Se celebra en honor a Sant Miquel Arcangel, patró del barri, la festivitat del qual és el 29 de setembre.
Aquesta celebració manté, en gran manera, la seva essència: una mescla de tradició, comunitat, cultura popular i esperit mediterrani. Ha sabut renovar-se sense perdre les seves arrels, incorporant des de correfocs fins a concerts moderns, però sempre amb l’essència marinera intacta. Es tracta d’una de les celebracions més emblemàtiques i tradicionals del barri.
Historia
En un principi, al 1753, la Barceloneta era un barri més de la ciutat i la seva església, sufragània de Santa Maria de la Mar, celebrava totes les grans festes comunes a lla capital i a la parròquia. Se celebrava Sant Joan, Carnestoltes, Sant Pere, Sant Jaume i Corpus i la Festa de la Mercè. A la vetlla de Sant Joan era costum que els barcelonins anessin al mar a refrescar-se i a prendre la bona ventura. La solemnitat més vistosa de les que se celebraven a la Barceloneta era la processó de Corpus, que a més de tot el barri, atreia un gran concurs de barcelonins i de gent dels pobles de mar propers que anaven a admirar-la.
Com a festes exclusivament profanes cal assenyalar, en primer lloc, els saraus de Carnestoltes, que gaudien de molta anomenada. El va iniciar el Marquès de la Mina, amic de fomentar aquestes expansions populars i, després de bastants anys de decadència de privació, van reprendre el seu esclat a finals del segle XVIII, sota el comandament del Capità general Agustí de Lancàster. S’utilitzaven per a aquests balls diversos magatzems, un d’ells entre la Riba i la Llanterna, i d’altres als carrers de Santa Anna, Santa Clara i a la plaça de la Font. Començaven per la Candelera i seguien els altres dies de festa fins l’arribada de la Quaresma. El sarau durava des de les dues de la tarda fins a l’entrada de la nit i el preu era de mitja pesseta. Els concurrents podien anar-hi disfressats però sense màscara. La modicitat del preu feia assequible l’assistència de les classes humils i l’horari establert, mai de nit, permetia que hi acudís la gent de la ciutat que podia tornar a casa abans de tancar-se les por- tes del Portal de Mar.
Sant Miquel
L’any 1855 es va instaurar Sant Miquel com el dia del patró i que la festa major fos per la diada de Sant Miquel Arcàngel, patró del temple i de tota la barriada. En els primers temps es feien dues festes: el 8 de maig, per l’Aparició de l’Arcàngel, data de consagració de l’església, i el 29 de setembre, diada de la Dedicació de Sant Miquel, però va restar aquesta com a principal.
Un dels escenaris que va adquirir importància creixent a la festa va ser el passeig Nacional, que es va convertir des del principi en l’aparador del barri i que es va construir per aquells anys de mitjans del segle XIX. Al Passeig es posava la fira d’atraccions i es feien activitats com balls populars o enlairament de globus.
El ball de l’envelat
A la Barceloneta en Festa Major, a partir del segle XIX, van augmentar els espais destinats al ball i la invenció de l’envelat va aportar noves possibilitats. Inicialment situat a la plaça de la Barceloneta, l’envelat era un recinte que conformava un espai festiu inexistent abans i després de muntar-lo. L’envelat , que es va acabar traslladant a la Plaça de la Font i es va celebrar fins els anys 60, oferia una sala ampla i lliure, sense columnes ni altres impediments; era un espai molt característic i significatiu, únic en funció de sala de ball i fruit de l’enginy de l’arquitectura popular catalana.
