Coses sorprenents que passen a la Barceloneta

El vigilant que murmurava versos.

Al Moll de l’Assot s’apilen taules i taulons davant dels vaixells de càrrega atracats. És nit fosca i un jove vigilant anomenat Joan passeja a dalt i a baix, que són temps d’economies estretes i mans llargues. Guanya 4 pessetes per jornada, però el treball li resulta lleuger. Li agrada perquè és una ocupación solitària on només li fa l’ullet el far de Montjuïc a cada volta i pot ficar-se dins de la closca dels seus pensaments. I perquè ho retorna al port que, per a bé i per a mal, és el lloc de la seva infància. El seu pare va morir en un accident

treballant de fogoner en un vaixell de la Companyia Transatlàntica que va fundar un armador anomenat Antonio López, que tenia la cartera plena i la consciència negra, o massa blanca. La nota de la companyia que informava de la seva mort deia que va caure sobre les planxes del forn i va morir abrasat. La seva mare, Elvira, no tenia ni per a donar-los menjar. Per això als set anys va

haver d’ingressar a l’asil naval per als orfes dels treballadors de la mar. Era un hospici tan poc consistent que surava, perquè estava en un dels vaixells

amarrats al moll, pintat de color negre per a recordar-los amb malvolença a aquests nens la seva tragèdia. Allà va aprendre a llegir i a escriure a bandades.

Als dotze anys va sortir i va començar a buscar-se un futur encara que ni tan sols tingués present. De seguida va tirar d’ell el seu afany per la poesía i les idees més revolucionàries del moment se li van aferrar al pit com els musclos a pedres de l’Escullera.

Camina per aquest Moll de l’Assot i mira en la foscor la pasterada de cases atapeïdes a l’altre costat de la dàrsena que formen la Barceloneta. En

una d’elles viu la seva núvia, la Carme. Uns estibadors que passen per allà maleint el fred de la matinada es paren un momento a escoltar. Algú murmura

versos. Segueixen endavant sense donar-li importància. Ja saben que el vigilant del Moll de l’Assot és poeta. És en aquesta nit de far i port endormiscat neix al cap de Joan Salvat-Papasseit el poema que escriurà perquè tots sàpiguen qui és: 

Heus aquí: jo he
guardat fusta al moll
Vosaltres no sabeu
qué és
guardar fusta al moll
però jo he vist la pluja
a barrals
sobre els bots
i dessota els taulons
arraulir-se el preu fet
de l’angoixa,
sota els Flandes
i els melis, sota els
ceders sagrats
Quan els mossos
d’esquadra espiaven la
nit
I la volta del cel era
una foradada
Sense llums als vagons:
Hi fet un foc d’estelles
dins la gola del llop.
Vosaltres no sabeu
qué és
guardar fusta al moll.
 

Joan Salvat-Papasseit es va casar amb Carme Eleuterio i van viure a la Barceloneta, on es va per molt amic del poeta Tomàs Garcés i no es perdia una tertúlia al carrer Maquinista amb el sastre Salvador Miquel, que
cosia amb un fil d’amor per la cultura i va pagar al jove Salvat el seu primer llibre de poemes. Per desgràcia, la mort se’l va emportar amb només 30 anys. Al Moll de l’Assot hi ha una estàtua dedicada a ell, però a mi em
sembla massa aparatosa, amb un aire com de Napoleó, quan ell va ser un autodidacta, ácrata i somiador que odiava a la gent que tenia fums. Amb tota justicia poètica, l’Institut d’Educació Secundària de la Barceloneta porta el seu nom. I als punts de lectura de la llibreria La Garba formiguegen les lletres d’algun dels seus poemes. Si alguna vegada els enxampa la nit travessant el Moll de l’assot, parin-se un moment, quedin-se en silenci i posin l’orella, a veure si la brisa porta algun poema.

Antonio Iturbe és periodista, és professor universitari, és escriptor i, per si això fos poc, és de la Barceloneta.

També pot interesarte

un referente
Un referent

Estem en temporada alta de líders -o pseudolíders- d’allò més

Més articles