Flechados cap a la modernitat

Al final del Passeig Joan de Borbó, prop d’on antigament hi havia un acuarium on els peixos, de tant donar voltes en caixes de cristall sobre un fons marí de mentida, se’ls havien posat ulls de boig, estaven aixecant el paviment. Sembla que posaran un local per a fabricar tangas a mesura, que serà un negoci fabulós perquè ja ho deia el meu avi cada vegada que treia el cap per la barana del passeig marítim: es queden amb els diners i amb la tela.

Passava per allí rondant, quan vaig veure als operaris que deixaven un moment de triturar els nervis dels veïns amb els trepants pneumàtics i, com els obrers del ram estan tots sords, es parlaven a crits. Un li deia a l’altre que què era això que hi havia mitjà enterrat, que semblava un coet de revetlla, que a veure si anava a ser explosiu. Com soc expert en res i entès en tot, em vaig personar per a veure quina classe d’artefacte era aquest amb el qual havien topat. Encara pujava fins a les napias l’olor de barbacoa freda i de seguida em vaig adonar de què era. Portava aquí 30 anys enterrada.

Crec que em vaig quedar adormit durant la retransmissió de la inauguració de l’Olimpíada aquell 25 de juliol de 1992 amb el passeig de les banderes, que no s’acabava mai. Des de sempre, m’han avorrit molt les banderes, només em posa la bandera de la Barceloneta perquè està feta de mar i sorra. La meva mare em va cridar perquè no em perdés el moment en què l’atleta paralímpic Antonio Rebollo va tibar l’arc i es va fer un silenci en el Estadi Olímpic de Montjuïc i en milions llars de dotzenes de països en els quals se seguia l’esdeveniment. Aquesta fletxa no sols encendria el peleter de l’Olimpíada sinó la d’una nova era de modernitat i progrés amb l’ingrés aquest any d’Espanya en la Comunitat Europea i una Barcelona que de sobte es va adonar que allà al fons a l’esquerra, on sempre estan els urinaris, estava la Barceloneta, tants anys oblidada a la “Casa Gran” de la Plaça Sant Jaume. 

Rebollo no podia fallar, hauria estat una cagada olímpica i tot el discurs de la Barcelona i l’Espanya de la modernitat, la moguda i el disseny s’haurien anat a la merda. Els va entrar el canguelo i no van voler arriscar: la diferència entre Barcelona i la Barceloneta és que a ells no els agrada l’imprevisible. Així que un mestretites de l’organització va parlar amb la companyia del gas i li van posar al peleter un tub i una flameta encesa gairebé imperceptible, i li van dir a rebrioix que s’oblidés de ficar la fletxa dins, que només la passés per damunt perquè a aquest efecte de cambra semblés que encenia el foc. La fletxa va passar per damunt com estava previst, li van donar a l’aixeta del gas i va cremar l’Olimpíada del 92 amb l’emocionant banda sonora de Fredy Mercury i la Caballé, tan enamorada de Barcelona que pagava els impostos a Andorra. 

Aquella fletxa inútil sense rumb va anar a donar a un parterre de Montjuïc i li va caure damunt a un que estava dormint la bufa monumental que portava. Era el Metralleta, rei del carreró del gat de la Barceloneta. La va agafar, encara fumejant, i la hi va portar al barri. Quan es va cansar d’aquest pal recremat que feia olor de socarrim, el va tirar a una de les rases que l’Ajuntament havia obert en aquell Passeig Nacional al qual després li posarien nom de rei sense corona. Durant anys vaig pensar que la meva mare mai m’havia despertat en la retransmissió de la inauguració de l’Olimpíada del 92 i tot l’havia somiat. Però en veure aquesta fletxa enterrada en els budells del barri, vaig tremolar. Els vaig dir als operaris que no la toquessin, que era radioactiva, un residu d’un experiment de l’Agència Espacial Europea, i que la tapessin una altra vegada.

Romandrà aquí per sempre perquè la Barceloneta està aixecada sobre sorra, històries i secrets.

Antonio González Iturbe, és periodista, és professor universitari, és escriptor i, per si això fos poc, és de la Barceloneta.