Videoreporter de guerra
Quan els seus companys de classe volien ser futbolistes, empresaris d’èxit o, algun més atrevit, bomber, el petit Gallego va escriure “Hola, soc en Raül Gallego i he tornat de la guerra per a explicar el que passa al món”. Gairebé 40 anys després, en Raül ha tornat de moltes, moltíssimes guerres per a explicar-nos el que passa en elles. Per això acaba de rebre tot just uns dies l’Emmy Internacional per la seva sèrie ‘Punt de no retorn’.
-Vocacional.
De petit vaig al·lucinar amb Indiana Jones. Aventurer, viatger… Volia ser com ell, però un professor em va dir que l’arqueologia era passar-se el dia netejant ceràmiques o monedes amb un pinzell en alguna de les ruïnes de Tarragona. Quina frustració!
-Calia buscar un nou ídol.
El vaig trobar en Miguel de la Quadra Salcedo. Havia estat periodista i ara anava per la jungla vestit d’explorador i sortia agafant una anaconda. Era el més semblant a Indiana i era real.
-Però a la ‘Ruta Quetzal’ només atacaven els mosquits.
La meva fascinació pels conflictes ve de sempre. És curiós perquè no és que fos un xaval valent. M’apassionava Tintín, l’èpica de les guerres, la història…
-Fins que decideixes passar a l’acció.
Havia de veure si serviria per a això. Encara d’estudiant a la universitat, amb 21 anys aproximadament, explota la guerra de Kosovo. Proposo anar a una productora però el projecte no va sortir. Llavors decideixo anar-me’n pel meu compte i risc a Al-Aaiun (Sàhara Occidental).
-Per què al Sàhara?
Perquè vaig coincidir casualment al tren un dia amb un xaval d’allà i em va explicar això del conflicte, això del Front Polisario… I es queixava que ningú parlava d’això.
-Doncs allà que va el jove Raül.
Amb la cara de nen que tenia, una motxilla, una càmera de fotos de segona mà i una de vídeo que em vaig comprar al basars del 7 Portes, em presento enmig del no-res. Havia de contactar amb els que estaven d’incògnit del Front Polisario en un prostíbul súper fumut i després de diversos dies s’avorta la cita perquè al·leguen que la policia marroquina sospita al ser l’únic estranger que pul·lulava per allà.
-Penjat i sense reportatge.
Però de sobte se m’apareix un xaval amb un turbant negre i la cara tapada parlant espanyol que em va proposar ensenyar-me el que allà ocorria. Em va vestir amb un turbant i ho vam visitar tot amb bici. Al tornar a Barcelona vaig intentar vendre el reportatge a La Vanguardia i em van dir que el Sàhara ara no tocava. Vaig acabar escrivint una història curta en un fanzine local del meu amic Albert Manzano.
-Però vas descobrir que això era el teu fort.
Va ser una primera aventura, totalment inconscient però apassionant. Sí, era el que volia.
Després vaig marxar amb un amic a la Guerra de Macedònia, l’últim conflicte dels Balcans, també a Palestina el 2001 a fer fotos. Fins que el 2002 TV3, on havia estat becari, m’envia a la reocupació de Cisjordània i visc la segona intifada, incloent-hi la matança del camp de refugiats de Jenin. Vaig ser un dels primers periodistes que va entrar.
-Això ja va de debò.
El 2002 TV3 m’envia per a ajudar al corresponsal de Jerusalem Esteve Soler. Vaig ser allà tres anys, incloent-hi la cobertura de la Guerra de l’Iraq.
-Tractant-te amb el més top del periodisme de guerra.
Convivia amb la gent de Reuters o d’AssociatedPress (AP). Molts ídols per a mi. És més, al ser el més jove em cuidaven, m’aconsellaven. Diguem que em van apadrinar.
-TV3 se t’anava a quedar petita.
Les opcions a TV3 eren limitades i casualment Associated Press m’ofereix un treball a Brussel·les.
-Associated Press és el màxim.
