Eva Estébanez-Perpiñá
“Treballem per a combatre el càncer de pròstata”
No presumeix de treure’s al mateix temps dues carreres, ni de ser una científica internacionalment reconeguda, ni de dirigir un grup de recerca per a, entre altres projectes, buscar combatre aquest maleït càncer de pròstata que tant ens preocupa als que ja tenim 50 anys. Presumeix d’ensenyar a fer crema catalana a tot un Premi Nobel i, sobretot, presumeix de ser de la Barceloneta. És l’Eva, la filla de la Rosalía i el José Luis de Casa Perpiñá.
1- Des de petita sabia que es dedicaria a estudiar la naturalesa, si bé encara no sabia que això es deia Biologia i Bioquímica
A mi sempre m’ha agradat molt cuidar plantes. M’atreia la naturalesa. Als 5 o 6 anys li vaig dir a la meva mare que el que jo volia era tenir una floristeria. Per a tenir plantes i flors però sobretot per a estudiar-les.
2- Estudiant del Col·legi Virgen del Mar i de l’Institut Joan Salvat-Papasseit, sempre a la Barceloneta
Els meus pares tenien molt clar que havíem d’anar a escola d’aquí i tenir un ambient de barri. Van ser uns anys molt feliços. El Virgen del Mar m’encantava i recordo aquest edifici d’una manera molt entranyable.
Em venen a la memòria especialment 3 professors que em van marcar: l’Imma, l’Esperança i el Santiago -Salvi-. Jo era una nena molt curiosa i ells van saber estimular aquesta curiositat. Quan vaig estar malalta d’asma i m’era impossible assistir durant mesos a classe, ells es van preocupar perquè pogués seguir el curs. Mai ho oblidaré
3- Arriba la universitat (UAB) i no contenta amb estudiar una carrera de les difícils, n’estudies dues (Bioquímica i Psicologia) i assignatures soltes de medicina
Jo tenia clar que volia fer biologia, però gràcies a les classes de psicologia que vaig rebre al COU vaig pensar que també volia saber les bases biològiques de la conducta. De fet vaig començar primer per la carrera de psicologia i el segon any ja vaig cursar les dues en paral·lel. Podrien semblar allunyades però penso que la conducta també té una part biològica important.
Sí, van ser anys de bogeria. D’estudiar molt i viure l’estrès de l’època d’exàmens multiplicat per dos, però el tornaria a repetir.
4- Després toca especialitzar-se i fer la tesi doctoral. Llavors vas i et tractes amb tot un Premi Nobel. Per a què ens conformarem amb menys, no?
Va ser casual. Jo al meu tutor de carrera li insistia que volia marxar fora i en aquesta època, sense internet, no coneixies molt vels possibles destins i oportunitats. Fins que em va comentar la possibilitat d’anar a Alemanya al grup del Robert Huber. Vaig dir que sí però jo no sabia ni qui era aquest senyor. Vaig comentar a un company la possibilitat i em
va dir sorprès “però tu saps qui és? És un Premi Nobel!”. Llavors vaig ser conscient de la implicació que tindria això en el meu futur professional. Me’n vaig anar amb la meva companya Marta i ens van fer un contracte inicial de 3 mesos. El deguérem convèncer
perquè ens va renovar amb un contracte de 3 anys més. Sens dubte, el meu tutor de la Universitat Autònoma va veure molt clar on encaixaria.
5- I dins de la Bioquímica, el teu fort és tot el que es refereix a les molècules.
M’especialitzo en Biologia Estructural i Bioquímica-Biofísica. Estudio les proteïnes, que són els treballadors de les nostres cèl·lules, encarregades de fer les diferents funcions. Podríem dir que la meva
passió són les molècules. M’agrada veure-les amb detall atòmic. Vaig al Sincotrón de Cerdanyola, que ens permet estudiar-les en una proximitat molt major per a veure quina forma tenen i com funcionen, i després per a pensar com dissenyarem fàrmacs per a les diferents malalties.
6- Un exemple d’aquests fàrmacs que dissenyeu?
Treballem per a combatre el càncer de pròstata. Un càncer que pateixen 1 de cada 6 homes a partir dels 50 anys. Busquem nous medicaments que ho puguin cronificar, frenant així el seu desenvolupament i permetent al pacient una llarga supervivència.
7- Doncs, en el meu nom i en el de tots els de la meva generació, gràcies.
Però el més important és prevenir. No et saltis les revisions i feste les anàlisis PSA regulars que t’indiqui l’uròleg. Et poden salvar la vida.
8- Desenvolupes gran part de la teva carrera fora de les nostres fronteres. Aquí la ciència no té futur?
Jo no vaig marxar per no tenir futur; tenia oportunitats aquí. Penso que tenim futur aquí i sobretot tenim un potencial impressionant que, això sí, no sempre està cuidat com mereixeria. Ni a nivell de mitjans ni a nivell de sous. Però a mi m’agradava viatjar i jo volia veure com es treballa en altres països i després tornar.
