Enriqueta Moyano, una de les pioneres
“Com l’Esther Williams”
Enriqueta Moyano acaba a l’aigua perquè un traumatòleg li diu que les botes ortopèdiques no bastaven per a millorar els seus problemes de cames i columna, i menys amb l’alçada de la nena. “Que provi de nedar!”.
“I des que em van tirar a la piscina, em vaig adonar que l’aigua era el meu element. Em sentia lliure, àgil, feliç”. Enriqueta nedava i competia especialment en llargues distàncies fins que descobreix la natació sincronitzada als 13 anys.
Era l’any 1962 i ser nedadora no era fàcil. Cada dia calia agafar el tramvia i l’autobús per a fer fins a 3 sessions diàries d’entrenament. A l’arribar a casa a la nit “algunes veïnes comentaven a la meva mare que pasar-se tantes hores a la piscina en vestit de bany i envoltada de nois, era de fresques”. Recorda Enriqueta.
“I des que em van tirar a la piscina, em vaig adonar que l’aigua era el meu element. Em sentia lliure, àgil, feliç”.
Avançades al seu temps
Aquests inicis de la sincro van comptar amb el suport d’una sèrie de patrocinadors (Damm, Pepsi Cola i la marca de vestits de bany Jantsen) per a formar el Grup Drink. Un conjunt de noies que pels anys 63 a 65 entrenen a la Sant Jordi, a Montjuïc i més tard a Can Caralleu, a les instal·lacions on naixeria el Kallypolis, club referència de la sincronitzada al nostre país.
El Grup era com una família. Tots ajudaven, pares i nuvis fent de xofers i portant el material o mares cosint els vestits de bany que heretaven les unes de les altres. “Recordo que el pare de la Lolita Arias del PobleNou es va inventar unes pinces del nas per a la seva filla que van acabar copiant-li tots els equips d’Europa”.
Campiones com Núria Llacuna, María Rosa Julià, María José Bilbao -campiona d’Espanya durant 12 anys- les germanes Gloria i Montse Batalla o la pròpia Enriqueta Moyano, entre altres, són les pioneres del que llavors es coneixia com “això de l’Esther Williams”.
En aquells temps no hi havia altaveus a l’aigua i la coreografia s’havia de memoritzar sense escoltar la música. “Teníem millor sentit del temps que un rellotge suís”.
Com moltes esportistes de l’època, eren noies avançades al seu temps. Totalment amateurs, que treien temps per al seu “ballet aquàtic” entre el treball i els estudis.
Quan deixa la piscina, Enriqueta continua trencant barreres. Una altra vegada una de les primeres dones -sovint l’única- exercint de jutge àrbitre en natació, waterpolo, salts i sincronitzada.
Actualment el seu esperit emprenedor i també solidari l’ha portat a ser presidenta de GAMAR (Grup d’Ajuda Mútua d’Alcohòlics Rehabilitats). Al GAMAR es treballa donant servei a persones afectades per una addicció o situació vulnerable per a millorar la seva qualitat de vida i ajudar-los a superar aquesta etapa.
