El Museu d’Història de Catalunya (MHC) va ser creat el 1996 per conservar, exposar i difondre la història de Catalunya com a patrimoni col·lectiu i fer conèixer la història i la cultura catalanes a escala nacional i internacional.
A les seves instal.lacions podem gaudir d’exposicions temporals, regularment programades, i de l’exposició permanent «La memòria d’un país».
Exposició permanent «La memòria d’un país»
L’exposició permanent «La memòria d’un país», mostra la història mil·lenària dels homes i dones que han viscut en les terres que avui coneixem amb el nom de Catalunya, tant en la seva dimensió política com econòmica, social i cultural.
És un relat històric sintètic i global construït a partir de les diverses ciències socials i humanes, ordenat cronològicament des de la prehistòria fins avui dia i que fa atenció especialment a la vida quotidiana, cosa que permet al visitant conèixer de primera mà les arrels de la nostra història, com va néixer i com es va expandir la nostra nació, els seus períodes de prosperitat i decadència, i el seu esdevenir fins a arribar als nostres dies. A més, nombroses escenografies, com una casa d’artesans medievals, el despatx d’un propietari tèxtil o una llar dels anys trenta, amb interactius permeten a les persones visitants aproximar-se d’una manera lúdica, participativa i manupulativa a les principals èpoques, cultures, esdeveniments i personatges que han constituït la història de Catalunya. El relat d’aquesta història es divideix en 8 àmbits i es desplega en el perímetre de les sales.
Àmbits de l’exposició permanent
Les arrels (De la prehistòria al segle VIII)
Des del període més remot de la prehistòria, les terres catalanes són testimoni d’activitats humanes. Situada a l’extrem occidental de la Mediterrània, Catalunya és una zona de pas per la qual han transitat i s’han assentat les més diverses cultures.
El priòde neolític. El segle VIIaC i la influència de pobles orientals com els grecs o els fenicis, cristal·litza en la cultura ibera. L’arribada dels romans, el 218 aC. La caiguda de l’imperi romà, al segle V, amb la posterior creació del regne visigot.
El naixement d’una nació (Del segle VIII al segle XIII)
L’any 711 un exèrcit musulmà emprèn la conquesta de la Hispània visigòtica. La península ibèrica, rebatejada amb el nom de al-Àndalus, s’incorpora a l’Islam. Al llarg de quatre segles, les terres de Balaguer, Lleida, Tarragona i Tortosa formen part d’aquest imperi.
A la frontera entre al-Àndalus i l’imperi carolingi, a recer dels Pirineus, es formen els comtats catalans. A partir del segle X, sota l’hegemonia del casal de Barcelona, els comtats esdevenen independents del poder dels reis francs i, amb el pas dels segles, guanyen importància política en el context de l’Europa feudal. La conquesta de la Catalunya Nova, la vinculació amb Occitània i la unió dinàstica amb Aragó, consoliden el nou estat.
La mar nostra (Del segle XIII al segle XVI)
Al segle XIII, la conquesta dels regnes de Mallorca i València per part de Jaume I inicia una etapa d’expansió militar i mercantil per la Mediterrània que s’estén fins al segle XV.
L’art gòtic substitueix al romànic i la cultura literària coneix un gran desenvolupament. A nivell polític, es conformen les principals institucions de govern del país: les Corts, la Generalitat i els Consells Municipals. La fam de 1333 i la pesta negre de 1348 marquen, però, el començament d’una profunda crisi demogràfica, econòmica i social.
Al camp, els pagesos de remença s’alcen en armes contra els senyors mentre que a les ciutats es viuen profundes commocions socials. A la segona meitat del segle XV, una llarga guerra civil (1462-1472), que enfronta la corona amb la Generalitat, assola el conjunt del país. El 1479 l’accés al tron de Ferran II, casat amb Isabel de Castella, suposa la unió dinàstica de les dues corones.