9- Pensava que els científics no sortíeu del laboratori
Passem moltes hores al laboratori, lògicament. Però el treball de científic penso que requereix viatjar molt pel món. Per a formar-nos, assistir a conferències, estar al dia de noves tècniques, conèixer a altres professionals i intercanviar experiències.
10- La ciència és un món d’homes?
Desafortunadament, en alguns càrrecs encara sí. Durant les carreres, a la universitat, hi ha moltes noies, però a mesura que puges els escalafons professionals descendeix la presència femenina.
Arriba un moment que moltes dones han de decidir si volen ser o no mares. Unes opten per retardar la maternitat, com és el meu cas, però moltes decideixen renunciar a ser mares per la professió. Però els anomenem-los “caps caps” solen ser homes. Em sap molt de greu, però és així.
11- Però tu ho has aconseguit. Ets mare
Vaig tenir la meva filla Milena justament quan vaig començar el meu grup de recerca independent. Conciliar les dues facetes va ser difícil. A més jo no vaig deixar d’impartir les meves classes a la universitat. O sigui compatibilitzava la recerca, la docència i la maternitat. Donava el pit, anava a les classes i donava una nova presa abans d’entrar al laboratori. Però, una vegada més, la meva gran ajuda van ser els meus pares. Sense aquest suport familiar hauria estat impossible.
12- També dones classe?
M’encanta. Imparteixo aproximadament 250 hores a l’any. El tracte amb els alumnes em resulta molt enriquidor i m’obliga a estar constantment formant-me. Després algun d’aquests alumnes es converteix en company.
13- Jens, la teva parella, també és un reconegut científic. A casa només es veu Discovery Science o us heu atrevit, per exemple, amb un Sálvame Deluxe?
Sálvame Deluxe potser és molt dur, però sí li he posat Torrent, personatge al·lucinant per a un alemany com Jens. Però a casa es veu molt cinema espanyol i sèries de tota mena però ens va agradar especialment Breaking Bad, i també som fans del Sheldon Cooper i ens agrada la ciència-ficció.
Però sí, sí que parlem de ciència a casa. Som dos científics molt “friquis” i costa desconnectar al 100%.
14- Robert Huber, la teva parella Jens… Se’ns ha germanitzat L´Eva?
O jo els he catalanitzat a ells. Jens és un entusiasta de Barcelona. De fet, ell va aconseguir primer la plaça a l’IRB, Institut de Recerca Biomèdica, per a tornar aquí. A Huber i a altres col·legues alemanys, americans i de diferents parts del món, ni t’imagines com els he aficionat al pa amb tomàquet o a la crema catalana. Alguns ja la fan millor que jo.
15- Tornem d’on vas sortir. Què és per a tu el barri?
Penso que tu portes sempre el teu barri dins. El teu origen, la teva gent. Quan estàs lluny trobes molt a faltar sobretot a la família i al teu anterior entorn. Especialment abans, que no hi havia Whatsapp ni videotrucades. A l’inici, a Alemanya, ens comunicàvem per fax. Igualment, sempre he procurat adaptar-me al lloc on estava, viure’l i fer-lo una mica
també meu.
Però sí, el barri és casa meva. Per a mi és molt bonic conèixer a la gent i que et coneguin. M’agrada que no sigui anònima, que se’m reconegui com “la filla de la Rosalía i el José Luis de Casa Perpiñá”.
Tot va començar al Virgen del Mar
A la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) va poder simultaniejar Bioquímica i Psicologia, i assignatures de Medicina. Es va especialitzar en Biologia Estructural i Bioquímica-Biofísica durant el seu doctorat al Max-Planck-Institut de Bioquímica a Munich, Alemanya, sota la direcció dels prestigiós científic Prof. Robert Huber (Premi Nobel de Química, 1988).
Desprès Vancouver (Canadà) i al laboratori del Prof. Robert J. Fletterick a la Universitat de Califòrnia, San Francisco (UCSF). Fins que va iniciar el seu laboratori independent gràcies a unes ajudes Ramon i Cajal del Ministeri i Marie Curie de Reintegració a l’Institut de Biomedicina (IBUB) de la Universitat de Barcelona (IBUB), la Universitat número u als rànquings actuals d’Espanya i Catalunya. El seu laboratori està ubicat al Parc Científic de Barcelona, que és un dels ecosistemes referents a Europa en investigació, transferència
tecnològica i innovació. Eva és professora del Departament de Bioquímica i Biomedicina Molecular i imparteix classes a les Facultats de Biologia i Farmàcia, als Graus de Biologia i Bioquímica de la Facultat de Biologia (UB), i al Màster de Biotecnologia (Facultat de Farmàcia, UB).
