejito per enfrontar-se a la policia i altres successos van fer que la plaça estigués tancada els anys 1851, 1854 i 1865.
Amb la inauguració de la plaça de les Arenas al 1900 i la plaça de la Monumental al 1914, el Torín va anar perdent importància i es va anar degradant. El 1922 el Torín va ser adquirida pel Banc Urquijo de Barcelona. L’última correguda es va celebrar el 23 de setembre de 1923 amb una vedellada de sis bous de la ganadería de Hidalgo amb els toreros Faroles, Isidoro i Ramiro Anlló.
L’any 1927 va passar a mans de l’empresari Pere Balañà, que la va comprar als empresaris i ganaders Jardon, propietaris de la plaça de las Ventas de Madrid i arrendataris de les deficitàries tres places que existien a Barcelona. En el cas del Torín, Balañà va haver de negociar amb el propietari, Felix Escalas Xamení, director del Banc Urquijo.
L’edifici fou utilitzat com a magatzem de mercaderies. No se sap res de l’època de la República o de la Guerra Civil, que es va mantenir tancada fins a l’any 1946. Es va derruir vuit anys més tard i va passar a mans de la companyia Catalana de Gas.
