L’Hospital del Mar, amb més d’un segle d’existència (1914), sempre ha estat molt centrat en l’estudi per combatre les malalties infeccioses i el control de
plagues víriques i bacterianes d’epidèmies i pandèmies. Actualment, segueix sent un punt de referència per l’estudi, la docència i la investigació científica
mèdica a part de ser una de les millors institucions sanitàries a donar servei, tant a la ciutat com al barri de la Barceloneta, on han mantingut una relació molt estreta al llarg de la seva història.
Els seus inicis
Durant l’edat mitjana i moderna, a dins de la ciutat, hi havia l’Hospital de Sant Pau i la Santa Creu, que, conjuntament amb els convents dedicats a la beneficència, donava assistència sanitària. A fora les muralles de la ciutat, des del segle XVI, hi havia la Casa de la Sanitat, un centre dedicat a les persones sospitoses de ser portadores de possibles infeccions perquè estiguessin aïllades i fessin la quarantena.
Al llarg del segle XIX la ciutat i el barri, van patir diverses epidèmies. La primera a aparèixer va ser la febre groga, l’any 1821, que va arribar a través d’un vaixell provinent de les Amèriques. El Port sempre serà un punt d’entrada de malalties i infeccions i la Barceloneta patirà les seves conseqüències molt directament.
L’epidèmia següent va ser la del còlera, de 1833 a 1835, que va tenir rebrots del 1853 al 1856 i al 1865.
El 1870 va tornar a aparèixer la febre groga, que també va arribar per un vaixell provinent de Cuba.
Per combatre totes aquestes malalties les Juntes de Sanitat van ordenar la construcció d’hospitals, van habilitar convents o edificis públics per utilitzar-los com a hospitals improvisats i es van crear brigades per enterrar els cadàvers. Per evitar els contagis les mesures que es van aplicar, van ser el tancament de les muralles i la paralització de la vida econòmica, cultural i social de la ciutat. En els dos casos de febre groga es va haver de desallotjar la Barceloneta per ser el barri més afectat.
Al 1904, la ciutat de Barcelona patirà una important epidèmia de pesta bubònica, provocada per la importació de cotó procedent d’Esmirna i de Bombai, ciutats en què la pesta era endèmica i que serà l’excusa per construir unes noves instal·lacions per atendre els malalts.
El 1905, es va decidir, per part de l’Ajuntament de Barcelona, inaugurar el Llatzeret de la Secció Marítima del Parc. Per la seva creació es van utilitzar els pavellons de la marina de l’exposició Universal de l’any 1888, que no deixaven de ser unes edificacions rudimentàries que ocupaven el mateix solar, on l’any 1929 es va construir l’edifici de deu pisos horitzontal de l’hospital actual. Aquest Llatzeret va ser l’embrió de l’Hospital Municipal dels Infecciosos de Barcelona, que anys més tard va donar pas a l’actual Hospital del Mar.
1914-1939
El novembre de 1914 una mortal epidèmia de febre tifoide va assolar la ciutat i el que fins llavors s’anomenava la Secció Marítima del Parc va passar a ser, el 1915, l’Hospital Municipal dels Infecciosos, amb la finalitat d’atendre malalts de pesta, tifus i altres malalties contagioses.
En la dècada dels anys 20 hi haurà poques epidèmies, la població es recuperarà una mica dels estralls de la grip, i els únics pacients ingressats a l’Hospital Municipal dels Infecciosos eren persones indigents incurables. Això farà que l’Hospital es divideixi en dos pavellons separats: un pels Infecciosos i l’altre pels Incurables. Aquesta situació serà perillosa perquè no es podrà assegurar romandre isolat els infecciosos. Aquest serà el moment que aprofitarà l’Ajuntament de Barcelona per prendre la decisió de construir un edifici propi on poder atendre els malalts infecciosos adequadament. És per això que el 1920 es comencen les obres del nou Hospital del Mar.
L’Ajuntament va escollir el lloc on estava l’antiga Casa de la Sanitat, que s’emplaçava entre el viaducte i el futur passeig marítim de la ciutat i des de la fàbrica de la Catalana de Gas fins al camí del Somorrostro. Es va optar per aquest emplaçament perquè les úniques construccions que hi havia al voltant eren indústries i no hi havia cap població propera propensa al contagi. El projecte d’aquest hospital va ser realitzat per l’arquitecte municipal Josep Plantada i si ve les obres no van començar fins a mitjans dels anys 20, no serà fins a l’Exposició Internacional de 1929, quan hi va haver una empenta en la seva construcció, inaugurant-se l’any 1930 amb el nom definitiu d’Hospital del Mar.
El disseny de la seva construcció va ser a partir d’uns pavellons individuals, que permetessin l’aïllament de cadascun dels malalts, disposant d’unes habitacions àmplies i netes on, dintre de les més rígides normes sanitàries, es pogués atendre a qualsevol mena de malalts que estiguessin afectats o en procés infecto-contagiós. Per aquest fi es van contractar nous metges i pel treball d’infermeria foren contractades la congregació de les Germanes Darderes, que s’hi estaran fins al 1977.