Però era Brussel·les -no acció- i ho vaig rebutjar. Es van quedar molt sorpresos. Un xaval dient no a Associated Press! Però em van tornar a cridar el 2005 per a oferir-me anar a la central de Bangkok per a viatjar per tot el món. Vaig estar 9 anys i em vaig convertir en un dels principals vídeoperiodistes d’AP a nivell mundial.
-Ara sí, acció.
En el sector, AP té fama d’agència “canyera”. Una prova va ser la mort de Miguel Gil treballant per a ells. T’enviaven molt a primera línia i eres un periodista totalment anònim. Les imatges que has filmat tu s’emeten per tot el món però el teu nom no apareix mai. Van ser 9 anys d’aventura constant! Àsia, Àfrica, Orient Pròxim, Birmània, a Afganistan amb els marines…
-Associated Press també s’acaba.
Vaig pensar que feia sempre el mateix i si em quedava no evolucionaria professionalment. Vaig treballar una mica més d’un any a Channel 4 d’Anglaterra, fins que vaig fer de freelance i a l’estiu del 2017 torno a Barcelona. Coincidint amb els atemptats de les Rambles i el Procés, durant uns mesos vaig estar col·laborant amb el Washington Post. També feia documentals pel meu compte. Vaig treballar per a un projecte mediambiental per al Global Wildlife Program. Amb ells per exemple vaig fer reportatges sobre els rangers lluitant contra els caçadors furtius d’Àfrica. El 2019 vaig cobrir les protestes de Hong Kong.
-Antonio Vaquero d’El Periódico destaca la teva empatia.
A vegades em diuen que és la primera vegada que perceben que un periodista s’interessa realment per ells, per la seva situació. Que no sols noten que buscaré alguna cosa sinó que vaig perquè siguin ells els qui m’expliquin. Encara que no pensem igual.
-Convius amb ells quan apagues la càmera.
Sí, parlem, fins i tot discrepem, però sempre mostrant-me com soc jo com a persona i no sols com a periodista que va a filmar només el que li interessa.
-Com prepares un reportatge?
Primer et documentes sobre el conflicte, lògicament. Treballes amb gent local que et guien i t’ajuden moltíssim. És una barreja de tot. M’agrada aprendre alguna paraula en el seu idioma perquè això, encara que t’acompanyi un traductor local, et dona més proximitat.
-Però el perill és real.
Tinc companys i amics periodistes que han mort. També soldats o entrevistats amb els quals he conviscut o mantenia el contacte. Si vas a la guerra, la mort és part de la realitat. A mi m’indigna algun periodista -no diré noms, i n’hi ha molts- que perquè una vegada gairebé el maten fan un llibre o van a la televisió per a explicar-ho. Els bombers no fan un llibre cada vegada que gairebé es cremen.
-Mil situacions límit.
Bombes al meu voltant, metralletes des d’helicòpters, pistoles al cap,… Jo que sé. He arribat a l’hotel a dutxar-me i canviar de roba i llevar-me amb restes de carn humana a la sola.
-Estaves quan allò de Couso.
Era a l’Hotel Palestina al balcó de Reuters cinc minuts abans del tret del tanc americà. Estava amb Taras, el càmera de Reuters que va morir quan José Couso. No puc oblidar que just abans Taras, molt més experimentat que jo, em va tocar el cap i em va dir, “no et preocupis Raül, tot anirà bé”.
-Cinc minuts. Sort, intuïció…?
Crec en la intuïció. L’he tingut en diverses ocasions que m’ha salvat la vida. Una vegada al front de Líbia vaig fer parar el jeep a 200 metres del destí, l’última posició rebel. No sé perquè però vaig dir “para, para, para…”. Tots em van mirar estranyats. De sobte apareixen tropes de Gadafy i van arrasar la posició on havíem d’estar nosaltres.
-Aquesta adrenalina enganxa?
