Tots necessitaven vendre, llogar, comprar, donar o canviar alguna cosa. 

Els primers anys de formació del barri, la població que s’instal·la era gent de molt dispars nacionalitats i diversitat d’oficis. Des de mariners, comerciants o artesans, a militars, i per descomptat pescadors. Un coctail força “divertit”! 
Els comerciants utilitzaven els baixos de les cases com a tallers o botigues de tota mena. Van proliferar els cafès, les tavernes, les pudes, les pensions i una sèrie d’establiments i serveis necessaris per a gent de diferents orígens nouvinguda que s’establirien o estaven només de pas.
Si pensem que es tracta de persones prèviament desconegudes que havien de comunicar el que feien, oferien o necessitaven, és fàcil endevinar que s’havien de donar a conèixer. O el que ara cridem publicitar. 

Llimones de Màlaga, olives de Sevilla o un cérvol!
Entre els anuncis localitzats, us seleccionem a continuació alguns bastant representatius i curiosos.
Per exemple, a la fi del segle XVIII la família Stirling (origen clarament forà) tenia un negoci front la Riba de begudes i alimentació. Utilitzaven la Gaseta de Barcelona per a publicar l’11 d’octubre de 1792 la seva oferta de llimones de Màlaga i olives de Sevilla. Tant al menor com al major.

Francisco Naranja, veí del carrer Sevilla, venedor de tota mena d’animals, anuncia el 10 d’octubre de 1794 la venda d’un cérvol. Que què va ser del cérvido. Bona pregunta.

Passa a cobrar ara o mai. 
Però possiblement el que més ens ha cridat l’atenció és el de Joan Casanovas, àlies “el Sardo”, llogater de mules. El senyor Joan anunciava el 16 d’abril de 1796 en El Diari de Barcelona la seva pròxima mort. El Sardo, amb una sorprenent sinceritat i serenitat que li honra, avisa -i agraeix!- als seus creditors o deutors que passin a cobrar o satisfer els deutes abans de la seva pròxima defunció. Sens dubte, el Sardo no sols volia morir en pau amb Déu. 

Les primeres salsitxes.
En aquesta època, la localització del lloc de venda era aproximat. No tots els carrers tenien nom ni els habitatges número. Però tots es coneixien o sabien on podies trobar al venedor.
El Diari de Barcelona informa el 3 de febrer del 1824 que havien arribat a la Barceloneta quatre bolonyesos (naturals de Bolonya) que feien salsitxes i s’oferien a treballar per a tercers en la seva elaboració. Se’ls podia trobar en La Posada del Colom, situada en la Plaça de la Font. Curiosament on actualment està el Mercat amb les seves corresponents xarcuteries. 

Sangoneres de bona qualitat.
Si parlem de salut, en la casa número 5 del carrer San Miguel estava la Farmàcia de Josep Borrell. El 3 de febrer de 1824 l’apotecari publica en El Diari de Barcelona que disposa de sangoneres de bona qualitat. Si les prescriu el farmacèutic Borrell, res a objectar!.

No sols trobem anuncis de venda de productes, també notificacions institucionals com la publicada en El Diari de Barcelona el 25 de juliol de 1827, on s’anunciava la subhasta de l’arrendament del servei per a portar i vendre neu en el barri durant 5 anys. 
(FOTO)

Chica per a servir o alletar.
Mereix destacar un tipus d’anuncis oferint els serveis de dones i noies, fins i tot de poca edat, per a diferents menesters. Principalment per al que es coneixia popularment com servir o atendre les labors de la casa d’una família de millor posició. Fins i tot en El Diari de Barcelona del 8 d’abril de 1796, una jove s’oferia com a nodrissa per a alletar “amb la seva llet de dos mesos” a un nounat. 
En tots aquests casos, eren els homes els que donaven referències sobre elles, fent les vegades de tutors. 

Un bany 6 reals, 10 banys 50 reals.
El 2 de juny de 1824 es publica un anunci dels Banys de Ca Soler. Un servei d’allò més complet amb multitud d’opcions: aigua de mar o comuna, freda o temperada… això sí, sempre amb roba. Encara que l’espavilat del Sr. Soler ja potenciava l’abonament de 10 banys.