“Els catalans sou un poble de mansos”
Les paraules no van ser pronunciades, sinó escopides, me les va escopir a la cara un home que semblava que ja li havia demanat el compte a la vida, com aquell que ha consumit tot el que l’ànima és capaç de digerir. Setanta cinc anys d’edat, metre vuitanta d’alçada, vuitanta quilos de pes, cabellera curta, canosa, d’aquell color blanc blavós que la mar amb els anys s’ha encarregat de tenyir en un cap cobert amb la clàssica *txapela de quaranta centímetres de diàmetre, que distingeix als tipus del nord de la resta de la humanitat.
Aquella sentència va provocar en mi una reacció de defensa i atac contra el que fins llavors havia considerat un amic. Però em vaig quedar clavat a la cadira sense poder reaccionar quan vaig llegir en els seus ulls que aquella afirmació li havia causat més dolor a ell que a mi.
Asseguts en la terrassa del bar Colombo al Port Vell de la Barceloneta, –un dels pocs bars on encara t’atenen sense necessitat de ser turista– observo a l’home que estic segur que contemplo per ultima vegada. Sosté la seva gerra de cervesa, encara no li ha donat el primer xarrup, vol que el moment s’allargui per segurament poder-lo recordar en el seu retir de *Santurce, on amb tota eguretat ha de tornar en una última “singladura”.
– Me’n torno a Euskadi. Cinquanta anys a Barcelona, dues filles catalanes, i una esposa incinerada aquí. Me’n vaig sense res, solament les seves cendres que escamparé en aquella ria on ens vam conèixer, i on penso que ens hem de retrobar.
Parlem, bevem, i li dono un repàs a l’home fort però gastat pels quaranta anys de lluita. Primer a la mercant, després contra el contraban com a cap de màquines al patruller Aguilas, de “Tabacalera” depenent del Ministeri d’Hisenda, la mateixa Hisenda que li va espoliar gran part del patrimoni que tants sacrificis els va costar estalviar a ell i la seva parella durant tots aquests anys de treball dur, avalada pel que ell considera la llei injusta, de l’impost de successions.
– A Euskadi no es paga. Aquí paguem per tot i a callar.
Entenc la seva indignació.
Donem l’últim glop a les “birres” ens aixequem i ens fem una abraçada, –massa forta per no ser l’ultima-.
– Has de pujar a Bilbao, la ciutat està increïble, té el millor alcalde del món, si la visites passa’t per Santurce, prendrem uns vins.
El veig marxar sense mirar enrere, quaranta anys de vivències compartides acaben així, amb una cervesa a la terrassa d’un bar de la Barceloneta, però s’atura, es dona la volta, el vaig a saludar amb la mà, però el Manu ja no em mira a mi, contempla el vol d’una gavina, o simplement contempla per última vegada el nostre cel, per acomiadar-se d’aquesta ciutat que tant ha estimat, i que com a molts de nosaltres avui li produeix dolor.
Han passat 5 anys, el Manu amb vuitanta anys torna a Barna, la seva filla te plaça de doctora a l’Hospital de Vall d’Hebrón, no el vol deixar sol a Bilbao, conserven el pis al carrer Calàbria, i tenen un apartament de lloguer a Sitges on acostumen a anar els caps de setmana. Reiniciem la relació d’amistat que vam tancar cinc anys enrere. Em visita al taller cada tres o quatre mesos, parlem dels bons temps, dels vaixells, i, sobretot, del contraban.
Al Desembre, no falla mai, passa a recollir el calendari que faig amb fotos de la Barceloneta des de fa vint anys. Però aquest any no l’ha passat a recollir, el truco al mòbil i no contesta, finalment, aprofitant que baixo a Sitges, vaig al Casino de la Vila, que és on passa les tardes jugant al dòmino, i pregunto per ell. és a dalt, una sala on uns quants socis del casino fan la partida, la majoria jubilats, encara que hi ha alguns joves que observen, però sense fitxes, el Manu es allí amb la seva txapela calada al cap com si formés part d’una identitat a la que no ha volgut renunciar.
– Hola Manu, et porto el calendari, no sabia res de tu, i he recordat que venies de tant en tant al casino a fer la partida.
Ni tant sols va moure el cap, va continuar mirant les fitxes, li vaig deixar el calendari davant, i el va apartar amb la mà a un costat, li molestava per jugar. Llavors em vaig posar davant d’ell, va moure els ulls, em va mirar i va tornar a les fitxes del dòmino. El jove que estava al seu costat va moure el cap negativament, -era el seu gendre-.
El Manu Fernàndez no em va reconèixer. M’havia mirat als ull uns segons, i a través d’aquells ulls blaus com la mar vaig veure per última vegada un amic que s’allunyava, un món que s’extingia, i s’empassava a les persones que estimava deixant un buit al meu voltant que no podia suportar.
Em vaig posar a plorar, allí davant d’aquells desconeguts vaig plorar com un nen.
Desapareixen les persones. Amb elles se’n van part dels nostres records i vivències. El viatge final el fem sols, o bé abrigallats per la família i els amics, o com el Manu, de tornada a casa amb el seu gendre, amb un calendari a la mà després d’una tarda al casino on probablement li van deixar guanyar la seva última partida al dòmino.
Santurce. Dissabte, 18h, un grup limitat de persones -la majoria de la tercera edat- romanen dempeus davant la Ria, amb el pont penjat de Portugalete al fons mentre Yasune, la filla gran delManu Fernandez, llança a sotavent les cendres d’aquell marí,que malgrat haver viscut més anys a Barcelona que a Bilbao, mai va oblidar els seus orígens,i va expressar -encara en vida- la voluntat de descansar juntes les seves cendres amb les de la seva muller, que va conservar durant els últims 20 anys.
Condols, abraçades, amb les dues filles i el gendre, i unes llàgrimes que no vaig poder contenir quan l’Olga, la filla petita, va llançar a les aigües fredes de la Ria la txapela amb els galons cosits d’oficial de la marina mercant. Va esclatar un silenci aterrador mentre la corrent s’enduia aquella peça que va conviure amb les barretines d’on va ser la seva segona llar durant més de 50 anys