L’Hospital del Mar, a l’època de la República, tenia com a missió fonamental contribuir a la defensa de la salut pública com a instrument de la lluita sanitària. L’Ajuntament de Barcelona el va considerar com una part integrada dins l’Institut Municipal d’Higiene, promocionant l’estudi de les malalties infeccioses amb l’organització de cursos d’investigació, conferències i publicacions a càrrec d’un personal facultatiu prestigiós.
Tant l’Hospital com la Barceloneta, durant la Guerra Civil, per la seva proximitat a la fàbrica de gas, les indústries de maquinària pesants i la proximitat al Port, van passar a ser un objectiu clau per l’aviació italiana, que els va bombardejar nit i dia. L’any 1937 caigué una bomba en un dels seus pavellons, causant la mort de treballadors i malalts. A mitjans de desembre de 1937 es va decidir evacuar-lo i traslladar a tots els malalts i els equips mèdics a l’hotel Florida del Tibidabo com a nova seu. A partir de llavors es van patir dificultats en el transport, en el subministrament de calefacció, aigua i llum i una restricció en els aliments, els medicaments i els productes sanitaris.
Un cop acabada la guerra, l’any 1939, l’Hospital va tornar al seu lloc original. El primer acord que prengué l’Ajuntament franquista va ser depurar i destituir els metges, infermeres i personal administratiu que havien estat al bàndol republicà. Un d’ells va ser el mateix director, el doctor Josep Maria Grau, que se’l va apartar del seu ofici i no va tornar a exercir mai més. L’altre acord que va fer l’Ajuntament va ser canviar el nom d’Hospital del Mar pel de Nuestra Señora del Mar.
1940-1975
Després de la Guerra Civil, l’hospital va seguir tractant greus epidèmies com ara la verola (1940), el tifus (1941-1942), la poliomielitis (1950) i el còlera (1971).
Tot i ser una època de dificultats i restriccions, el Dr. Lluís Trias de Bes i Giró, director de l’Hospital entre els anys 1940-1961, va crear l’Institut de Medicina Tropical, una especialitat pràcticament inèdita a l’època, dissenyada des de la mateixa Alemanya nazi. El Dr. Trias de Bes també va ser el promotor de l’Institut Municipal d’Investigacions Mèdiques, més conegut com a IMIM, el 1947, i que va ser inaugurat un any més tard, pel prestigiós doctor i Premi Nobel de Medicina Dr. Alexander Fleming, el qual va aprofitar una estada al nostre país convidat pel govern franquista.
El 1950 es va adquirir el primer pulmó d’acer de Barcelona, que va permetre respirar a aquells malalts amb insuficiència pulmonar i es va inaugurar el servei de Cirurgia. A l’època dels 1959 hi va haver un gran brot de poliomielitis a tot l’Estat, que va afectar majoritàriament a la població infantil a conseqüència de no haver sigut vacunats durant i després de la guerra. Davant la necessitat, l’Hospital va crear un servei exclusiu per l’estudi i tractament de la malaltia infecciosa i va promoure una vacunació massiva a tots els infants.
El 1969 es va construir, dins de les instal·lacions de l’hospital, l’Institut Neurològic Municipal. Aquest nou edifici, de deu pisos construïts en horitzontal, es va beneficiar dels serveis generals de l’hospital i va ser tota una icona dins el conjunt del parc sanitari. És en aquests anys quan va ser referència en casos de tètanus i gangrena per la disponibilitat d’una cambra hiperbàrica monoplaça i per la primera unitat de cures intensives en l’Estat Espanyol. El 1971 hi va haver un brot de colera i l’Hospital va ser escollit com a receptor de tots els malalts i dels sospitosos, no únicament de la ciutat, sinó de tot el país.
1992, Hospital Olímpic
Després de la mort del dictador, Barcelona i tot l’Estat van obrir un nou capítol de la seva història. L’hospital, com no podia ser d’altra manera va participar en aquesta transformació.
Durant el 1986 el Comitè Olímpic Internacional va decidir que Barcelona fos seu dels Jocs Olímpics de 1992 i l’Hospital del Mar va ser escollit com a Hospital Olímpic. La relació amb la ciutat va seguir sent molt estreta. Un nou repte de canvi on van ser renovades bona part de les seves instal·lacions. Durant els dies de competicions esportives dels Jocs Olímpics i els Jocs Paralímpics, i sota la coordinació del Dr. Pere Benito, l’Hospital es va fer càrrec d’atendre a la Família Olímpica, la gestió del Laboratori Antidopatge i els controls de sexe.
En l’actualitat
Durant les últimes dècades l’Hospital s’ha consolidat com un dels capdavanters del coneixement assistencial, docent i investigador de la capital catalana, integrat dins de l´Hospital del Mar.
