Per tots aquells nostàlgics: qui no recorda a Lola Flores, Estrellita Castro, Imperio Argentina o Marifé de Triana cantant: María de la O! Qué desgraciaita gitana tu eres tenindolo to!? I quina relació té amb el nostre barri? Doncs més estreta de la que ens podem imaginar. Però de seguida sortirem de dubtes.
Els autors de la cançó van ser Salvador Valverde i Rafael de León, poetes i compositors de la lletra, i Manuel Quiroga, responsable de la música. Va ser una de les seves cançons més famosa i narra la història d’una gitana que trenca amb el seu promès gitano, de tota la vida, per unir-se amb un paio molt ric. Amb el pas del temps s’adonarà que els diners no poden comprar la felicitat ni l’amor i es penedirà d’haver deixat a l’amor de la seva vida.
Durant anys la col·laboració i treball d’aquests coautors va ser molt estreta i prolíifera, sent els autors de cançons tan famoses com “María Magdalena”, “Triniá”, “Ay, Maricruz”, “Soleá”, “Candelaria mía”, “Carcelera”, “Doña Sol”, “Salomé”, “Rosa de Pasión”, “Samaritana”, “Te quiero”, “Bajo los puentes del Sena”, “Ya no te quiero, gitano” o “Ojos verdes”. Totes elles van ser grans èxits durant la República, imprescindibles a qualsevol sala de ball o festes populars, passant a formar part del repertori de la nostra memòria popular.
Qui eren aquests tres compositors?
Salvador Valverde va ser un artista polifacètic, que va néixer el 1885 a Buenos Aires, i que va destacar com a poeta, periodista, comediògraf, escriptor de novel·les, contes, comèdies, sarsueles, guions de pel·lícules i autor de cançons. La seva producció va ser bastant fructífera, però, per desgràcia, la història li va jugar una mala passada.
Rafael de León, va néixer a Sevilla, l’any 1908, en una família de la noblesa espanyola. Gran amic de Rafael Alberti i de Federico García Lorca sempre es va dedicar a la poesia i a la creació de lletres de cançons i va ser considerat un dels membres literaris de la Generació del 27.
Manuel López-Quiroga va néixer a Sevilla el 1899 i és més conegut com el Mestre Quiroga. Va ser pianista, compositor i autor de la música d’infinitat de cançons, es calculen més de cinc mil, arribant a ser moltes d’elles molt populars entre els anys de la República i durant tota la dictadura franquista.
Els tres coautors es coneixeran i coincidiran per primer cop a la ciutat de Madrid, on començaran amb la seva col·laboració creativa. L’any 1935 ja ens els trobem a Barcelona, on els amos del teatre Poliorama els havien encarregat fer un musical basat en la cançó de “María de la O”, l’estrena del qual va ser, al mateix teatre, un 19 de desembre de 1935, amb la companyia de María Fernanda Ladrón de Guevara.
Paral·lelament, uns dies abans, concretament, el 13 de desembre de 1935, Margarita Xirgu estrenava, al Principal Palace de Barcelona, amb la seva companya, Doña Rosita la Soltera de Federico García Lorca, i la màgia farà que els quatre artistes coincideixen.
Què tenen a veure aquests artistes amb la nostra barriada?
La clau ens la dona la revista El Mirador, un setmanari de literatura, art i política, on el mateix dia de l’estrena publicarà una entrevista feta als tres autors al pis que compartien. Com escriurà, l’entrevistador Ernest Guasp, vivien en unes golfes, d’una casa molt petita, d’un carrer una mica estret.
L’article publicat a l’esmentat setmanari, ens diu:
Per cert, que aquesta famosa i ineludible cançó (es refereix a “María de la O”) fou escrita i estrenada a Barcelona, ens diu Rafael de León, que fa estona que ha agafat el fil de la conversa, per mi i per Salvador Valverde i pel músic Manuel Quiroga, que tinc el gust de presentar-vos, a les golfes d’una casa molt petita del carrer més estret de la Barceloneta, on un dia va visitar-nos García Lorca i ens va assegurar que teníem guanyada la immortalitat. La immortalitat? Sí, senyor, i no certament per les nostres cançons, sinó perquè l’estudi és al capdamunt d’una escala tan estreta que si morissin allà un dels tres, el taüt no hi passaria.
Desconeixem on era aquest estudi, a un últim pis sota terrat. El que sí que ens diuen és que el carrer era molt estret, igual que tots els carrers del barri i que a l’escala no hi cabia ni un mort, com quasi totes les escales de la barriada. Amb aquestes pistes és pràcticament impossible identificar on van estar, però podria ser que tant la cançó com l’obra de teatre, “María de la O”, es gestés al nostre barri. El que sí és cert és que la Barceloneta va acollir aquests il·lustres compositors durant uns anys i que el cèlebre poeta granadí, Federico García Lorca, els va visitar.
Després d’aquest èxit, al cap de pocs mesos, esclatarà la Guerra Civil i els tres compositors se separaran definitivament. Manuel Quiroga tornarà a Madrid, mentre que els altres dos, Salvador Valverde i Rafael de León, decidiran passar junts el conflicte a Barcelona fins al final de la confrontació. Rafael de Leon serà empresonat, durant els últims mesos de la guerra, a la presó Model de Barcelona, entre l’any 1938 i el final de la guerra. Serà acusat de monàrquic i aristòcrata i se li farà un judici sumaríssim. Ell dirà, a la seva biografia, que aconseguirà ser alliberat gràcies a l’amistat que tenia amb Federico Garcia Lorca i Antonio Machado. Però la veritat és que serà alliberat gràcies al seu company Salvador Valverde, que sol·licitarà i aconseguirà l’indult pel seu amic.
Quan acabi la guerra, l’ajuda serà al revés: Rafael de León facilitarà la marxa a l’exili al seu amic, Salvador Valverde, tornant-li així el favor. Valverde i la seva família decidiran exiliar-se a França, en un principi, on organitzarà i ajudarà a l’evacuació de gent de l’espectacle afiliada a la UGT. Després marxarà a la seva ciutat de naixement, Buenos Aires, on continuarà amb les seves activitats creatives.
A partir dels anys 40, Rafael de León i Manuel Quiroga tornaran a col·laborar junts per compondre cançons, però ara incorporant a Antonio Quintero com substitut de Salvador Valverde, que serà oblidat per complet al nostre país, on el franquisme el va censurar i esborrar de tota producció artística.
