L’arribada de les plataformes televisives ens ha omplert la casa de sèries al·lucinants i pel·lícules més variades que les excuses d’un polític. Una comoditat fabulosa que ens encanta a tots i fa que tirem el cadenat a la porta i fem un forat al sofà.
No sempre va anar així. Va haver-hi un temps en què els diumenges a la tarda l’única música a la ràdio era la del Carrusel Esportiu llançant xiulets metàl·lics amb els gols en camps de futbol llunyans i podies tallar l’avorriment amb un ganivet i untar-te’l en una llesca de pa Bimbo. Baixar al carrer i arribar-se a un dels dos cinemes del barri era travessar la porta a un món sorprenent de butaques d’skai i olor al desinfectant perfumat d’ozonopino. Es projectaven en programa doble i sessió contínua pel·lícules de reestrena, la majoria produccions barates espanyoles, italianes o d’un Hollywood de saldo on els superherois anaven en pijama, com els esquifits Els 3 Supermen.
Al cinema s’anava a veure les pel·lícules, a berenar l’entrepà i a fer-la grossa. La gent aplaudia quan arribaven els reforços dels bons a l’últim moment o insultaven al dolent, que sempre tenia la cara picada de verola. Si la pel·lícula era dolenta, se li posava sal i pebre perquè semblés bona. En Bolt, agente trueno, el detectiu mirava molt seriós a la noia de la pel·lícula i li preguntava: “Per a tu jo què soc?” i algú des de la platea responia: “Una merda punxada en un pal!”. El cinema interactiu es va inventar a la Barceloneta.
Les estrelles d’aquest temps eren Bud Spencer i Terence Hill, que tots pensàvem que eren americans, però Bud Spencer era de Nàpols, es deia Carlo Pedersoli i a més d’actor de pes era cantant, mentre que Terence Hill es deia Mario Girotti i era tan venecià com les góndoles. Però eren els reis de la trompada i aquestes tardes de diumenge que a casa s’embussaven, ells feien que passessin de cop. Un altre actor de nom nord-americà, Paul Naschy, en realitat es deia Jacinto Molina, era de Madrid. Quan van passar al Barcino una pel·lícula on feia d’home llop i se li posava la cara tota peluda em va fer tanta por que li vaig demanar al meu germà que tornéssim a casa a meitat de sessió.
El cinema era un lloc molt instructiu on veies passar la història davant els teus nassos. Després de la mort de Franco, el primer que va caure després de la dictadura van ser els sostenidors i les calces de les actrius. Al cinema els nens assistíem amb eufòria a aquells nus de Los bingueros o de El Lobo feroz o una versió del Decameron no gaire literària. A Espanya els nens no sabien el que era la democràcia, però aviat van saber el que eren un parell de pits.
Potser el gran heroi d’aquells anys de cinema en sessió contínua fos Bruce Lee, que com ningú sabia anglès pronunciàvem el seu nom com si fos un gran lector. Feia salts de fantasia que arribaven fins al sostre del Marina, que era molt alt, i repartia hòsties com si fossin caramels a la Cavalcada de Reis. S’enfrontava tot sol a quaranta, a cinquanta, a dos-cents, i els enviava a tots a dormir. Fúria oriental o Karate a muerte en Bangkok… era tal el frenesí que provocaven les seves pel·lícules que al descans tots els xavals ens llançàvem a donar coces com si fóssim cinturons negres de kungfu, però l’únic que es posava negre de debò era l’acomodador amb tant aldarull.
Una tarda vam veure anunciat al Teleprograma l’estrena d’una peli de Bruce Lee, Operación Dragón, al Regio Palace, un cinema molt modern que es feia dir “vistarama”, situat en un lloc remot: l’avinguda del Paral·lel. El meu avi ens va portar al meu germà i a mi a la meva primera visita a un cinema d’estrena. Com sempre que sorties del barri i trepitjaves Barcelona, et senties com un indi tractant de conquerir Fort Apache. I així va ser. El taquiller no ens va voler vendre les entrades perquè jo no tenia l’edat per a veure la pel·lícula. Li podria haver dit que al Barcino i el Marina havia vist de tot i en quantitat, però vam marxar girant la vista enrere i mirant el bonic “cartelón” de la pel·lícula amb Bruce Lee sostenint aquests nunchakus amb els que feia filigranes. Al pas dels anys vaig llegir una biografia de Bruce Lee on s’explicava que de jove havia estat professor de claqué i vaig entendre que ens hipnotitzava la seva manera de lluitar perquè en realitat era un ballarí.
En aquests modestos cinemes diverses generacions de fills i filles de la Barceloneta es van embadocar, van riure, van plorar, van tremolar de por i fins i tot es van donar les seves primeres rebolcades a la foscor. Si vas a comprar al supermercat Lidl del carrer Maquinista on anys enrere va estar el cinema Barcino, no t’estranyis si en posar l’orella a la paret sents parlar al forçut Maciste o sona la trompeta del setè de cavalleria.
