La Carrossa reial s’atura enmig de la desfilada. A banda i banda de l’avinguda la multitud s’amuntega flanquejada per les forces de Seguretat, que tracten d’impedir que el populatxo envaeixi la calçada en el seu afany de manifestar la lleialtat i l’afecte que senten cap als seus monarques.
De sobte, del vehicle baixa Sa Majestat. Amb pas lent però decidit es dirigeix cap a la multitud i s’atura davant d’un nen que roman entre el públic a primera fila. El monarca li posa la ma al cap -al nen- i li remena els cabells afectuosament amb els dits i mirant lo als ulls li pregunta:
–Com et dius, bonic?
–Ciprianet Mandonguilla, altesa. -Li contesta la criatura-.
Amb un somriure Sa Majestat torna a la carrossa que segueix el seu camí mentre la multitud enfervorida per aquesta mostra d’humilitat i amor proper cap al seus súbdits clama amb un “viva el rei” que fa tremolar els edificis.
De tornada a casa, assegut a la taula amb la família, el nen relata aquests fets als seus pares i germans:
–Llavors Sa Majestat em va preguntar:
– Com et dius, bonic?
– I jo li vaig contestar, Ciprianet Mandonguilla, altesa.
A l’escola els companys li fan rotllana mentre els explica:
–Llavors Sa Majestat em va preguntar:
–Com et dius, bonic?
–I jo li vaig contestar, Ciprianet Mandonguilla, altesa.
Arriba el dia en què contrau núpcies, i al convit demana la paraula, i els relata:
–Llavors Sa Majestat em va preguntar:
–Com et dius, bonic?
–I jo li vaig contestar, Ciprianet Mandonguilla, altesa.
Arriba la vellesa, postrat al llit des de fa mesos envoltat dels fills i nets que li fan costat esperant el fatídic desenllaç, els relata per última vegada:
–Llavors Sa Majestat em va preguntar:
–Com et dius, bonic?
–I jo li vaig contestar, Ciprianet Mandonguilla, altes…
Aquesta història de Ciprianet Mandonguilla la vaig llegir al TBO fa 70 anys, i em va impactar tant que no l’he oblidat, marcant el meu caràcter, ensenyant-me a valorar a les persones pels seus propis mèrits i no per la importància dels valors afegits de l’entorn en que es mouen.
Tots hem viscut al llarg de la nostra vida algun moment que ens han fet sentir especials, importants, únics. Fets que han marcat de manera significativa la nostra avorrida trajectòria per aquesta autopista de peatge que se’n diu vida.
Totes aquelles persones que fan ostentació de les seves relacions amb gent “important” sacrifiquen els seus propis valors perdent la seva identitat, passant a ser anònims. I quan els anomenem, aclarim:
–Sí home, Pere Puig, el que navegava amb la infanta.
O Josep Capella, l’amic d’en Messi.
O també, Ciprianet Mandonguilla, el favorit del rei.
En quant a mi, he de dir que si Sa Majestat Alfons XIII m’hagués gratat els cabells amb els dits, en arribar a casa el primer que faria seria agafar una ampolla de xampú i rentar-me el cap.
