Els pescadors i els operaris del port, quan entraven saludaven el Negre de la Riba i, a la tercera barreta d’aiguardent, ja conversaven amb ell com si fos de la família. Quan van tancar la puda , la figura va viatjar a un celler de Bonjoch prop de la plaça del Torín perquè fes joc amb els morlacs que saltaven a l’alber i els toreros supersticiosos li toquessin els peus com si fos sant Martí de Porres. Amb el pas dels anys, va anar passant de mà en mà, va peregrinar per diversos locals de Barcelona i, finalment, el va comprar a preu de saldo un empresari del Carmel anomenat Moragas i se’l va emportar per decorar el pati de casa seva.

A l’absència de la figura, els nens del barri es van posar més revoltosos i ingovernables que mai i els pares estaven desesperats i la gent de la Barceloneta, de pura enyorança, se n’anava fins a la muntanya del Carmel, a l’altra punta de la ciutat, per amorrar -se a la tanca de la torre i veure allà el Negre de la Riba. Els diumenges s’organitzaven grups per anar-lo a visitar com qui visitarà la seva àvia.

Quan Moragas va morir, els nebots van cedir l’estàtua al Museu Marítim de Barcelona el 1934, perquè s’estigués amb altres mascarons de proa allà arxivats. Va ser al museu que els restauradors van dir que els de la Barceloneta feia mitja vida que eren equivocats: que aquella figura era de colors i s’havia ennegrit per la mala vida, i que no era un negre africà sinó un indi americà. Tant era: els perdedors de la història són tots negres de pur tràgics, tinguin el to de pell que tinguin.

El 2003, en el 250è aniversari de la fundació de la Barceloneta, es va demanar que el Negre de la Riba tornés al barri. L’ Ajuntament va encarregar fer una reproducció de la figura del Negre de la Riba que es va penjar de la paret del final del carrer Alegria perquè pogués ser despenjat ia les festes assenyalades portar-lo d’una banda a l’altra, com una Mare de Déu en processó.

Però hi ha alguna cosa que al Museu Marítim no saben i prego a tots els que llegeixin aquestes línies essencials que ens guardin el secret. No diré noms, però hi ha al barri gent que sap molt de plans subterranis i del laberint de galeries que hi ha sota el terra. Una nit, uns del barri van despenjar discretament la reproducció del Negre, la van embolicar en una manta de quadres i se’n van anar fins a un soterrani on hi ha una trapa que baixa als túnels on s’extravien fins a les rates. 

Carregant amb el Negre, van travessar el passeig de Colom per sota com a talps. Els va costar entrar al museu pel soterrani on guarden restes de vaixells sense nom i aixecar la figura, però dos eren estibadors dels d’abans i tenien els braços com a pernils. En el silenci del museu, van baixar al veritable Negre de la Riba i van donar el canvi amb la còpia. Quan van arribar amb el Negre al barri era de matinada i uns quants els estaven esperant. Entre tots, van alçar el Negre, sense sorolls ni escarafalls, amb un respecte de Setmana Santa. Es van treure unes ampolles d’aiguardent bo i, sense ficar gaire bulla, van brindar perquè estava a punt d’alba i el Negre de la Riba havia tornat a casa.