A nivell esportiu, la Barceloneta és un barri mundialment reconegut pel waterpolo, però a més del “pol” i el futbol (del qual parlarem a futurs reportatges) va haver-hi una època en la qual va destacar a un nivell molt alt en handbol. En aquest reportatge volem recordar aquesta època.
Ens remuntem a mitjan anys 60. Un apassionat i reconegut jugador d’handbol veí del barri, Vicenç Iborra , recluta la primera remesa de jugadors entre nois del barri i algun forani que estudiava en La Salle Barceloneta. Entre altres, uns procedents del Poble Sec.
Així es va formar la secció d’handbol de La Salle Barceloneta, federats en categories alevins, infantils, juvenils i sèniors.
Els anys daurats
Una època d’esplendor va ser quan Llorca, un dels jugadors dels 60s, va aconseguir que el seu pare, treballador de la fàbrica tèxtil NERVA, proporcionara l’emblemàtic uniforme verd i groc.
Aquesta generació per Pepe Rodríguez com a entrenador i Vicenç Hernández Pallerons com a coordinador d’esports de La Salle i etern delegat.
En aquesta època, temporada 71-72, l’equip sènior va arribar a jugar la final de Catalunya en una a Ripollet entre els equips de Picadora, Casp Moritz, FC Barcelona i, ells, La Salle Barceloneta.
Eren temps de pocs recursos en un barri com el nostre. Els jugadors eren nois que estudiaven i/o treballaven i només podien entrenar entre setmana en la pista de La Salle… de 10 a 12 de la nit!
El premi era anar al cinema o un entrepà en el bar del cole, el del Ramiro. Però malgrat les limitacions, l’equip tènia equipament pròpia, autocar per als desplaçaments i un equip d’apassionats seguidors, “Els Maranyes”, encapçalats per Juanito “el Campaner”.
Lògicament, el Treball de pedrera era molt important. Participant en lligues de les seves categories, en el Torneig escolar Molinet, coincidint amb equips com el Pare Manyanet, el Granollers, el propi FC Barcelona, el Sarfa de Horta, el Virolai o l’Esplugues.
L’equip cadet participo en el Torneig Internacional a Teramo (Itàlia) en 1983.
De la Salle a la Repla
Al·legant que el camp no complia les dimensions reglamentàries, sobre la temporada 1977/78 es va obligar l’equip a jugar en la pista de la Repla.
En aquest moment es produeix la fusió entre el AE Ciutat Vella i el Centre d’Esports.
Amb categories sènior, juvenil, i secció femenina.
En 1983 s’aconsegueix el Trofeu de la Federació Espanyola d’Handbol, guanyant en al final jugada en el pavelló de la Seat al Arraona de Sabadell.
La Repla era una pista molt especial. Sense aigua calenta en als dutxes, els jugadors a penes trigaven segons a canviar-se.
Una altra singularitat de la Repla era que quan hi havia boira baixa, per la humitat de la mar la pista semblava de patinatge que sovint calia assecar prèviament amb serradures per a poder jugar.
Un grup d’amics
Quedar per a esmorzar en La Cova Fumada o en el Got d’Or robándoel “al descuit” els ous durs que tènia de tapa Gabriel Fort pari, o la safata de mojama que solo dur un dia.
També són inovidables els sortejos de pernils per a recollir fons que se celebraven en un Repla de gom a gom de gent.
Però la veritat és que el Futbol Sala vènia fort i poc a poc va créixer amb lligues i copis que necessitaven moltes hores d’ocupació de l’únic espai aleshores per practicar esport.
Els grans rivals de La Barceloneta Handbol erenen sèniors: el Sabadell, l’OAR Gavà, el Balsareny, el Palautordera i, com no, la Salle Bonanova; en juvenils: el Joventut de Mataró i el Sant Miquel (del carrer Muntaner).
Jugar a la Barceloneta pels equips visitants no era fàcil amb una afició molt lliurada, tant per uneixes grades a escassos centímetres a la Repla, o peltúnel d’accés al pati de La Salle.
