El cel es mostrava blau, nítid, sense núvols.
Després d’uns quants dies de llevant els carrers havien quedat coberts per un fina capa d’humitat que el mestral s’encarregaria d’absorbir.
Les orenetes piulaven mentre sobrevolaven les teulades i els terrats buscant forats a les golfes de les cases on construir el seu niu.
Aquell xivarri amb el qual inundaven els carrers del barri anunciava l’arribada de la primavera.
El mestral primer, i més tard el garbí -llebeig- acompanyaven el bon temps després d’un hivern de temporals en el que gairebé no havíem vist el sol. Els balcons relluïen amb els llençols blancs que reflectien la llum i també amb tot tipus de flors que semblava que havien cobrat vida, despertant d’un llarg somni d’hivern.
Jo estava eufòric, caminava pel carrer “Almirall Cervera” saludant a tothom, vianants i botiguers.
Quan vaig passar pel davant de la farmàcia Miró vaig entrar a saludar al farmacèutic -Toni Miró-, un històric del barri de tota la vida, el seu pare va regentar aquella “botica” des d’abans de la guerra, i ell va continuar la seva tasca modernitzant-la amb el seu toc personal de simpatia i professionalitat.
Tot seguit vaig girar la cantonada del carrer Almirall Churruca i vaig entrar a una botiga de les més antigues del barri, sempre que podia hi ficava el cap i ensumava aquelles olors que em traslladaven a uns temps en què la Barceloneta era un barri mariner de debò.
“Esnifar” l’aire de l’interior d’aquell temple de les xarxes de cotó, caps i cordes d’espart impregnades de brea de totes les mides i qualitats, era un plaer per als sentits.
Qui no ha olorat la brea no pot entendre la mar i els mil oficis que d’ella depenen, una olor que identifiquem tots el habitants d’aquest barri tan nostre, meitat Port i meitat platja.
“Hilados Donado”. Aquest és el nom de la botiga en qüestió.
A la vorera d’enfront, Pito Gurrea, des de la porta de la seva rellotgeria –on treballa amb el seu germà Vicens– em fa una senyal indicant-me alguna cosa que no encerto a entendre. Continuo el recorregut carrer amunt direcció Sant Carles. M’aturo davant de la papereria Miralles. Un parell de treballadors de la construcció amb un pic i una pala estan enderrocant l’aparador, segurament obriran un altre bar, en aquest barri les llibreries, papereries i les impremtes han estat sentenciades des de sempre, el temps ens ho ha demostrat fins a dia d’avui. Tot el que guarda relació amb la cultura no és negoci.
Enmig d’un núvol de pols de l’obra distingeixo sorprès un noi de la meva edat –32 anys– que em resulta familiar. “Jaume Blanch”, havíem anat junts al col·legi de la Verge del Mar.
En Blanch era un fenomen de la naturalesa, jo li havia tingut -en el seu dia- una estima especial, penso que l’estimació era mútua, el tenia tot el dia a sobre, era corpulent, prou intel·ligent, però tothom abusava de la seva debilitat, tenia algunes rareses, com per exemple, quan parlava tartamudejava, i també escopia, si xerraves una estona amb ell acabaves ensalivat de cap a peus. Tenia un ull desviat de naixement, mai sabies si et mirava a tu o a la persona que tenies al costat, també tenia una cama més llarga que l’altra, això provocava que quan caminava ho fes donant uns saltets amb el consegüent moviment de maluc que provocava la ira de tots els “masclots”, que ho interpretaven com una burla o una provocació. La suma de tots aquests petits defectes el va convertir en l’objectiu de tots els “abusa nanos” del Verge del Mar.
Vaig cometre el error d’aturar-me davant d’ell.
–Hola! Tu ets en Jaume Blanch, estudiaves al Verge del Mar, oi?
–Sí, em coneixes?
–Clar jo també hi anava.
