Quan l’aigua corrent no havia arribat encara a les cases, calia cobrir igualment les necessitats de beure, cuinar, netejar, endreçar-se i, lògicament, “fer les teves necessitats”. Els més grans encara recordareu com s’apanyaven per fer-se amb l’aigua potable i també com desfer-se de les aigües fecals.
La Barceloneta és un barri que es va dissenyar tot alhora. I la forma com obtenir aigua potable i com desfer-se de les aigües fecals va ser una cosa més a tenir en compte. Així doncs, es va planificar tot un seguit de canalitzacions per les fonts públiques, el clavegueram i per cadascuna de les cases que havien de tenir un pou propi i una comuna.
Guitert de Cubas, ens explica en el seu llibre la visió del naixement de la Barceloneta: “Nivelado el terreno, para lo cual fue preciso emplear un trabajo inmenso, toda vez que hubieron de allanarse montañas de arena, la playa hirvió de trabajadores, abriendo pozos y cimientos con sujeción”. Com es pot comprovar, els pous eren essencials per extreure l’aigua que s’utilitza diàriament, sent l’única forma d’aconseguir-la per part dels veïns juntament amb les fonts públiques, ja que encara no havia arribat l’aigua corrent a les cases. Aquesta no va arribar fins l’any 1872, moment en què es va donar concessió, per part de l’Ajuntament, a l’empresa Grappin, Calvet y Arce, que va ser la que es va encarregar de l’abastament d’aigua potable a les cases del barri. Però això no vol dir que totes les cases aconseguissin la desitjada aigua potable. Al voltant del 1973 encara gran part d’habitatges s’abastien amb un dipòsit que s’omplia de nit i que era l’aigua que es podia gastar durant el dia a tota la finca, cosa que també, no moltes vegades, generava conflictes quan algú utilitzava més aigua de la necessària.
Pous públics, pous privats
El primer pou públic del que tenim constància és el pou de Sant Elm, situat al costat del portal de Mar, on ara és la cruïlla del Passeig Nacional (pels de fora, Passeig Joan de Borbó) amb Doctor Aiguader. Entre els mariners hi havia la creença de què la seva aigua estava beneïda i per això regaven les seves embarcacions amb la seva aigua, el dia de l’efemèride del sant. Però ja al 1820, Guitert de Cubas ens diu que al seu lloc es trobava una font amb tres aixetes.
Pel que sembla, els pous públics, al llarg del temps, van ser substituïts per fonts degut a la problemàtica d’higiene i salubritat que aquests comportaven a causa de les filtracions amb altres aigües del subsòl, aigües de pluja i pous morts. Pensem que aquests pous se subministraven, bàsicament, de les aigües de la pluja i que moltes vegades anaven contaminades pels excrements de les vaqueries i les cavallerisses que hi havia dels comerços.
L’octubre de 1884 a la Vanguardia es va publicar la següent notícia: “también se acordó, á propuesta de la comisión de salubridad, el saneamiento de los pozos de la barceloneta, arrojando en ellos, sulfato ferroso, desinfectante poderoso, cuya medida podrá hacerse extensiva a los de barcelona, autorizándose al efecto al señor alcalde para que disponga lo que crea conveniente.” Els corrents higienistes havien arribat i l’Ajuntament va prendre mesures creant ordenances on es va procurar facilitar la circulació de l’aire, de l’aigua, l’augment del nombre de fonts, renovar les clavegueres i pavimentar i regar els carrers del barri.
El creixement en alçada i la partició de l’interior dels edificis van fer que els pous privats, que en un principi eren d’una sola edificació, passessin a ser compartits per dos edificis i que quedessin situats enmig de la partició. Paral·lelament, aquests pous també van créixer en alçada per arribar als nous pisos remuntats i els nous veïns van poder extreure l’aigua dels pous comunitaris a través d’una corriola proveïda d’una corda i un cubell. Els pous privats, la seva majoria, també en estat d’insalubritat i amb aigües putrefactes sortides del subsòl i de la pluja, van anar desapareixent a poc a poc, però com qualsevol canvi, va costar.
Al gener de 1919, a la memòria de l’Associació de Propietaris de la Barceloneta, hi ha una reclamació presentada en contra de l’ordre de cegament dels pous casolans. Aquesta normativa amenaçava amb multes de 500 pts en cas d’incompliment de la resolució, la qual cosa va agafar per sorpresa als veïns. L’entitat de propietaris al·legava, per evitar el tancament, que l’aigua que s’extreia només era utilitzada per la feina de neteja, però la Comissió Municipal d’Higiene tenia els pous en el punt de mira com a possible focus de malalties com el tifus. Malgrat els reiterats problemes, hi ha constància que en aquesta data continuaven oberts al voltant d’uns 800 pous.
