El Pola al NODO
El Cinema Marina era una d’aquestes sales enormes amb el terra fent pendent des de l’entrada fins a la pantalla, dissenyat perquè tot el públic pogués veure la pel·lícula còmodament, sense que molestessin els caps dels quals s’asseien davant. Tenia un aforament d’unes cinc-centes persones entre General i Preferència.
Els meus amics i jo estàvem asseguts a Preferència, que abastava tota la planta baixa. La meva mare preferia que paguéssim dos reals més i no agaféssim polls, o pitjor encara, xinxes, del públic que més abundava a General.
S’apagaven les llums. Començava amb aquella música patriòtica.
Malgrat que ja estàvem acostumats a sentir-la, a tots ens provocava una profunda depressió. Era el NODO. Sempre donaven el mateix rotllo: Franco inaugura un pantà. Franco pescant a Ferrol amb el iot Astor. Franco caçant…
Però aquell dia ens esperava una sorpresa al públic del cinema Marina que ens deixaria sense respiració:
Un nen espanyol d’onze anys ha estat trobat quan intentava travessar la frontera de Polònia des d’Alemanya a trenta quilòmetres de Berlín. Pel que sembla, el petit va ser donat per desaparegut fa dos anys mentre jugava al carrer al barri de la Barceloneta. Antonio Cazorla va desaparèixer juntament amb un altre nen de nacionalitat francesa, que pel que sembla va morir congelat mentre travessaven el país veí, segons manifesta el supervivent. Aquest nen ha demostrat al món la força i tenacitat d’aquesta nova raça d’espanyols que, de molt jovenets, senten l’ànsia d’aventura que aquesta nova Espanya ha inculcat en l’esperit de tots els joves i bla-bla-bla…
Poc imaginaven aquells infeliços, ximples de la informació, que si el Pola va arribar fins a Polònia, va ser perquè una vegada va sortir de la Barceloneta, no va saber tornar, i va continuar caminant amb l’esperança que algú el reconegués i el portés a casa. El que no podia pensar aquell nen amb deu anys era que trigarien tant.
Les autoritats del nostre país, amb la col·laboració de les forces de la Guàrdia Civil, s’han fet càrrec del nen, juntament amb la família d’aquest, a la frontera de la Jonquera, on les autoritats del país veí, els han fet lliurament, en un acte emotiu, i de nou: bla-bla-bla. El Generalíssim Franco s’ha interessat personalment per l’estat de salut del noi. S’ha obert una recerca col·laborant tots dos països per aclarir els motius que van induir a aquestes pobres criatures a escapar de casa.
No ens ho podíem creure, el Pola estava viu i, a més, era un heroi. El cinema sencer es va quedar mut. Semblava que estiguéssim posant per a un quadre de Goya, ningú movia ni les pestanyes. De sobte van esclatar els “visca” i els aplaudiments, la gent es va tornar boja, es van encendre les llums i poc va faltar perquè haguessin d’intervenir els antidisturbis. La família Cazorla, a la qual tothom al barri coneixía pels Polas, eren naturals de Roquetas, província d’Almeria. Eren pescadors, el matrimoni tenia cinc fills, Antonio, el Pola, era el segon. La mare estava segura que el seu fill havia estat raptat per a extreure-li la sang. En aquells temps corria el rumor que alguns tísics adinerats baixaven sovint als barris humils a comprar sang per a “trasfusionar-se”, fet que aquells vampirs consideraven tan natural, com ho seria avui un canvi d’oli, però que vist des d’una altra perspectiva més honesta, s’assembla més al tràfic d’òrgans. Més d’un nen havia desaparegut amb anterioritat, pujant enganyat al cotxe d’un desconegut pel mètode de: “vols un “caramelet”, maco?”. Així doncs el cas Pola havia estat, segons les mares del barri, un exemple clar de què mai havíem de parlar amb desconeguts. Estava clar que haurien de buscar un altre exemple.