Com han ressenyat els eminents folkloristes Joan Amades i Aureli Capmany, en les primeres dècades dels segle XIX, els balls de saló es van posar de moda per l’influx dels immigrants francesos que havien fugit de la Revolució. Aquest fet, i la progressiva liberalització dels balls i dels espectacles, que fins aleshores requerien dels permisos de les autoritats civils i militars per organitzar-se, van fer que el ball es convertís en una de les diversions preferides de tots els estaments de la societat vuitcentista. La popularització dels balls de saló va comportar l’aparició de nombroses associacions o societats de ball, així com de salons de ball permanents, com la famosa sala La Patacada, o els jardins de les atraccions dels Camps Elisis del Passeig de Gràcia de Barcelona. Aquesta febre pel ball va coincidir amb la desamortització dels convents, que van ser ràpidament ocupats pels alegres balladors. Gràcies al bon ofici dels adornistes, els espais i claustres dels convents del Carme o de Santa Caterina de Barcelona, entre molts d’altres, es van transformar en improvisats i luxosos salons il·luminats i decorats amb sumptuoses draperies, estàtues i miralls a imitació dels salons de l’aristocràcia. Tanmateix, a mesura que els nous propietaris anaven enderrocant o ocupant els convents, les socie- tats de ball van haver de buscar una alternativa, que no van ser altre que la invenció de l’envelat. El folklorista Joan Amades n’atribueix l’autoria al pintor de parets i adornista Josep Caba, que, a partir de l’any 1840, va muntar diversos envelats als horts del Raval i fora muralla, prop dels actuals carrer Pelai i Ronda de la Universitat.
El primer ball de parella conegut va arribar a Barcelona el 1790. Es tractava d’un vals, el primer que propiciava el contacte físic entre ballador i balladora, entre home i dona, ja que els anteriors balls, minuets i contradanses, permetien poc més que el contacte de mans. Des de Barcelona, els balls es van escampar per tota Catalu- nya. El 1840 es va introduir la masurca, la polca cap al 1845 i, cinc anys després, ja es ballaven xotis. La presència de tots aquests balls i algun altre de menor aparició, per exemple, el que més en- davant es va desenvolupar com a pasdoble i que és conegut amb el nom d’espanyola, es va mantenir estable fins a la Primera Guerra Mundial.
Els balls d’envelat també tenien unes peces concretes que per- metien realitzar diversos jocs o activitats de ball. Eren els anomenats balls del fanalet, de rams, ro- bat, subhastat o ball de l’escombra. Aquesta mena de jocs tenien diversos orígens: recaptar diners per pagar la festa amb la venda de rams, fanalets o ventalls amb què les parelles s’obsequiaven, distreure els balladors, atreure l’atenció o que els més joves trobessin parella. Els jocs tenien components de competició i de lluïment. El ball del fanalet era una competició entre parelles i guanyava qui aguantés més es- tona amb el fanalet encès, sense que es cremés.
La elecció de la pubilla de les fes- tes era una tradició. La noia que guanyava representava al barri en tots els actes institucionals durant un any.
L’eclosió i la proliferació d’ateneus, casinos, casals, cercles, etc., amb la finalitat de crear espais de sociabilitat, de convivència, d’instrucció i d’esbarjo, van ser una de les manifestacions més significatives del comportament col·lectiu de la societat catalana del segle XIX. Aquest fe- nomen va esdevenir un complement indestriable per a la difusió i l’èxit dels envelats, ja que normal- ment eren aquestes entitats les que promovien el ball i els actes de les festes majors, així com també les que llogaven els envelats per tal de poder encabir-hi els seus socis i convidats i els forasters que acudien a les festes
Els envelats es muntaven i des- muntaven en molts pocs dies per una «colla» de quatre o cinc operaris de l’empresa enveladora, més un nombre variable d’ajudants, de tres a cinc, que posava l’ajuntament o l’associació que contractava l’envelat. Com han ressenyat els arquitectes Josep I. de Llorens i Duran i Alfons Soldevila i Barbosa en el catàleg de l’exposició sobre l’en- velat que l’any 1985 van muntar a Parets del Vallès: «Durant els dies de la Festa Major, l’envelat es convertia en un edifici més del poble, situat normalment en un lloc estratègic del nucli urbà. Modificava totalment la configuració de l’espai on s’instal·lava, canviant-ne els recorreguts i les perspectives, fins i tot tallant el pas, i, amb la seva presència, as- senyalava i emfatitzava que eren uns dies excepcionals»
Els envelats, generalment, abans de la Guerra Civil, els promovien entitats privades culturals o re- creatives sense ànim de lucre. Ocasionalment també els van impulsar empresaris del món de l’espectacle o bé directament algun envelador que feia d’empresari, com Francesc Satorra de Palamós (1929). El caire diferent de les múltiples entitats i associacions dels pobles i ciu- tats, representatives d’idearis i d’estaments socials diferents, va provocar que en una mateixa població s’alcessin diversos en- velats que rivalitzaven entre ells, tant en la qualitat de les orques- tres com en la dels envelats.