A la Barceloneta l’espai és important dins de les cases i, per tant, no es pot deixar perdre cap m², per això, aquests pous no van desaparèixer sinó que es van transformar en petits celoberts, on hi havia els respiralls de les cuines i de les comunes. Però com els barcelonetins som enginyosos de mena i més a l’hora de posar coses en petits espais (hi ha una empresa de mobles sueca que hauria d’aprendre molt de nosaltres) alguns veïns van anar més enllà, i van posar unes prestatgeries penjades per crear un petit rebost o lloc on guardar aquells utensilis que a casa no hi cabien. Amb l’arribada del gas ciutat, era el lloc ideal per posar l’escalfador, i una dona dona fe, d’haver vist, fins i tot, instal·lada una dutxa.
Les comunes, un forat per fer les necessitats
Si els pous eren un element més a l’hora de planificar les cases, el mateix passava amb les comunes que havien d’estar situades a l’entrada dels habitatges, amb el seu petit respirall que donava al carrer, per tenir connexió amb les clavegueres o bé al costat del pou de l’edifici per tenir sortida d’aire.
Les comunes eren un forat enmig d’una mena d’esglaó, per donar alçada i quedar assegut, recobert amb fusta, i que hom ho feia servir per fer les seves necessitats. Al no haver-hi aigua corrent que fes baixar els excrements, si no es llençava, de seguida, un cubell ple d’aigua es podien quedar les restes indefinidament, amb les olors que això comportava. O recollies molta aigua de la font per utilitzar per a diferents serveis o havies de baixar cada moment. Les dimensions de les comunes eren minses i només era l’espai del forat i el necessari per poder posar les cames i tancar la porta.
Arriben els “revolucionaris” inodors
Les innovacions arribades del continent van fer que les comunes donessin pas als invents revolucionaris com els inodors. I una vegada més, els barcelonetins van tirar del seu enginy per instal·lar-se una tassa i una cisterna al lloc de la comuna. El problema depenia del teu volum si no hi cabies dins del diminut lloc. L’exercici que es feia per pujar-se la roba interior amb la porta tancada era semblant a la que podia fer el millor contorsionista del món. I com s’haurà endevinat, no havia més remei que fer les necessitats amb la porta oberta, sempre que no tinguessis la sort de rebre aquelles visites inesperades que no marxaven mai.
I si la cosa era complicada, per no ser menys, podem complicar-la més, i si a les cases de l’Eixample la gent es feia lavabos amb una dutxa, nosaltres també. La cosa era fàcil, aprofitant la canonada de l’aigua corrent que normalment pujava pel pou, s’instal·lava una aixeta amb una mànega de dutxa i es feia una sortida d’aigua a terra aprofitant la canonada de l’inodor, que llavors, passava a tenir dues funcions: per defecar i per seure quan et dutxessis. Més còmode no podia ser!
I és que a nets no ens guanya ningú, perquè abans de la instal·lació de la dutxa, la neteja del cos es feia a la pica de la cuina o amb una palangana. Molts veïns anaven al club del que eren socis, fent-lo servir com un adjunt o expansió del seu habitatge. Una llegenda urbana del barri diu que els clubs de la Barceloneta es van crear perquè els veïns del barri poguessin anar a dutxar-se i a fer les seves necessitats. Qui no ha dit la frase “vaig a dutxar-me al club?”.
El curiós origen i evolució del paper higiènic
Els nostres avantpassats utilitzaven diversos estris per a la neteja íntima, des de palla, herbes, pedres, trossos de roba o fins i tot esponges. La primera revolució del canvi de neteja, però, va ser gràcies a l’aparició de la premsa diària a partir del segle XVIII, perquè les seves fulles eren molt útils per la neteja després de la seva lectura. Les àvies les tallaven en forma de quartilles i les enganxaven, normalment, en un ganxo o un clau, situat al costat de l’inodor, per utilitzar-lo quan era necessari arrancant fulla per fulla.
No serà fins a final de la II Guerra Mundial quan es produeixi la segona revolució i definitiva amb popularització del rotllo de paper higiènic. A Catalunya, i a la resta de l’estat, va sortir al mercat, el famós paper higiènic que tothom coneixia com El Elefante, fabricat per Papelera Española, que es presentava embolicat una amb cel·lofana de color groc. És curiós perquè en cap moment posava, a l’etiqueta, que s’anomenés així, només hi havia el dibuix de l’animal i la llegenda de 400 hojas, que se suposa que era el nombre d’usos, però com no estava perforat el paper, no es podia saber si això era veritat. Era paper de color marró clar que tenia dues cares: una mat i de superfície rasposa i l’altra setinada, cosa que impedia l’absorció. Per sort la cosa ha evolucionat favorablement i ara disposem d’un paper flonjo i suau.
