Barceloneta, 22 de febrer de 2018.
M’estic prenent un cafè com acostumo a fer cada matí a la terrassa del bar del mercat, just a la cantonada de Maquinista amb Baluard. Assegut a una de les 8 taules ocupades des de primera hora pels jubilats d’aquest barri -que cada cop en som més-, observo els carrers que els escombriaires acaben de regar, refrescant l’ambient, i de pas recollint les llaunes de cervesa buides amb les quals el botellón de la nit abans ha sembrat l’asfalt junt amb vòmits i brutícia que els visitants nocturns ens han deixat com a testimoni de què a Barcelona tot s’hi val.
Dos grups de persones es discuteixen a uns 50 metres asseguts en dues taules de la terrassa de la granja Caracas -Maquinista amb Atlàntida-. Sembla que no s’acabaven de posar-se d’acord amb el repartiment de ves a saber què. Jo tenia la meva Fuji X100 preparada per si calia intervenir -sempre des de la distància, és clar-. De sobte sento un crit a la meva esquena.
–Vicens, no te n’has assabentat, han trobat uns cadàvers enterrats davant de casa, he cridat a la policia, però no em fan cas.
La Rosita cridava molt quan parlava, -com gairebé tota la gent del meu barri- per aquest motiu no li feien gaire cas.
–Què vols que faci jo, deuen ser dues víctimes d’un robatori, o ves a saber.
–No. Són esquelets, estaven sota terra, uns paletes els han desenterrat.
La Rosita era una xavala de la meva colla de joventut, però ja era àvia, durant els últims anys va fer del vi el seu refresc habitual. Però jo em sentia obligat a fer-li cas encara que fos en record d’aquelles festes fa 55 anys a la foscor del soterrani del Francesc Burgueros Carulla abrigallats per aquella música de Salvatore Adamo que incitava a la dansa d’aparellament.
Cap al carrer Balboa em trobo amb l’amic Joaquim, que no sé com ja estava al corrent de la troballa.
–Ja ho saps?, m’ho ha dit un dels paletes que està treballant allà.
Arribem al lloc, la Rosita desapareix com si se l’hagués empassat la terra.
El solar estava tancat, no es podia accedir. Apunto el cap per sobre de la barana i aconsegueixo veure l’obra que s’està realitzant a l’interior del terreny.
Una pila de canonades de PVC s’amunteguen sobre un munt de terra acumulat a banda i banda d’una rasa d’un metro de fondària que una excavadora havia obert a tota presa amb la intenció de col·locar les canonades des de la claveguera del carrer Balboa fins a la del carrer Ginebra.
A l’interior de l’obra enfrontats a crits, amenaçant-se amb els punys, obrers de la constructora i tècnics del departament d’arqueologia de l’Ajuntament es disputaven l’execució de la feina, els uns al·legant el valor arqueològic del descobriment, i els altres defensant que havien de complir un horari per rematar la feina per la qual havien sigut contractats. Mentrestant, a fora al carrer el camió amb la formigonera voltava sense parar amb un soroll que només es veia superat pels crits del conductor que deia que havia d’abocar les 10 tones de formigó que ja s’estava començant a forjar.
Des d’aquell moment, aprofitant el caos, enfilat a la tanca vaig poder fer unes quantes fotografies, i també parlar amb els arqueòlegs aportant una mica de llum al misteri de per què aquella dotzena d’esquelets havien de ser del segle XVII com a mínim.
En un principi algú va dir que era una fossa comuna de la guerra civil, però no ho semblava per la posició dels cossos. Estaven enterrats en fila un al costat de l’altre sense guardar cap paral·lelisme amb els carrers o els edificis del barri, els cranis apuntaven al mar, i els peus als habitatges formant un angle de 45° sense que els tècnics trobessin una explicació lògica a aquest fet.
La meva teoria va ser que quan els van enterrar, la Barceloneta no existia, era un immens sorral, aquell terreny quedava fora de les muralles, i els cossos estaven dipositats perfectament perpendicular a la vora del mar.
L’enginyer Joan Martin Cermeño, el 1749 va dissenyar els carrers de la Barceloneta en direcció Nord-Sud / Est-Oest. Així aprofitava els 4 vents regnants a la zona. -Tramuntana, Llevant, Migjorn i Ponent. La línia de platja travessa el barri en diagonal, permetent que tant els carrers: Nord- Sud, com els que van d’Est-Oest desemboquin a la platja.
Els tècnics, després de raspallar els esquelets durant hores amb brotxes i pinzells, van passar l’aspiradora i els van etiquetar arribant a la conclusió que eren enterraments de l’època de la revolta dels segadors, o el setge dels francesos de 1697.
Va quedar clar que eren despulles del segle XVII. Barcelona va patir en aquella època una epidèmia de la Pesta Negra. Això també justificaria que els sepultessin fora muralla per evitar més infeccions.
La meva conclusió va ser que aquella dotzena o més de desventurats van arribar a la nostra costa a bord d’un vaixell amb una epidèmia de còlera, tifus o escorbut -fet bastant comú en aquella època- i van fondejar traslladant els morts a terra amb els bots i enterrant-los a la platja fins que passessin la quarantena i poguessin desembarcar.
D’una manera o altra la cosa es va solucionar. Tothom, obrers de la construcció i funcionaris de l’ajuntament, no paraven de rebre ordres pel mòbil, uns, que no s’aturés l’obra, i els altres que de cap manera permetessin que la tiressin endavant. El més curiós era que ambdues ordres sortien del mateix despatx.
A les 14 h en punt -com bons funcionaris- els arqueòlegs, famolencs per la lluita, se’n van anar a dinar manifestant que tornarien l’endemà amb més eines del laboratori.
Tan bon punt se’n van anar, els paletes van col·locar les canonades a tota presa, la formigonera va abocar tot el formigó cobrin els tubs de PVC, i el buldòzer ho va reomplir amb la terra sobrant, aplanant el sòl i sepultant la necròpolis del barri per sempre més.
Quan van arribar, a primera hora del matí, els científics es van trobar un solar perfectament pla sense cap senyal de què allà haguessin excavat mai.
Així que van agafar els instruments, el Carboni 14, les brotxes i l’aspiradora i se’n van anar a esmorzar al bar Jai-Ca, fent temps fins a l’hora de dinar.
Això és la Barceloneta, un barri on tots els grans problemes tenen fàcil solució.
Exclusives Forner
En la seva edició del 28 de febrer del 2018 El Periódico publicava la notícia: “Les obres de construcció d’una canalització subterrània a la Barceloneta, entre els carrers Balboa i Ginebra, ha tret a la llum un enterrament múltiple que, mancant un estudi detingut, podria datar-se del segle XVII i correspondre a víctimes d’alguns dels fets bèl·lics succeïts durant aquest segle, en el qual es van desenvolupar la Guerra dels Segadors però també el setge francès de 1697.”
Article d’Ernest Alós i fotografies de Vicens Forner, que va ser l’únic que va immortalitzar la troballa.
Una més de les “Exclusives Forner”. Felicitats mestre!
