Jaume Raventós no només ens ha enumerat amb dades concretes com millorarà el -sempre nostre- Hospital del Mar, també ens ha plantejat de manera molt didàctica com és i cap a on va l’assistència a la gent gran. Ens ha tocat sentir-lo dir que un dels grans problemes dels avis és la solitud. També desconeixien que la figura del metge de capçalera, un dels especialistes més necessaris, està en “perill d’extinció” per manca de vocació.
Clar i directe. Sense dubte, ha tingut molt clar qui llegeix aquesta humil revista: la gent del barri. Els que, com els seus pares i avis abans, confien la seva salut al seu hospital: l’Hospital del Mar.
Nou gerent per a una nova etapa.
És la meva segona estada a l’Hospital del Mar. Ja vaig ser aquí del 2008 al 2011. Conec la casa i ja coneixia el projecte del nou hospital, perquè es va començar a planificar des de principis de segle. Ara estem en la fase en què afortunadament ha agafat el que jo dic velocitat de creuer, avançant de manera notable en la construcció i remodelació d’edificis.
Quines millores percebran els usuaris al nou hospital?
Aquest hospital s’ha fet per i per al pacient. I no és una afirmació demagògica. Durant el desenvolupament del projecte s’ha comptat amb l’activa participació dels propis pacients. En el pla de construcció del centre se’ls ha preguntat com volien que fossin les instal·lacions i han participat en la planificació dels espais. S’ha tingut en compte les seves opinions i s’han aplicat. L’objectiu és crear el que anomenem un “hospital amable”.
Concretem. Urgències?
Si parlem d’Urgències, s’ha passat a mes de 100 boxs i 72 punts d’atenció personalitzats, a més, per especialitat: traumatologia, geriatria, pediatria, de salut mental, etc. Aquesta organització, diguem conscient, per especialitat és una novetat que nota i beneficia directament a la persona ingressada. Al mateix temps, totes les urgències es concentren en aquest centre.
Ingressos?
Una altra millora substancial està pel que fa a l’hospitalització. És a dir, la qual cosa anomenem els llits. Tots els pavellons, actuals i nous han millorat les habitacions convertint-les en espais moderns i agradables on els pacients i acompanyants estiguin realment còmodes durant la seva estada. Parlem de decoració, mobiliari, noves tecnologies…
Operacions?
Properament disposarem de 2 nous quiròfans del que coneixem com d’alta complexitat. En total es disposa de 4 quiròfans d’alta complexitat dotats de la tecnologia més avançada. Hi ha hagut un pla d’inversió en tecnologia molt destacable.
Urgències, hospitalització, quiròfans. Ja està tot?
No, ens queda acabar per al 2025 el pla de comunicació previst. Un pla que, aplicant la tecnologia de la informació, permetrà, entre altres avantatges, que els acompanyants estiguin puntualment informats de l’estat del seu pacient, fins i tot durant la pròpia intervenció quirúrgica.
La meta és el 2030.
Més que una meta, una etapa, perquè en el 2030 no acaba. Després s’inicia una tercera fase en la qual s’inaugurarà l’edifici bessó a aquest. Per a això ja es fa un treball de planificació previ a l’execució. El pressupost total són gairebé 150M de €.
No oblidem el Centre de l’Esperança.
Ara tota la seva activitat baixarà a l’Hospital del Mar. Hem de pensar un nou pla d’usos. Dic “tenim” perquè cal treballar al costat de l’Ajuntament, propietari de l’edifici, Cat Salut i Drets Socials. Entre tots hem de ser capaços de trobarl’ús més idoni per a la ciutat. Cal repensar el Centre Esperança.
Imatges de pacients als passadissos passaran a la història?
Barcelona no precisa més llits hospitalaris. La tendència en salut és cada vegada estar menys temps hospitalitzat. Anar al domicili al més aviat possible i potenciar el que es coneix com a ingrés domiciliari. Actualment hi ha intervencions quirúrgiques que no requereixen ingrés posterior, sinó sistemes ambulatoris de seguiment.