Alguna cosa d’això hi ha. Una vegada amb el fotògraf David Guttenfelder ens passem 14 hores seguides amb els marines a primera línia. Granades explotant a metres, ràfegues… Quan vam sortir del front recordo que ens vam mirar i sense dir res ens vam posar a riure. Guau, la qual cosa acabem de viure, hem sobreviscut i la història que tenim!
-És necessari tant risc?
Arriba un punt en el qual et planteges si tot això serveix, si aporta alguna cosa a la societat. Et planteges si, més que denunciar situacions, aquestes ajuden a normalitzar-les. Veus una guerra horrorosa al noticiari i no t’afecta, continues menjant tranquil·lament.
-Tornaràs a primera línia?
No sé. Ara a la guerra d’Ucraïna són els propis soldats amb GoPros o drons els que filmen.
-Cerques altres maneres d’arribar a l’espectador.
Es pot emocionar potser amb el testimoniatge personal. És una cosa molt poderosa. Pot arribar més la cara del jove soldat que marxa al capdavant acomiadant-se de la família que imatges des de la trinxera. És el que he volgut amb ‘Punt de no retorn’. Per ara el meu repte és que la gent s’emocioni. Una cosa cada vegada més difícil.
-Cada vegada moren més periodistes a les guerres.
No som benvinguts perquè cada vegada són més conscients del poder del que comuniques i llavors prefereixen explicar el seu relat, la seva versió de la història. Tenen ja els seus propis periodistes afins que explicaran el que a ells els convingui.
-Això de Gaza és molt bèstia.
És el conflicte on percentualment més menors, més dones, més treballadors d’ONGs i també més periodistes han mort.
-Dóna’ns una esperança.
A la sèrie ‘Punt de no retorn’ no sol haver-hi un final feliç o esperançador. Sempre intento buscar una solució, però és que ara costa.
-I ara torna Trump.
I Milei, i l’extrema dreta, i el Brexit, el nostre Procés, el negacionisme climàtic, etc., al final són populismes que juguen amb les emocions de la gent. Es parteix d’una certa realitat per a manipular. Però la gent s’ho creu. Estem en decadència com ja va ocórrer en altres períodes de la història de la humanitat, com l’època d’entreguerres o el final de l’Imperi Romà. Predominava l’hedonisme, el culte al cos, al plaer, al sexe, al menjar,… Les xarxes socials, hi ha més infoentreteniment que informació, les fake news…
-Em deixes preocupat.
Estem en un moment crucial. Com titula la sèrie, en un ‘Punt de no retorn’, però encara hi ha esperança, si no, deixaria de fer el que faig.
Veí del barri
Entre viatge i viatge, Raül viu a la Barceloneta. “Vivia fora des de gener del 2003 i vaig tornar el juliol del 2017 a Catalunya. Jerusalem, Bangkok i viatges per tot el món…, a Catalunya l’únic lloc on m’imaginava vivint era a la Barceloneta. A prop del mar. Vaig conèixer a Vicens Forner i em va acabar de convèncer que era el millor barri per tornar a casa. I tenia raó.”
‘Punt de no retorn’, de Raül Gallego, Premi Emmy Internacional
El passat 25 de novembre, la sèrie ‘Punt de no retorn’, dirigida per Raül Gallego i produïda per 3Cat, ha estat premiada amb el prestigiós premi Emmy Internacional en la categoria de Short-Form Series a la 52nd International Emmy Awards Gala a Nova York.
La primera temporada de la sèrie i les noves històries de la segona es poden veure a la plataforma 3Cat.
Els reportatges de Raül Gallego s’apropen a conflictes i històries que es troben en moment de canvi de paradigma i que poden afectar el futur de la societat.
La sèrie està narrada únicament amb la veu dels protagonistes, que ja han vist afectat el seu dia a dia per aquesta nova realitat en transformació. Com s’adapten, com resisteixen o com eviten situacions relacionades amb l’emergència climàtica, noves guerres i aliances geoestratègiques, crisi econòmica i de valors democràtics, populismes, radicalització, noves tecnologies o la irrupció de la intel·ligència artificial.
