Barraques a la vora del mar
El Somorrostro va ser un dels barris de barraques més emblemàtics de la ciutat de Barcelona. Es va crear cap al 1875, en un lloc on podria haver-hi hagut anteriorment barraques de pescadors. El barri quedava ocult a les mirades indiscretes, entre les fàbriques i la via del tren. Als anys 1940 va començar a créixer, amb immigrants procedents d’altres parts de l’Estat espanyol.
Es van arribar a comptabilitzar 2.357 barraques que albergaven aproximadament a 18.000 persones. El més normal era que malvisquessin famílies d’almenys 9 persones amuntegades en cubicles de tot just 4×3 metres. Lògicament, excepte per a dormir o refugiar-se de la pluja o el fred intens, la vida solia transcórrer a l’exterior de la barraca.
Al Somorrostro vivia una important comunitat gitana. La majoria dels veïns eren treballadors, que sortien al matí, es desplaçaven al centre de la ciutat i tornaven a la nit: treballaven, però els baixos sous no els permetien pagar un lloguer. Un problema molt actual.
El barraquisme a Barcelona
El Somorrostro no era ni de bon tros l’únic assentament de barraques que es localitzava a Barcelona. Als anys 40 i 50 del segle XX, milers de famílies vivien en complexos de barraques. El 1945 l’Ajuntament de Barcelona havia censat 138 nuclis barraquistes. L’any 1956 el Patronat de l’Habitatge calculava que existien unes 14.000 barraques. Encara que per a l’Ajuntament amb prou feines constaven censades la meitat.
El fenomen del barraquisme no era nou, però mai abans havia crescut de manera tan exponencial. El desenvolupament industrial del primer terç del s. XX, especialment a partir de l’Exposició Universal del 1929, i la instal·lació d’infraestructures (enllumenat de carrers, xarxa de metro i de tramvies, etc.) i multitud d’obres en una ciutat que en poc temps havia passat dels 500.000 al milió d’habitants, requeria mà d’obra, poc qualificada i encara menys remunerada, la qual en gran part va ser immigrant. En paral·lel, hi havia una falta d’habitatge a preu accessible per a gran part d’aquestes persones, emigrants i fins i tot autòctones, però sempre amb escassos recursos.
El resultat va ser l’aparició de nuclis de barraques cada vegada més nombrosos i poblats. D’altra banda, per a l’Administració, les barraques eren una solució fàcil que els evitava la construcció d’habitatge social o protegit.
La fi del barri
La destrucció de les barraques es va iniciar per pressions del Govern Civil a mitjans dels anys 50 i, en el cas del Somorrostro, es va intensificar amb l’inici de les obres del Passeig Marítim al març de 1956. Es va destruir una primera fase de barraques, les que estaven davant de la Catalana de Gas i de l’Hospital del Mar. Amb la construcció del Passeig Marítim es pretenia, en paraules de la Comissió d’Urbanisme, “erradicar zonas de barraquismo y miseria para convertirlas en bellos parajes aptos para la gente humilde pero honrada, para balnearios y comercios marítimos”.
Aquesta actuació va ser el punt de partida per anar “netejant” el barraquisme de la zona. Forts temporals marítims, precisament en aquesta època, van ajudar a esfondrar barraques que ja no es tornarien a aixecar. Com a dada per a fer-nos una idea, la premsa informava que un temporal de llevant va arrasar 33 barraques en les quals vivien 197 adults i 69 nens de menys de 10 anys.
El Somorrostro agonitzava fins a acabar sobtada i inesperadament. Després d’anys de plans per a reubicar els seus habitants, que mai acabaven de quallar, el juny de 1966 es derrocaven, a tot córrer, les barraques que hi quedaven. El motiu? A principis de juliol Franco presidia allà mateix la Primera Semana Naval. Unes maniobres militars amfíbies que incloïen un desembarcament a la platja del Somorrostro. Alguns dels veïns van ser reubicats en pisos de Sant Roc, a Badalona, i en altres habitatges. Però molts altres van ser traslladats provisionalment a l’Estadi de Montjuïc, al Palau de les Missions i al Pavelló de Bèlgica. Passarien anys i anys en aquests edificis municipals, com va denunciar a l’època el periodista Josep Maria Huertas Clavería.