–Home que bé, així potser em pots ajudar. Veuràs, estic buscant un molt bon amic meu que de “crios” anàvem junts a classe, es deia Vicens Forner Puig, m’agradaria trobar-lo, fa 25 anys que no sé res d’ell. Em va ajudar molt. La meva mare ha mort fa poc, tenia un pis aquí en aquest carrer, ara ha quedat buit i he pensat vindre a viure a la Barceloneta. Saps on el podria trobar? El Gurrea m’ha dit que sempre volta pel carrer amb la seva càmera de fotografiar penjant del coll.
Em vaig quedar petrificat, 5 minuts parlant amb ell, i estava xop de saliva, tartamudejava més que abans, i cada moviment que feia posava de manifest una coixesa que havia anat a més. Sort que havia deixat la càmera a casa.
Vaig mirar en direcció a la rellotgeria i vaig veure al Pito que ens saludava des de l’altra vorera amb un somriure de satisfacció, devia pensar que ja ens havíem identificat, vaig tornar a la conversa amb aquell vell company de escola i li vaig preguntar.
–Per què el vols veure?
–M’agradaria fer li la “Carta Astral”, és a això al que em dedico ara.
Em vaig quedar clavat com una estàtua, totes les experiències viscudes amb aquell ximple al llarg dels cinc anys que vam anar junts al “cole” em van passar pel davant com una pel·lícula de terror. No volia reiniciar cap tipus de relació amb aquell tio rar, així que agafant les regnes del meu futur li vaig deixar caure a boca de canó: -D’acord, “tio”, si el veig ja li diré que l’estàs buscant.
–Ah, com et dius tu?
Vaig sortir disparat, sense contestar, ni mirar enrere. Pobre Blanch, es va quedar allà com un estaquirot veient com fugia. El pobre Blanch no entenia res, suposo que l’amic Gurrea el deuria posar al corrent, perquè mai més vaig saber res d’ell.
Així eren els carrers del meu barri, tots iguals, però a la vegada molt diferents, estaven plens de sorpreses, situacions i personatges que t’atrapaven amb aquella tela d’aranya que havíem teixit els veïns, com els bons remitgers estenien els arts de pesca al carrer.
Gent que no volies veure te la trobaves a cada cantonada, i quan buscaves a algú no hi havia manera que et diguessin on el podries trobar. En Jaume Blanch és un bon exemple, així ho va entendre.
Mai vaig tornar a saber res de JB, a dia d’avui no sé si es viu o mort, em consta que viu a la Barceloneta, però no deu sortir mai al carrer, penso que les cartes astrals i la manca d’amics el mantenen reclòs en aquell pis d’Almirall Churruca, un bulevard on des de sempre els baixos han estat destinats al comerç. Hi havia, a més de la Caixa de Catalunya, varies sabateries, un parell de bars, una pastisseria -Tarrés-, una casa de lloguer de tricicles -Alfredo Arias-, i un reparador de calçat -Maño-. A l’actualitat s’han afegit nous negocis, una perruqueria, un dentista, una òptica i un parell d’immobiliàries.
Els pisos van ser habitatges pels treballadors del Born i del mercat central del peix. Uns habitatges que estranyament tenien ascensor.
La Barceloneta pot arribar a ser despietada. Antany, un barri solidari, amb una gran càrrega d’humanitat, ha perdut els valors dels que sempre vam fer ostentació i s’ha convertit en un coliseu en el qual donem regna solta als instint més baixos, la cobdícia, i sobretot, l’enveja, fa que cada pal aguanti la seva vela. Consentim que tanquin els comerços de tota la vida i ens desplacem a comprar als barris veïns -Santa Caterina, el Born o la Boqueria-, o el que es pitjor, ho fem a través Amazon per internet, provocant la mort del nostre comerç, i en conseqüència, la del nostre barri.
Avui el turisme i el comerç estranger imposen una nova forma de vida, noves costums, religió, idioma…
Les persones com en Jaume Blanch han deixat de buscar.
Vicens Forner Puig.
