Podria ser el títol d’una pel·lícula, però és el d’una realitat crua i curiosa.
Misèria
Només catequistes i, el que avui diríem ONGs i llavors es coneixien com a Obres Socials, es van preocupar de la vida d’aquesta gent. L’església va aixecar una petita escola-capella a la qual amb prou feines podien assistir una mínima part dels nens del barri. Sacerdots com el pare Isidoro de Melquíriz o Xavier Vallory, o professores voluntàries com Maria Lluïsa Bernades o Pilar Castillo, entre moltes altres persones, es van preocupar moltíssim més per aquesta comunitat que les Administracions. “Aquí no baixa ni la policia”, acostumaven a dir resignadament els veïns quan s’organitzava alguna batussa.
Un exemple que descriu el perfil d’una família tipus podria ser el que fa l’arquitecte Guillem Masana, que va elaborar un pla i cens de la zona per encàrrec de l’Obra Social del Somorrostro. Diu textualment: “Barraca número 493. De Vicente Fernández Fernández. Nacido en Solva (Almería). Trabaja de cacharrero cuando puede. Casado con 6 hijos, de 1 a 13 años. Gente ordenada. No tienen ninguna cama y apenas ropa. Hay 2 habitaciones pequeñas de 5×3 metros totales. La esposa hurta verduras cuando puede”.
Carrers que eren un fangar, barraques de mala mort a la mercè de les inclemències del temps i dels temporals. És fàcil endevinar que la zona era un niu de malalties, focus d’infeccions, i en un altre ordre de coses, un escenari de relacions sexuals molt precoces que acostumaven a acabar en maternitats gairebé infantils.
Art
Potser sovint el Somorrostro es relaciona amb l’art del flamenc que ens van deixar algun dels seus habitants. La més destacada representant va ser, sens dubte, Carmen Amaya, tot un mite. També cal destacar a la balladora sordmuda Antoñita La Singla, o al mestre Juanito Varea, entre altres. La literatura i el cinema, especialment la pel·lícula “Los Tarantos”, també van ajudar a construir aquesta imatge paral·lela una miqueta folklòrica del Somorrostro.
Diaris del Somorrostro
Per a no oblidar una època, un barri, una gent. En aquesta publicació de Laura d’Andrés Creus, escrita a partir dels diaris personals de Guillem Masana i Montserrat Serra, es descriu l’obra social que joves de l’època com Carme Catà, Pilar Bonfill, Vicenç Sánchez Bubi i Xavier Vallory, entre d’altres, van fer al Somorrostro. Inicialment ni coneixien el lloc, però quan el van descobrir van decidir ajudar als seus necessitats habitants, tan oblidats per les institucions.
