La primera forma d’abastar-se d’aigua per part dels veïns de la Barceloneta va ser a través de la construcció de pous. Però aquests sempre eren un conflicte de salubritat perquè les seves aigües provenien del subsol i de la pluja. Moltes vegades hi havia filtracions amb els pous morts que estaven a prop i l’aigua de la pluja quasi sempre quedava contaminada amb els excrements dels animals que s’utilitzaven en el treball diari.
Dels pous a les fonts públiques
Així doncs, les fonts públiques eren el subministrament més segur. Però de seguida es va veure la necessitat de sol·licitar més fonts, perquè amb una o dues, dins de la Barceloneta, no eren suficients per abastar a tota la població, que es veia amb la necessitat d’anar a buscar-la fora, amb les naturals molèsties que això ocasionava.
El primer pou públic, del que tenim constància, és el Pou de Sant Elm, situat al costat del portal de Mar, on ara és la cruï- lla del Passeig Nacional (pels de fora Passeig Joan de Borbó) amb Doctor Aiguader. Entre els mariners hi havia la creença que la seva aigua estava beneïda, i per això regaven les seves embarcacions amb la seva aigua el dia de l’efemèride del sant. Però ja el 1820, Guitert de Cubas ens diu que en el seu lloc es trobava una font amb tres aixetes. A poc a poc els pous van anar donant pas a les fonts públiques com a únic subministrament veïnal.
A part de la Font de Sant Elm la primera de la qual tenim notícies és la que estava ubicada a la Plaça de la Font o dels Boters on ara és el Mercat. Aquesta font subministrava aigua, no sols als veïns, sinó també als comerços i artesans de la zona. És precisament per culpa d’aquesta font que hi trobem a l’AHCB una queixa dirigida a l’Ajuntament de la ciutat, el 28 d’agost de 1790, per part del veí Pablo Casademun, mestre calafat, habitant d’una casa pròpia a la Barceloneta, situada a la Plaça de la Font, dita dels Boters actualment la Repla, per culpa de l’aigua sobrant de la font que li entra dins de casa: “con el debido respeto expone, que para evitar los estragos de las aguas pluviales en que dan a dentro de las cases, le es preciso haver de construir un albañal conduciendo con el albañal que se halla en el des- guazadero de las aguas desperdicideras de las de la Fuente en la Plaza y como de ello se debe atener el permiso de usted.”
L’Ajuntament li contestarà que li concedeix el permís per fer el clavegueram fins a trobar el desballestament de la font de la plaça de la Font i afegirà que no nomes a ell, sinó també a tots els veïns que es veiessin afectats. També l’informarà que el cost anirà a càrrec seu. En fi… hi ha coses no canvien amb el temps.
Patint un abastiment insuficient
Les demandes veïnals per posar més fonts va trigar a ser escoltades i fins al 1829 l’abastament dels veïns encara eren els pilons del costat de la porta de mar. El 1826, per encàrrec de la Junta d’Obres del Port, es va acabar la construcció d’una font orna- mental dedicada al déu Neptú i que es va situar a l’antic Moll de la Riba. Aquest nou sortidor va venir a substituir a la font de Sant Elm.
Era una font de paret construïda pel mestre Adrià Ferran, enrajolada amb decoracions d’es- cenes marineres i que enmig, a sobre d’un pedestal, hi havia una estàtua del déu Neptú. La seva funció principal era la de subministrar aigua a les embarcacions i després als veïns del barri. El 1919, a causa de les reformes portuàries, la font de Neptú és desmuntada amb la promesa que quan es trobés una ubicació propicia tornaria a la Barceloneta, però no va tornar mai i va patir una sèrie de pelegrinatges per diferents punts de la ciutat, acabant, actualment, a la plaça de la Mercè. Seria bonic que en algun moment, per fi, es trobés aquesta ubicació per la font de Neptú al barri.
Fins a 26 sortidors
Les primeres fonts abastades amb aigua de Montcada van començar a brollar el desembre de 1830. Successivament, es van anar instal·lant més sortidors fins que cap al 1930 es comptabilitzaven un total de 26 boques que donaven 1300 m² d’aigua.
La font del carrer Pescadors número 53, que presumeix de ser la primera font que va abastar el barri d’aigua potable, es va inaugurar l’any 1829. Aquesta font de paret, que es va fer amb pedra de la pedrera de Montjuïc, con- té tres conjunts de rajoles que mostren escenes de costums marineres.
La font de carrer Baluard número 32 va ser la següent, inaugurada cap al 1830 i instal·lada a la façana d’un edifici tradicional de planta i pis, i que per instal·lar-la es va haver de desplaçar la porta principal.
El 1844, el Capitular don Buenaventura Vivas, va obtenir autorització per fer un canó al peu del repartidor existent al carrer Ginebra, coneguda com la font de la Betsegada per la quantitat d’aigua que hi sortia, i la construcció d’una font, de la qual no hem trobat la seva localització, que li deien la font del Panillo, perquè estava decorada amb un obelisc molt petit. Com veiem això de canviar el nom de les coses és un esport que sols el trobem a la nostra barriada.
En aquell any 1863 es treu la font del Panillo i es fan les fonts del carrer Concepció, 1 (actual Salamanca), Santa Eulàlia, 20 (actual carrer Meer), carrer Tormenta, 24, derruïda el 1889 i la del Moll Nou. De 1872 daten les del passeig Nacional, 62 i el número 26, substituïda el 1892.
El 1888 l’Ajuntament acorda la construcció de catorze fonts-fanals ubicades en diversos indrets de la ciutat, adjudicades a Jaume Rodelles. Són fonts realitzades amb ferro colat, amb una base circular i quatre brolladors sobre els quals destaca l’escut de la ciutat. Culminen amb uns fanals, que abans eren de gas, de quatre braços i que donaran llum al voltant.
Pels volts de 1892 s’emplacen a la Barceloneta dues d’aquestes fonts-fanal. Una es va situar a la cruïlla dels carrers Balboa i Pizarro, desplaçant a la font de la Betsegada, i l’altra al número 24 de l’antic Passeig Nacional, que finalment es traslladà a la plaça Sant Miquel (actual plaça de la Barceloneta), on està situada avui dia.
16 fonts públiques
El 1893, com a resultat de la inutilitat de molts de pous per una dilució de quitrà d’hulla, l’alcalde Manuel Henrich, decreta l’augment del nombre de fonts a la Barceloneta. Es construeixen les de: carrer Santa Clara, 12; carrer Sant Sever, 2 (actual carrer Vila Joiosa); carrer Sant Rafael, 40 (actual carrer Alcanar); carrer Sant Olegari, 63 (actual carrer Vinaròs) i carrer Baluard, 120. La Barceloneta va arribar a tenir 16 fonts públiques.