Noms a recordar
En primer lloc, a Vicenç Iborra, que va jugar al FC Barcelona i a
la Seat, a qui li devem en bona part el naixement i desenvolupament de l’handbol al barri.
També cal recordar a una sèriede personis fonamentals, com a entrenadors, ajudants o col·laboradores amb l’una o l’altra funció i en l’una o l’altra època, com el Sr. Pi, Martí, Fernando Larrea, Emilio López, VictorMoreno, Chillida, Fèlix Rodríguez, Ricardo Rodríguez, Jose Luis Sediles, Paco Pérez, Lindo Farreres, Jesús Muñoz, Pepe Rodríguez, Angel Muñoz, Pepe Montes, Pere Aragonés, Vicente Hernández, Miguel Piera, Rafael Gresa, Pere Rogeras, Joan Grau, Fèlix Rodríguez o Pepe Moreno. Entre d’altres que mai van cobrar “ni un duro”.
Quant a jugadors -i demanant disculpis anticipádamente pels quals ens oblidem esmentar- citarem a:
-Bufó Farreres que va ser a l’ASOBAL amb la SEAT i el Granollers i a la Selecció Espanyola absoluta.
-Pepe Fernández i Jaume Tomillero que van ser a la pedrera del Barça, el Picador i on Pepe va jugar en 2a Divisió.
-Jaume Mateu, que va anar a l’AE Sarrià en 1aNacional.
-Josep Sadurní que va fer pretemporada amb el Barça.
-Oscar Talavero que va jugar a 1a Nacional amb el OAR Gràcia.
-Antonio Montes, que va estar a la SEAT també a 1a Nacional.
-Iñaki Castillo qui amb Jose Antonio Montes van fitxar pel Sant Quirze a 1a Nacional.
-Toni López que va ser porter juvenil del Barça amb el gran Barrufet.
-Paco Pérez que va ser porter als juvenils del Barça i a la Salle Bonanova en 1a Nacional i llaura entrenador de La Roca i amb el seu fill Marc jugant a Benidorm a Divisió d’Honor.
L’equip de Valdivieso, amb l’esmentat Talavero, Rodergas, Miró, José A. Muntanyes, Lupi López, Pol, Plou, Iñaki Castillo, Jaume Llinás, Devesa…
Més tard, lso García Moruno, Escutia, Maicas, Carlos Castillo, March, Bolea, Díaz, Pitu Ayza, Muñoz, Toni García, Ferrer, Feliu, Herrera, Jordi LLiná, Soni, etc.
I posteriorment, Patxi Castillo, Català, els germansBirnagdelli, Isra Montes, martí, Carlos Arena, Carlos Montes, els fitxats Genis i Agus, entre molts altres.
També cal destacar la figura de Juan Herrera, que va arribar a ser àrbitre internacional.
Ens continuem veient
I ara, des de fa uns anys i si no passa res, trobareu un dissabte matí al mes, a una bona colla de veterans fent un esmorzar al bar Jai-ca, seu de tantes trobades des de que eren molt joves.
Alla discutint amigablement -o a vegades més acaloradament- si va ser veritat el dia que no tenien pilota per jugar i l’entrenador Emilio López va instar a buscar una, que va aconseguir en Jaume Tomillero, i amés després no va jugar. O si era veritat que alguns d’ells necessitaven la galleda d’aigua per arribar sense dormir al partit, tot i que Paco Plaza ho nega.
En resum. Es tracta d’una nissaga de persones, homes i dones, que van viure l’esport, l’amistat, el sentiment de barri com pocs.
Que recorden amb estima els i les que falten: Jesús Muñoz, Santi Moreno, Armando Moreno, Vicenç Iborra, Yolanda Fernández, Cristina Caballero, Silvia Moreno… Esperant retrobar-se per fer el darrer partit i somiant que potser surti una generació nova que sigui relleu d’aquells temps. Perquè a aquesta colla mai els xiularan joc passiu.
