La nostra campiona del món
Com no anàvem a tenir al barri a tota una campiona del món. El que passa és que la filla de Laura i Lise prefereix presumir d’amigues i de família, especialment de iaia, que de títols. Per això tots els que la coneixen coincideixen que Vici és una crac dins, però sobretot, fora de la pista.
-Nascuda a La Barceloneta.
La meva família, tant materna com paterna, són de la Barceloneta. Jo vaig néixer i vaig viure aquí fins que va néixer la meva germana i, amb 4 anys, ens traslladem els meus pares i la meva àvia Conxita a Santa Perpètua de Mogoda. Però sempre hem estat molt vinculats al barri.
-Amb el teu pare, Lise, no podia ser d’una altra forma.
Sí, clar, pel seu treball (xarxaire a la Platjeta) i el seu caràcter, La Barceloneta sempre està molt present a casa.
-Però els teus pares Laura i Eliseo no sabien res d’hoquei.
Jo vaig començar a l’hoquei per casualitat. Havia provat la dansa, el judo i el tennis, però durava molt poc. Als 4 anys em recollia del col·legi una veïna, Neus, també originària de la Barceloneta, que portava al seu fill David a fer hoquei. Mentre ell entrenava jo feia els deures o jugava al meu aire per les graderies. Fins que vaig voler posar-me uns patins i fer el que feia el David.
-A Messi també el portava la seva àvia a veure entrenar al seu germà gran.
El que sí va ser curiós és que jo volia ser portera des del primer dia.
-En aquesta època no hi havia equip femení al teu poble.
Al Santa Perpètua tots eren nens, menys 3 noies, però eren més grans que jo i al poc temps ho van deixar. Em vaig quedar com l’única nena i, a més, de portera! Després ja es van incorporar la meva germana i altres noies, però poques i més tard.
-Fins que saltes al Palau de Plegamans.
Als 11 o 12 anys ja no em deixaven jugar a l’equip de nois. Era enutjós perquè m’havia de canviar en un altre vestidor o al cotxe. Per una amistat del meu pare em fan una prova al Club Hoquei Palau, que tenia equip femení. Em van agafar i em vaig integrar ràpid. Per fi podia jugar en un equip de noies!
-Progresses saltant categories.
Jo gairebé només havia jugat en categories inferiors. Al segon any al Palau ja vaig jugar a Nacional Catalana i vaig entrenar amb l’equip d’OK Lliga.
-Per als profans com jo: al primer equip amb edat pràcticament infantil.
Exacte. Vaig debutar a Ok Lliga crec que amb 14 anys, a 2n d’ESO.
-I de portera.
Al principi érem 3 porteres a l’equip i després vaig quedar jo de titular. Va ser l’any en què el Club Hoquei Palau va guanyar la seva primera Ok Lliga. Jo tenia 16 anys.
-D’aquí a la Selecció Nacional.
Sí, amb 17 anys em convoquen amb la Sele.
-Quin ha estat el teu secret?
El secret és el treball. Jo entreno plenament.
-Entrenes de ple sense oblidar els estudis. Com s’aconsegueix?
Alguns dies doblava entrenament, però després arribava a casa i em posava a estudiar encara que estigués cansada. O estudiava al cotxe mentre em portaven a entrenar o a classe. M’acostumava a aprofitar qualsevol petit moment.
-Perquè moment a moment, et llicencies en Psicologia per la UAB.
Sí, actualment treballo de psicopedagoga a un col·legi de Sant Adrià.
-Esportista d’elit i psicòloga. És clara la teva especialitat?
Penso que qualsevol equip, tot club, hauria de tenir un responsable psicopedagògic. Els nens estan en una edat en la qual cal cuidar molt aquests aspectes. Però la realitat és que no n’hi ha, perquè possiblement no hi ha pressupost. Un entrenador d’un aleví és un noi de 17 anys que juga al juvenil. Difícil que controli aquests aspectes que, a aquestes edats, i a totes, són fonamentals. A nivell esportiu, però sobretot, a nivell personal.
-Tots els pares volen un fill que amb 17 anys sigui un Nadal o un Lamine Yamal. Aquesta precocitat d’alguns esportistes, com tu, no sé si és el millor exemple per a les noies i nois que venen darrere.
Jo no ho vaig pretendre, ni tan sols vaig ser conscient, i menys els meus pares. Però és veritat que ara les nenes volen arribar molt ràpid i cal saber donar-los el seu temps i espai. Cadascuna és diferent i les presses només poden truncar una progressió. Repeteixo, jo no sabia ni valorava el que feia. Anomena-li desconeixement, inconsciència o fins i tot, innocència, meva i del meu entorn. És més, penso que, sense pretendre-ho, aquesta conjuntura em va ajudar. Ara hi ha nenes que amb 16 anys han jugat ja en 4 equips, o que el pare pressiona a l’entrenador perquè la posi més, comportant-se com un entès o, pitjor encara, com un fanàtic en els partits. I no m’imagino el que pressionarà a la seva filla quan estiguin a casa.
-Tu sempre al Palau.
Ni em vaig plantejar canviar de club. Jo valoro més allò humà que allò esportiu: l’ambient, les companyes -la majoria amigues-, els seguidors… Potser és buscar la meva zona de confort, però és el que sempre he volgut: sentir-me a gust on estic.
-A més, acompanyen els resultats.
