El 26 de maig de 1948 va arribar a Barcelona el Doctor Alexander Fleming, que tres anys abans havia guanyat el premi Nobel de Medicina per un dels descobriments més sanadors de la història: la penicil·lina. El seu amfitrió va ser el doctor Trias de Bes, director de l’Hospital de La nostra Senyora de la Mar de Barcelona.
L’hemeroteca del diari La Vanguardia permet seguir de manera detallada la seva estada a la ciutat fins que el 7 de juny va sortir cap a Sevilla, amb cròniques diàries de totes les seves conferències i activitats del matí a la nit. Des dels seus passejos per la Rambla a la seva excursió a Montserrat.
A la crònica del dilluns 31 de maig de 1948 es relata l’arribada a les 12.00h de Sir Alexander Fleming a l’hospital de La nostra Senyora de la Mar, acompanyat del director de l’Institut Britànic. A les 12:20h “es va dirigir a la nova sala de conferències de l’Hospital d’Infecciosos, dependència que precisament s’inaugurava amb la conferència del savi investigador britànic”. A les 12.30h “va iniciar la seva conferència,
que va versar sobre el tema Alguns aspectes de les ferides sèptiques”. Després de detallar el contingut de la conferència, el periodista ens informa que “envoltat de la general admiració i dels seus col·legues barcelonins, l’insigne investigador es va dirigir al pis superior, i a la Biblioteca li van oferir una copa de vi espanyol”.
I en el següent paràgraf de la crònica se’ns diu que “a la nit el doctor don Luis Trías de Bes i senyora van complimentar a Sir Alexander Fleming i a Lady Fleming amb un sopar a la seva residència particular”.
En aquesta crònica que seguia la seva visita al minut hi ha un salt des d’aquest aperitiu a la biblioteca fins al sopar. La Vanguardia no va voler alarmar als seus lectors amb la notícia que el gran científic va estar diverses hores desaparegut.
Essència Barceloneta està en situació d’aclarir aquesta misteriosa desaparició gràcies a l’accés a una font callada durant dècades: fins que la seva “garganta profunda” va ser untada amb els seitons en vinagre que fan al Moll del Rebaix i estovada amb uns glops de rosat.
Aquesta persona, que desitja romandre en l’anonimat, em va explicar que quan li van servir a Fleming una copa de vi a la biblioteca de l’hospital, va arrufar les celles i el cambrer es va adonar. Com que anys enrere havia servit en una línia marítima entre Santander i Plymouth sabia una mica d’anglès. L’il·lustre científic li va dir que portaven cinc dies inflant-lo a vi. Que donaria el que fos per una cervesa.
Ens diu el nostre informant que el cambrer i Fleming es vanmirar. El cambrer, tots li deien Cisco de Cal Guitarra, va cridar perquè tots ho sentissin com li indicava el camí al servei al senyor. Quan van sortir al passadís, va accelerar el pas i li va dir que el seguís. Van sortir per la porta d’entrada de mercaderies de l’hospital i es van encaminar cap a la Barceloneta.
Abans d’arribar a la canella on després estaria la font de Carmen Amaya, va entrar a la taverna de l’Encarni i els parroquians es van quedar esbalaïts de veure al Cisco amb un senyor tan ben vestit i més blanc que la llet. La Senyora Encarnació va donar una plantofada a la barra: “Però si a aquest senyor ha sortit avui al diari! Si és una eminència! Ha salvat més vides que Agustina d’Aragó!”
Cisco li va dir que l’home necessitava una cervesa i es van abalançar quatre o cinc a la barra per a convidar-lo. El que va passar és que al moment tenia una fila de mitja dotzena. I Fleming es va pendre una. Després va dir que es prenia l’última. Però un es va posar a cantar una d’aquestes havaneres meloses i es va prendre la tercera. A la quarta el Professor Fleming cantava havaneres com si hagués nascut a Cuba.
Quan van tornar a l’hospital eren les cinc de la tarda i com en Cisco va veure que hi havia onze cotxes de policia a la porta, es va acomiadar amb una abraçada i amb la promesa d’amistat eterna. A la porta de l’hospital estava fins i tot al president de la Diputació al costat del comissari cap de Barcelona. Li van preguntar neguitosos si l’havien segrestat però com van veure que se li escapava la rialleta i que anava tou, van decidir que fes la migdiada al llit dels metges de guàrdia. El van haver de despertar a l’hora justa per a arribar al sopar amb el director de l’hospital.
Això va explicar el nostre informant, entre seitó, anxova i glop de vi, perquè a ell li ho va explicar un nebot del Cisco. I aquesta veritat els hi expliquem.