La necessitat està en la gent gran. Cada vegada hi ha més població d’edat avançada perquè l’esperança de vida és més llarga. Molts problemes de manca de llits d’urgències o d’ingressos venen perquè no hi ha suficients llits d’atenció intermèdia que serien més indicats per a aquests pacients postoperatoris geriàtrics. Pacients que necessiten un tracte diferent del postoperatori jove, però aquest no es dona i ocupen places no indicades per a ells i necessàries per a uns altres. Aquí està el coll d’ampolla.
Aquests ancians podrien estar cuidats per familiars a casa seva.
Un dels grans problemes de la gent gran és la solitud. Tenen una estructura familiar que no els dona la cobertura que precisen. Les relacions humanes entre familiars, veïns, amistats, estan canviant ràpidament en la nostra societat. A vegades, et trobes que la persona gran no pot sortir de l’hospital quan se li dona d’alta perquè no té qui la vingui a recollir o a cuidar posteriorment a casa seva, que moltes vegades és simplement supervisar-li la medicació.
Molt trist.
També treballem aquesta part social. Demanem més recursos als responsables socials de l’Ajuntament i de la Generalitat. És un tema més social que de salut, però no el podem obviar, al contrari, cada dia ens trobem més i més amb ell. Personalment, penso que els hospitals no hem de limitar-nos a l‘ ”espai salut” i involucrar-nos també amb l’ “espai social”, perquè van íntimament lligats.
Difícil solució.
Penso que la tendència serà que per a la gent gran hi haurà 3 opcions: una, viure al teu propi pis, sempre que siguis prou autònom i tenint solucionat l’esmentat problema de la solitud; dues, viure en co-living: pisos tutelats i comunitats de convivència amb serveis comuns; i tres, la residència, només per a les persones més dependents. Veig positiva aquesta especialització, perquè per exemple una persona autònoma que va a la residència només a sopar i dormir convivint amb persones molt dependents no és positiu per a ella i ocupa una plaça no indicada per al seu estat.
Canviant de tema. Els professionals marxen a uns altres països.
Marxen perquè estan ben formats i mal remunerats. Ho sabem tots. Però un altre problema que m’agradaria assenyalar és la tendència al que jo dic la “superespecializació”.
Superespecializació?
Els estudiants volen ser superespecialistas (SE) però no metges de família. I aquesta figura no es pot perdre. El metge de capçalera és el que identifica la malaltia i et dirigeix a l’especialista corresponent. És el que revisa posteriorment els tractaments, el postoperatori. És el que et coneix personalment i manté aquest tracte humà i de proximitat tan necessari. És el teu referent quan et trobes malament.
Massa sèries de medicina?
No ho sé, però la realitat és que ser metge de família ha perdut atractiu entre els joves estudiants. Penso que ja des de la facultat no se li dona el protagonisme que mereix i es “ven” millor al superespecialista
CURRICULUM
Dr. Jaume Raventós, gerent de l’Hospital del Mar
Llicenciat en Farmàcia per la Universitat de Barcelona i diplomat en Gestió Gerencial Hospitalària per EADA. Màster en Direcció i Administració d’Empreses (MBA) per EADA. Té una dilatada carrera professional, iniciada als hospitals de Puigcerdà i de Granollers. Ha estat Director Gerent als hospitals de Sant Bernabé de Berga, Josep Trueta de Girona, Vall d’Hebron (en dues ocasions) i al Consorci Hospitalari de Catalunya. L’any 2008 es va incorporar a l’Hospital del Mar on va ser l’encarregat de la creació de l’actual consorci entre la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona. Entre altres projectes, va liderar el traspàs del Centre Dr. Emili Mira i la creació del projecte de Casernes de Sant Andreu. En els úl- tims anys, ha exercit el càrrec de Director d’eHealth en Telefònica Solucions i ha estat CEO i president de Clariane España, empresa centrada en serveis de salut mental i serveis a la gent gran. També ha desenvolupat una intensa carrera docent a la UAB, IL3 Universitat de Barcelona, UPF i EADA. I forma part del Consell Assessor de la Fundació Ajuda i Esperança, de l’Associació de Salut Digital i de la Fundación SIGNO.