A la perifèria de l’Imperi (Del segle XVI al segle XVIII)
L’edat moderna és per a Catalunya un període d’expansió econòmic i demogràfic, no exempt de conflictes. Les guerres dels Habsburgs per assolir l’hegemonia europea, l’augment del cors barbaresc i otomà a la Mediterrània occidental i el bandolerisme, provocat per l’increment de les desigualtats internes, caracteritzen una època marcada també per l’estètica exuberant del barroc i els dogmes de la Contrareforma.
Els conflictes de Catalunya amb la monarquia tindran el seu apogeu durant la Guerra dels Segadors (1640 – 1659) i la Guerra de Successió (1702– 1715). A la fi d’aquesta, Felip V, el primer rei de la branca espanyola dels Borbons, aboleix les constitucions i les institucions pròpies, a través del Decret de Nova Planta.
Vapor i nació (Del segles XVIII i XIX)
Al llarg del segle XVIII, un cop superada la desfeta de 1714, Catalunya inaugura un període de creixement econòmic en el qual es posen les bases de la revolució industrial.
La industrialització s’inicia a partir de 1830, fonamentada en el sector tèxtil. Vapors i colònies fabrils configuren un nou model econòmic que transforma la geografia i la societat catalana. El creixement de les ciutats corre en paral·lel a l’extensió de dues noves classes socials: la burgesia industrial i la classe obrera.
La construcció de l’estat liberal espanyol troba resposta, a Catalunya, en el carlisme, el republicanisme federal i les campanyes proteccionistes. Al mateix temps, s’inicia la Renaixença.
Els anys elèctrics (Del 1900 al 1939)
A principis del segle XX Catalunya és un país que bull en l’àmbit polític, econòmic, social i cultural. La crisi del règim, propicia l’ascens del republicanisme i del catalanisme polític que, a les eleccions de 1907, obté una gran victòria. En aquest context, es constitueix la Mancomunitat de Catalunya (1914), el primer òrgan d’autogovern des de 1714.
La indústria catalana viu una etapa de diversificació i el moviment obrer, d’arrel anarcosindicalista, es consolida i aconsegueix la instauració de la jornada de vuit hores després d’una vaga general (1919). La conflictivitat social i la dinamització de la cultura pròpia, amb el noucentisme i les avantguardes, són dos elements que marquen aquest període, juntament amb la dictadura militar de Primo de Rivera (1923 -1930).
Amb la proclamació de la Segona República espanyola (1931), s’aprova un estatut d’autonomia política per a Catalunya. El cop militar de 1936, però, inicia tres anys de cruenta guerra civil que acaba amb la instauració de la dictadura del general Franco. L’autogovern és abolit i els moviments d’esquerres i catalanistes pateixen una forta repressió.
Desfeta i represa (Del 1940 al 1980)
Acabada la guerra civil, el règim franquista (1939-1975) provoca l’exili de milers de ciutadans i inicia una forta repressió envers els moviments catalanistes i d’esquerres. Prova d’això és l’afusellament del president Lluís Companys, el 1940. La política d’autarquia i les conseqüències de la guerra aboquen el país al col·lapse econòmic i a la misèria.
En un primer estadi, la dictadura s’assimila als règims feixistes d’Itàlia o d’Alemanya, però en el context de la guerra freda comença un discret apropament a la comunitat internacional i un procés d’obertura econòmica. L’entrada de capitals estrangers, la diversificació de la indústria i el turisme,propicien l’arrencada de l’economia catalana i l’arribada de milers de treballadors provinents d’altres regions d’Espanya.
L’oposició al règim, iniciada el mateix 1939, es reorganitza i assoleix una important presència popular a principis dels 70. Després de la mort del dictador, una nova Constitució democràtica (1978) i un nou Estatut d’Autonomia (1979), marquen l’inici de la recuperació de la democràcia i de les llibertats.
Retrat de la Catalunya contemporània (Des de la Transició als nostres dies)
Catalunya ha viscut, des de 1980, el període d’autogovern més llarg de la seva història contemporània. La democratització de la vida pública, la integració europea, l’extensió dels serveis associats a l’estat del benestar i l’augment de la població, amb l’arribada d’immigrants provinents d’arreu del món, són alguns dels trets característics d’aquesta etapa.