Hem guanyat 2 Champions, 5 Ok Lligues, Copa de la Reina, Supercopa d’Espanya… i, en gran manera, amb les mateixes companyes. Entre les quals, sense voler oblidar-me de cap, haig de destacar la Laura Puigdueta i la Berta Busquets. Companyes de club i selecció, les meves capitanes i, sobretot, les meves amigues.
-I a una tal Gisela Vicente?
Què et diré de la meva germaneta? Ha estat un somni haver coincidit al mateix equip. Ara juga des de fa 2 temporades al Bembibre, on és una jugadora molt important. Però per a mi és la germana ideal, encara que mai li ho digui.
-Al teu palmarès a nivell de club cal afegir-li els títols assolits amb la Selecció.
4 Campionats del Món i 3 d’Europa. Ah, i un Subcampionat del Món, que també té mèrit quedar segones.
-Perquè no veig que t’ho tinguis molt cregut, je je.
Per a mi l’hoquei no són els títols. Jo valoro el dia a dia compartint vestidor i vivències amb aquestes persones que s’han convertit en les meves amigues. Jo valoro l’estar a gust en un ambient com el del Palau.
-I el de la Selecció?
Perquè mira, potser a la selecció mai he aconseguit aquest estat de, digues-li, felicitat total que gaudeixo “al meu Palau” i tan important és per a mi. A la Sele soc la Laura. jugadora, correcte, però em falta una mica de l’altra Laura més personal.
-Perquè la Selecció ja és història per a tu.
Sí, vaig anunciar la meva marxa després de l’últim Campionat del Món 2024, que vam guanyar a Novara, Itàlia.
-Amb 27 anys. Espero que del Palau triguis més a marxar.
No penso molt. Però la realitat és que alguna d’aquestes companyes-amigues es retiren i altres canvien de club i això segur que condicionarà el meu desitjable entorn que t’esmentava, i mai se sap el que passarà!
-Un partit?
Hi ha tants que no sabria destacar només un, però ho tinc més clar si em preguntes un títol.
-Doncs, un títol?
La Copa de la Reina del 2024. Sempre se’ns havia resistit. Els últims 4 anys havíem arribat a la final i, finalment, ho aconseguim. Era l’únic títol que ens faltava. Guanyem en una tanta de penals que iniciem malament. Elles van tenir fins a 3 gols de partit i al final vam remuntar.
-Un entrenador?
Molts. Colo, Joan Sabaté, Pol Ataió, Rajé i per descomptat, Javier Barranquer i Miguel Busquets, pare de la meva companya i amiga Berta, entre altres.
-De l’hoquei no es viu, ni sent campiona del món.
Com a molt ens donen alguna beca vinculada a títols. Però lògicament no ens podem comparar a altres esports. Encara que en altres països estan encara pitjor. A França per exemple, les noies han de pagar fins i tot els viatges de la seva butxaca.
-Ajudaria que fos olímpic.
Donaria més visibilitat. Però no juga a favor el volum de llicències federatives. A Espanya, excepte a Catalunya, és un esport molt minoritari. A nivell internacional, Portugal, Itàlia i poc més. Som poquetes per a ser olímpiques.
Palmarès
Clubs
- 2 Lligues europea d’hoquei sobre patins femenina: 2020-21, 2021-22
- 4 Lligues espanyoles d’hoquei sobre patins femenina: 2014-15, 2018-19, 2020-21, 2021-22
- 1 Lliga catalana d’hoquei sobre patins femenina: 2020-21
- 1 Copa espanyola d’hoquei sobre patins femenina: 2024
- 1 Supercopa espanyola d’hoquei sobre patins femenina: 2021-22
Selecció espanyola
- 4 medalles d’or al Campionat del Món d’hoquei sobre patins femení: 2016, 2017, 2019 i 2024
- 1 medalla d’argent al Campionat del Món d’hoquei sobre patins femení: 2022
- 3 medalles d’or al Campionat d’Europa d’hoquei sobre patins femení: 2015, 2018 i 2021
Individual
- Millor portera del Campionat d’Europa d’hoquei sobre patins femeníde 2021
- Millor portera de la final de la Lliga europea d’hoquei sobre patinsde 2021-22
Conxita Albiol, la iaia de l’hoquei
Els seus pares, Laura i Lise, la seva germana Gisela… ràpidament es detecta que la família forma una part molt important a la vida de Laura, però si cal destacar a una persona especialment, aquesta és la Conxi, Conxita Albiol. No sols l’àvia de la Gisela i la Laura, sinó que, als seus 88 anys, és la iaia més famosa i estimada de l’hoquei.
“A la meva àvia la coneixen tots els seguidors. Pots veure-la de sobte parlar amb aficionats del Gijón o amb noies d’altres equips que coincidim una vegada a l’any. Per exemple, l’altre dia es va passar una bona estona xerrant amb Christina Klein, portera alemanya i un mite de l’hoquei encara en actiu amb 50 anys. La coneixen tots!”.
Berta Busquets, companya i amiga, destaca que “la iaia de la Vici és la iaia de totes. Ve a tots els partits de casa i seu sempre al mateix lloc, és una incondicional. Però el que em fa més gràcia és que sempre segui donant l’esquena a la seva neta. Mai mira quan la bola està per la porteria de Laura per a no patir. Em fa molta gràcia. És molt guay la Conxi i tots l’estimem molt”.
La Conxita ha complert 88 anys i, com no, el dorsal de la Laura és aquest 88. Des d’aquí desitgem que un dia el dorsal de Laura sigui el 100. Voldrà dir que continua jugant i la Conxita, veient-ho.
Sort campiona!
