Nascut en una família treballa dora de 9 germans, la seva infàn cia transcorria al barri com la de la majoria de xavals de la seva edat: jugant a la Repla quan sortia de La Salle o menjant pipes i xerrant hores amb els amics en un banc de la San Miguel. Lázaro tenia clar que volia el que el seu pare i tots els pares d’aquesta època cridaven “ser algú”.

Sortint de barri sempre aspires a més. Encara que mai em vaig posar una meta concreta perquè penso que la vida no ha de ser una carrera. És una suma d’etapes que has d’anar passant. Jo vaig començar a treballar servint cafès, el meu pas següent era que em deixessin lloc en una màquina d’escriure, el següent va ser agafar el telèfon, i així pas a pas. No vulguis pujar al cim sense anar passant aquests graons. És veritat que tu tens sempre un somni al cap, però l’important és assaborir cada etapa de la teva vida, cada graó, i celebrar-lo. Aprendre a cada moment i gaudir el camí sense obsessionar-te massa per la meta.

Amb menys de 18 anys entres en una multinacional, Nestlé, puges tots els graons fins a arribar a ser President.

Tot és un procés. Res passa perquè sí. Jo sempre procurava que el que “cap a” m’encantés. Primer m’apassionava servir cafès, després m’apassionava agafar el telèfon, m’apassionava escriure a màquina, després fer la comptabilitat, més endavant m’apassionava ocupar-me de les compres, dels sindicats,… A mi m’apassionava tot el que feia. Si que era molt conscient que en aquest camí m’havia de preparar, tant per a fer-lo bé com després per a continuar creixent.

Hi ha confiança. Dona’ns la recepta.

Jo sempre destaco: primer, la Passió, perquè estimar el que fas és molt important; segon: la Preparació, per a fer-ho bé; tercer: l’Esforç, perquè sense treball res és possible. No et desanimis si el resultat no arriba de seguida perquè la sort tard o d’hora arribarà. Però quan t’arribi la sort, que la Passió, la Preparació i l’Esforç -amb majúscules- siguin aquí, perquè llavors l’aconseguiràs i sobretot triomfar. Això en totes les facetes de la vida.

D’inici, tot això sense carrera universitària ni cap màster. No em diguis que a més eres dels quals copiava als exàmens.

Alguna “xuleta” s’ha hagut de fer, com tots. Però comptades vegades perquè a mi m’agradada estudiar. És veritat que per raons personals vaig haver de treballar i no vaig poder treure´m una carrera universitària en aquells moments, encara que després durant la meva vida professional m’he anat preparant molt, moltíssim, en universitats internacionals. Però quan començava no tenia cap titulació universitària, la qual cosa no deixava de ser un hàndicap per a un noi de barri com jo. Aquesta falta inicial de preparació sòlida l’anava cobrint amb molts cursos específics relacionats amb el que jo feia a cada moment i, fonamental, idiomes. Una persona que vulgui fer negocis internacionals ha de parlar mínim espanyol, anglès i francès perfectes i si a més parla altres idiomes molt millor.

Molt de nivell professional per a un xaval de barri. Es digereix bé?

Sempre. Una de les coses més importants per a mi és saber d’on vens i tocar de peus a terra. Jo continuo sent el mateix xaval que amb 16 anys posava hamaques als Banys Sant Sebastià. Tinc els mateixos principis. He tractat igual a la gent quan servia cafès que quan era el President de 25.000 persones.
Opino que es digereix i es dirigeix millor quan un és molt conscient d’on ve i el que ha fet. Avui un dirigent ha de ser un líder en el qual reflectir-se i identificar-se com algú que és com tu.

Complex o incentiu?

Per a mi els meus orígens han estat un incentiu total. Perquè per ells soc el que soc.

El teu currículum és innegable. Què tens tu que uns altres no tinguin per a arribar aquí?

Res. Jo no soc ningú especial. Penso que hi ha molta gent amb molt més talent que jo que podria haver arribat més lluny que jo fent el que jo he fet. Ara, cal esforçar-se.

Passió, Preparació i Esforç. No em cansaré d’insistir. Qualsevol persona que faci aquestes tres coses ho aconseguirà. Ara, no busquem excuses. Res de refugiar-se en “el profe em té mania”, “el cap no compta amb mi”, “és que aquell no és quin”, “és que tinc mala sort”, “és que…”. La sort és per a tots igual i quan arriba la diferència és com t’agafa.

I sense tenir por d’arriscar-se.

Per descomptat. I en això, una vegada més, penso que ajuda l’origen. Es requereix valor quan m’envien a Brussel·les a 17 sota zero i pluja diària, amb dos nens de 4 i 5 anys, la meva dona sense conèixer a ningú i sense parlar francès perquè mai han sortit de Barcelona. Professionalment a mi em va ser molt bé però familiarment va ser un sacrifici important.

Veure a la meva dona plorar i dir-te que a vegades es pregunta que què fem aquí, és dur. Els inicis van ser el més complicat.

Jo era un xaval de 31 anys, amb un mal francès, que es trobava amb directors supersòlids i preparats que et miraven com dient “què fa aquí aquest?”. Llavors has de demostrar més que ningú.

Darrere de tot gran home hi ha una encara més gran dona?

Per descomptat. No tinc cap dubte. Penso que, a aquests nivells, equilibrar la teva vida professional amb la teva vida personal resulta impossible sense una parella que et doni suport incondicionalment. Porto casat 36 anys i considero que som un binomi, una unitat en la qual tots dos ens complementem.

Fins que deixes Nestlé el 2021.

En els últims 10 anys he agafat més de mil avions. A vegades em despertava i em preguntava on estava. No sabia on vivia mentre la meva família es quedava a casa. M’he perdut multitud de moments irrepetibles de la vida dels meus fills.

Arriba un moment que em dic “Lázaro, cal parar”. No és només l’avió, és el canvi d’horari. Avui vaig a Corea, després als Estats Units, torno a Nigèria, a Europa, i seguidament al Japó o Sud-àfrica.

Llavors, vaig pensar que havia tingut una carrera bonica, havia complert 40 anys a Nestlé, havia arribat a un lloc de responsabilitat important amb milers de persones al meu càrrec i presència en més de 45 països. Estava teòricament bé, però vaig decidir posar el fre. Ara bàsicament em dedico a ensenyar el que jo he après. Soc consultor per a diverses companyies i també dono xerrades.

Sempre vinculat al barri.

Insisteixo, per a mi l’origen és tan important que els meus millors amics d’avui són els mateixos que fa més de 52 anys comencem 2n d’EGB en La Salle Barceloneta. Ens anem de vacances junts, quedem per a fer l’aperitiu, per a sopar.

Són part de la meva vida i jo de la seva. Mai podria renunciar a això. Per si no fosprou, les nostres parelles també es porten estupendament. Una sort.

Som un país amb un elevadís sim nivell de “ni-nis” i índex d’abandonament escolar. Per la teva pròpia experiència, opino que ets una persona molt apropiada per a deixar-los un missatge motivador.