Del Ballet Aquàtic a la Natació Sincronitzada
El Ballet Aquàtic neix a la fi del segle XIX a Anglaterra. La gran repercussió que al 1907 va causar una exhibició que va realitzar la nedadora australiana Annette Kellerman a Nova York ho va popularitzar en països més modernitzats en aquesta època, com els Estats Units, Austràlia i la mateixa Anglaterra. Al 1926 es va realitzar el primer campionat de figures i als anys 1933 i 1934 va triomfar l’ espectacle “Sirenes Modernes”.
Als anys 40, pel·lícules com “Escola de sirenes” o “La primera sirena”, protagonitzades per Esther Williams, van acabar de popularitzar una modalitat considerada més com a espectacle que com a esport.
Arriba a Espanya
El 1951 un equip dels Estats Units realitza una exhibició a Barcelona, i uns apassionats
Esteban Amat i Jaume Solé decideixen formar un conjunt amb nedadores del Club Natació Barcelona que realitzen uns primers “dibuixos” estàtics a l’aigua. Aquestes pioneres van ser Else Herbolzheimer, Paquita Romeu, Maria Sans, Paquita Clos, Mª Dolors Amat, Montserrat Mechó, Mercedes Ferrer, Juanita Ferrerons, Pilar Miralles, Elsa Verdugo i Maria Luisa Maestro.
Al 1952, el Campionat d’Espanya de Natació celebrat a Montjuïc, finalitza amb el primer ballet aquàtic d’un equip català compost per vuit nedadores. Un any més tard, es produeix la primera participació internacional en la Segona Setmana Internacional, organitzada per la Societat Atlètica Barcelona.
Al 1955, es realitza una exhibició als Jocs Mediterranis, celebrats a Barcelona, amb el “solo” realitzat per María Dolores Amat denominat “Tango blau”. La cerimònia de clausura és a càrrec de l’equip de ballet aquàtic compost per l’esmentada María Dolores Amat, Mercedes Ferrer, Carmen Hartmann i Luisa Maestro que interpreten la peça “Barcarola”. L’equip del C.N. Barcelona realitza al 1956 una reeixida gira actuant a Narbona, Perpignan,
Valence, Nimes i Marsella, que es repetiria al 1957 i 1958.
Campionats de Catalunya i Espanya
El primer Campionat de Catalunya de “Natació Artística i Ornamental”, organitzat per la Federació Catalana de Natació (F.C.N.) i el C.N. Montjuïc, se celebra l’estiu de 1958. Mesos després també se celebra el primer Campionat d’Espanya, organitzat per la Federació Espanyola de Natació, la Federació Catalana de Natació i la Societat Atlètica de Barcelona.
La dècada dels 60 finalitza amb el que podríem considerar el naixement com a tal de la Natació Sincronitzada a Espanya tal com la coneixem avui dia, adoptant la reglamentació de la Federació Internacional de Natació Amateur. Esment especial en aquesta fase mereixen César Villegas (C.N. Kallipolis) i María Aumacellas (Real Canoe), principals artífexs d’aquesta fita històrica.
Olímpiques i aviat medallistes
Cal esperar fins al 1981 per a celebrar el primer Campionat d’Espanya per Grups d’Edat
(Aleví, Infantil i Juvenil). I per fi al 1984 la Natació Sincronitzada Espanyola obté el rang d’esport olímpic, durant la celebració dels Jocs Olímpics d’Atlanta, amb la participació del duo compost per Anna Tarrés i Mónica Antich.
És un punt d’inflexió. El nivell de les nedadores espanyoles evoluciona ràpidament gràcies al treball i la constància d’un reduït però il·lusionat grup humà que va portar la nostra sincro a nivell internacional, amb medalles en Jocs Olímpics, Mundials i Europeus en les tres modalitats de solos, duos i equips.
Entre altres nedadores, cal esmentar noms com els de Gemma Mengual, Paola Tirados, Andrea Fuentes o Ona Carbonell. Esment especial mereix la seleccionadora Anna Tarrés, una veritable innovadora i gran responsable de l’enlairament de la sincro al nostre país.
