Essència Barceloneta

Uns obren i uns altres tanquen

Any 2008, el bar Emilio tanca portes per no tornar a obrir. Aquell temple de la canya i l’entrepà de botifarra blanca cau víctima de l’especulació i la jubilació de l’Evaristo i el Paco, que heretaren el negoci del pare –Emilio el Gafas– que el regentava des de feia mes de 100 anys. Un cop molt dur per una clientela que es va trobar al carrer sense un espai on anar a petar la xerrada i compartir taula i baralla.

Un lloc de trobada per a la gent del barri que el turista no s’havia atrevit a profanar. Pepe Rubianes va ser durant molts anys un assidu d’aquest lloc d’acollida on passava els matins compartint taula amb els nadius que no deixaven de sorprendre’l amb les seves històries i acudits.

Uns anys mes tard, al 2016, el que va estar –durant gairebé un segle– el restaurant insígnia del nostre barri “La Puda- Can Manel”, cau també, i reobre les seves portes, renovat, amb nous propietaris, un altre estil, i un altre nom.

I com si fos una filera de fitxes de dominó a escassos 400m de distància una altra icona de la restauració –L’Hispano– tanca per, al igual que l’anterior, passar a unes mans alienes.

A aquest fet se li diu traspassar el negoci. Una situació que es repeteix sovint a la Barceloneta, –a tota Barcelona penso jo–; és el mes natural, i personalment, m’alegro pels propietaris que després de tota una vida darrere d’uns fogons, o regentant un negoci que cada vegada ho és menys, qüestionen si val la pena aguantar i treballar fins al final.

Pocs bars i restaurants segueixen en mans dels seus fundadors o dels hereus, d’aquests: el Jaica, la Cova Fumada, Can Soler, Paco Alcalde, el Rei de la Gamba, el Salamanca, Ramonet, el bar Ros, el Vaso de Oro, Rossinyol, Can Majó, i potser algun mes.

Tots els altres, gairebé un centenar, han estat traspassats o venuts –i alguns, més d’un cop–. Com són El Cherif, Can Joanet, Casa Tipa, Villoro, Costa Brava, i una cinquantena més que avui es troben en mans d’estrangers que han pujat els preus i no tenen res a veure amb la tradició de la cuina de l’àvia que ha donat prestigi a aquest barri, que un dia va ser mariner.

Els elevats lloguers, els impostos abusius, les normatives desgavellades i el baix poder adquisitiu dels clients, provoquen que els comerciants de la Barceloneta hagin de traspassar, vendre, o tancar els negocis, sobretot quan arriba l’edat de jubilar-se.

Molts veïns defensem a ultrança el comerç de proximitat, malgrat que a l’hora de comprar preferim anar a les grans àrees, als supermercats, o en el cas del mercat, ens escapem a Santa Catalina, o la Boqueria provocant que al nostre, cada dia es tanquin més parades. Aquesta actitud hipòcrita amb la qual volem justificar el fet que no som capaços de defensar o almenys rellentir el negre futur del comerç a la Barceloneta, solament serveix per enganyar-nos a nosaltres mateixos intentant desviar la nostra responsabilitat cap a altres sectors –com el turístic– que en realitat pel comerç pot acabar sent la solució.

La Barceloneta va ser durant mes de dos segles un barri co mercial i industrial, els horaris de treball eren de 24 hores en torns de 8 hores, els obrers d’anada i de tornada a la feina passaven pel bar, provocant que mai poguessin tancar, com a molt mig hora per netejar cada 8 hores. Amb pisos de 30 metres quadrats els caps de família feienmés vida al bar que a casa.

Cada dia som més conscients que en aquesta nova Barceloneta que es projecta sobre el paper en els despatxos dels especuladors i els funcionaris no estan reflectides les “persones” que viuen amb 400 euros de pensió o de viduïtat –que aquí som majoria–.

A aquesta situació li diuen progrés, i es un tren que no és pot aturar, l’hem d’agafar en marxa, preparant als nostres joves i convencent-los que la formació com a professionals serà fonamental per la seva supervivència al barri.

En quant als negocis que es
traspassen, com bé va dir un dia Paco Camarasa al públic que es lamentava –quan va tancar la llibreria Negra I Criminal–: “Si no voleu que tanqui, compreu-me llibres”.